Max von Sydow, les raons d'un talent excepcional

Max von Sydow (Lund, 1929) destil·la alguna cosa que el fa ser especial, més enllà d'una educació exquisida, d'una rialla que sap contagiar des de la discreció i d'una trajectòria que impressiona. Potser és aquella cosa que tenen els grans mites, allò que els fa ser, en realitat, gent normal, agraïda, entesa i fascinant. Aquest matí, l'auditori de l'Hotel Melià ha pogut gaudir d'això, justament, d'una presència que hipnotitza i d'un discurs sòlid que sap de què va això del cine, justament perquè n'és història viva.
 
Elegant i informal alhora, vestit amb americana blanca a joc amb els cabells, i en consonància amb la pell rosada i uns ulls melancòlicament savis. Així ha comparegut von Sydow per fer una xerrada magistral, més que no pas una roda de premsa. Rebut amb honors, ell és un dels personatges fonamentals per entendre el cinema de les darreres dècades. Per sempre lligat a la figura d'Ingmar Bergman, també l'hem pogut veure a L'exorcista, a Star Wars o, recentment, a Joc de Trons. Aquest 2016, amb tot el mereixement, rep el Gran Premi Honorífic del Festival de Sitges.
 
El paper més important
 
Al llarg de la seva trajectòria, Max von Sydow ha interpretat alguns papers icònics, com és el cas del Pare Merrin de L'exorcista. També va treballar a les ordres de Woody Allen (Hannah i les seves germanes), de David Lynch (Dune) o en la fascinació pop multicolor que va ser FlashGordon (Mike Hodges, 1980) i que ha esdevingut, amb el temps, una obra de culte. "He interpretat papers increïbles i he tingut la sort de fer personatges excel·lents", subratlla, satisfet de la feina feta. Però, hi ha un film que significa més que els altres, i que, sorprenentment, "no és de Bergman": Pelle, el conqueridor. "Estimo la història, el guió i el personatge". El film es basava en una novel·la danesa de finals del segle XIX, "la primera que dignifica la classe treballadora. Interpretava un desgraciat que era, alhora, meravellós".
 
Home de teatre o de cinema?
 
Von Sydow ha repartit la seva feina en dos grans plataformes interpretatives: el teatre i el cinema. Si hagués de triar, però, ho tindria clar: "Per mi, el teatre és més satisfactori, perquè participes permanentment. En canvi, al cinema és el producte dels directors, els actors estan només dues setmanes treballant i llavors no tenen cap tipus d'opinió, efecte o influència en el procés final de muntatge", afirma. "Evidentment, el cinema et dóna un impacte incomparable. per exemple, hi ha papers com el de L'exorcista que han tingut efecte en molta gent. Els que ha fet amb Bergman no han tingut el mateix impacte en tanta gent, però també han estat molt importants". En aquest sentit, la col·laboració amb el mestre suec ha estat la més important, tant en teatre com en cinema.
 
L'experiència amb Bergman
 
En la història en cinema, aquella que ens interpel·la en majúscules, hi ha un camp on von Sydow ocupa un lloc important: en la col·laboració amb Ingmar Bergman. "Hi ha directors que no inspiren als actors. Quan t'hi trobes, l'ideal és reunir-se, parlar-ho, revisar el material i el guió". En el cinema, el que es roda cada dia potser són pocs minuts de pantalla, però pot tenir un impacte molt important. "És important tenir temps de reunir-se i treballar plegats abans que comenci el rodatge. Per això Bergman és fascinant, perquè estava molt proper als actors a l'hora de treballar, tant fos en teatre com en cinema. Què dir d'ell? Doncs que tenia un sentit de l'humor força especial, molt sorprenent, i que tenia una rialla molt característica. Treballar amb ell va ser una experiència molt complexa i enriquidora. Vaig ser molt afortunat d'haver-ho viscut".
 
De l'aixopluc de Bergman a França
 
Després de treballar amb Bergman, von Sydow va agafar un camí diferent, tant pel que fa a l'actuació com vitalment. "Per diverses raons, em vaig convertir en ciutadà francès. La meva darrera interpretació teatral a Suècia va ser a Estocolm". Per què aquest canvi tan sobtat? "Vaig conèixer gent, t'enamores i canvies (riu). Però també és cert que França em fascina, té una història molt interessant i, a sobre, és a prop de llocs que també m'agraden, com l'estat espanyol o Itàlia". Convertit en ciutadà francès a ple dret, l'actor confessa que va viure molt ben acostumat durant un període de temps: " vaig estar una mica malcriat, certament. Treballar amb Bergman et fa estar massa ben acostumat".
 
Una partida d'escacs amb la mort
 
D'entre tota la seva filmografia, però, la imatge més icònica és l'escena d'El setè segell, en aquella memorable partida d'escacs amb la mort. "No va ser el meu primer film, però sí que va ser el primer amb Bergman. Això, per a un actor jove, era una experiència molt important. Es basava en una obra de teatre que el propi director havia escrit, amb d'actors que anaven recitant monòlegs sobre diferents problemes i vivències. Jo mateix la vaig veure en un dels teatres municipals del sud de Suècia i em va impactar. Quan em van dir si volia ser part del repartiment de la pel·lícula, vaig estar encantat". Al principi, però, la seva intervenció no tingués diàlegs. "Més tard, Bergman va canviar d'opinió i va escriure diàlegs pel meu personatge. Puc assegurar, però, que mai vam pensar que seria un film tan influent en la història del cinema".
 
El salt com a director, només una vegada
 
Malgrat haver treballat amb directors extraordinaris, von Sydow només tastar el camí de la direcció en una sola ocasió, a Katinka (Ved vejen, 1988). "Vaig llegir una novel·la de Herman Bang, un escriptor danès, i em va agradar tant que vaig voler interpretar-la. Però a cap director li interessava". Va passar el temps i von Sydow va seguir amb la dèria, fins que va conèixer un inversor danès que va dir que ho faria. "La seva proposta, però, m'incloïa a mi coma director. Va semblar l'única opció i vaig fer-ho. Però no em considero director de cinema. Per ser-ho, cal un talent molt concret i especial".