10
d'octubre
del
2016
Actualitzat
a les
11:41h
La pianista Clara Peya i l'actor Guillem Albà, amb el seu espectacle de nova creació, Pluja, han estat uns dels protagonistes indiscutibles d'aquesta dinovena edició de la Fira Mediterrània de Manresa. De fet, abans que comencés el certamen el dia 6 d'octubre, les entrades estaven exhaurides per a les cinc mostres que havien de dur a terme (dues divendres, dues dissabte i una diumenge). No hi havia opció d'entrar per a les persones que s'havien quedat a fora pensant-se que potser a darrera hora els deixarien passar. I és que l'espai on s'ha dut a terme l'acció era molt petit i, en conseqüència, les grades que l'envoltaven (que eren on havia de seure el públic) tenien un espai limitat a, com a màxim, setanta espectadors.
L'escenari -que no era un escenari, era el terra, directament- estava protagonitzat pel piano de mitja cua de Peya i per una caixa vermella en alguns moments. I prou. Els que omplien realment l'espai d'actuació eren els dos creadors de l'espectacle, que despullant les seves emocions totalment, s'han convertit, durant quaranta minuts, en els ambaixadors d'un estat d'ànim que tots nosaltres hem "patit" alguna vegada: la vulnerabilitat, el fet de sentir-se petits. I ho han fet a través del que ells dominen: el teatre, el llenguatge corporal i la música.
Han començat posant de manifest que, realment, vistos des d'una perspectiva universal, tots som petits punts que neixen, fan la seva vida i es moren. "Som poca cosa i cada vegada més ínfims", han explicat, tot afegint que la reacció de cadascú davant d'aquesta màxima indiscutible és diversa: "hi ha qui plora, hi ha qui es desespera, qui va al psicòleg o a l'església en busca de respostes. Hi ha qui fa teatre o qui toca el piano [referint-se a ells mateixos] i també hi ha algú que diu que podria viure tancat dins la closca d'una nou i se sentiria el rei de l'espai infinit".
Delicadesa i acció
Així, i amb una notable delicadesa, Peya ha començat a tocar el piano d'aquella manera amb què ella només ho sap fer, sense partitura, movent-se depenent de la intensitat emocional que s'estava vivint a l'"escenari", on l'acció en moviment la protagonitzava Albà, mostrant com de traïdora pot arribar a ser la ment humana quan, en situacions de la vida, ens converteix en éssers petits, sense confiança i amb moltes pors, així com, també, de cop i volta ens pot fer sentir els reis del món, amb una autoestima que vaga lliure i segura.
Hi ha moltes raons per les quals un individu pot dubtar de les seves capacitats, però Peya i Albà, al final de l'espectacle han fet un crit a l'esperança, pujant damunt el piano: "podem fer una petita passa i posar els peus al límit del precipici o obrir un xic els llavis i dir allò que no diríem mai".
En definitiva, Pluja fa grans les petiteses dels dos creadors que l'han engendrat. I les fa grans perquè ells són capaços d'explicar-les i humanitzar-les. Som petits perquè ens sentim petits. Però, i si provem de sentir-nos grans?