11
d'octubre
del
2016
Actualitzat
a les
16:04h
L'èxit descomunal d'El projecte de la bruixa de Blair, l'any 1999, no s'entendria sense l'enginyosa i efectiva campanya que en va precedir l'estrena. Aleshores, a més, el motiu recurrent del found footage (material amb "escenes trobades") encara no estava tan híper-ultratjat com ho és ara, ni el recurs es feia servir en milers de centenars de succedanis que volien provocar terror a costa de la nostra visió subjectiva, que, com bé sabem, sempre és prudent i temorosa. Era la tecla adequada en el moment just, sense més.
De fet, ni la promoció desmesurada del film, ni les increïbles xifres de recaptació, no podien amagar-ne unes mancances prou profundes per ser, probablement, un dels films més decebedors de la història si tenim en compte l'equació entre expectatives i passions desfermades. Però, alhora, El projecte de la bruixa de Blair (1999) resultava simpàtic, convertint l'operació en una història de cineastes Robin Hoods –els aleshores desconeguts Daniel Myrick i Eduardo Sánchez– derrotant el poder dels grans estudis.
El mal, però, ja estava fet. El succedanis agafaven l'esperit en descomposició del fals documental de-posar-els-pèls-de-punta fins a reiterar motius i dèries, sovint innecessàries. Un estigma que pot aplicar-se a la nova versió del film del 1999, Blair Witch, que redueix el títol com per situar-nos una reducció creativa global i indissimulada. Per què aquesta decepció? Perquè l'original se sabia senzilla en tot moment i en feia, d'això, la més gran virtut: és el fer-ho fàcil allò que resulta inquietant de debò, una lliçó que no sembla haver-se posat en pràctica en el nou capítol de la saga.
Una fórmula repetida... i esgotada
Presentada aquest dilluns a Sitges, Blair Witch repeteix la fórmula i mimetitza la història original, sense gaire solta o capacitat inventiva: una expedició pel bosc i un seguit d'espants que treuen profit a una escenografia propícia a l'espant més divers. Això sí, quinze anys després, el film demostra que la tecnologia ha canviat (l'enregistrament és a discreció, amb un munt de càmeres manejables, fins i tot un dron) i estableix un vincle familiar amb el precedent: el germà petit de la protagonista de l'original s'entesta en seguir les pistes deixades, vint anys després.
Però Adam Wingard, aclamat director de You're the next o The guest, es val d'un manual caduc i s'estavella, tal i com ha quedat evidenciat després de la projecció de Blair Witch a Sitges, amb un públic que s'ha mostrat majoritàriament decebut després de l'estrena. Com a evidència, la constatació que el nou gènere de terror no pot perpetuar-se a base de clixés copiats, sinó a base de mirades singulars i de guions que no tinguin por al risc o al fracàs. Que és allò que sí tenia El projecte de la bruixa de Blair, malgrat tot.