António Guterres, un catòlic socialista per dirigir les Nacions Unides

António Guterres s'ha convertit aquest dijous, ja oficialment, en el nou secretari de les Nacions Unides. Nascut a Lisboa el 1949, la vida de Guterres ha estat la vocació política i la seva fe catòlica. La influència paterna el va decidir a graduar-se en enginyeria electrònica (el pare era un tècnic de la companyia del gas) però el seu interès anava des de ben jove cap a una altra banda. En els ambients de l’oposició a la dictadura del règim d’Oliveira Salazar, eren actius els nuclis comunistes i els que més endavant confluirien en la fundació del Partit Socialista de la mà de Mario Soares. Però Guterres es va acostar a l’antisalazarisme des del món del catolicisme social. Va ingressar en la Joventut Universitària Catòlica i va començar a participar en activitats d’organitzacions confessionals que feien treball social als barris més marginals de Lisboa. No va ser l’anàlisi marxista o el seu convenciment sobre la lluita de classes la que va dur Guterres al socialisme, sinó l’observació sobre el terreny de les desigualtats socials. La seva tasca pels barris humils de Lisboa va ser la seva primera escola política.

Caiguda la dictadura el 25 d’abril de 1974, Portugal es va endinsar en un procés revolucionari de sortida incerta. El Partit Comunista es va erigir durant quasi dos anys en la força més potent del país, en un pols amb l’altra gran actor, el Partit Socialista (PS), convertit en el defensor d’una normalització política dins de l’OTAN i l’ortodòxia occidental. Guterres no va dubtar i es va afiliar al PS. El 1976, després d’un cop intern dins de l’exèrcit que va apartar el sector radical de les forces armades, Portugal va estabilitzar-se com una democràcia liberal. Mario Soares va ser la figura carismàtica d’aquells anys i el líder del PS.

Guterres i Soares eren diferents. Soares duia amb ell l’èpica del combat contra Salazar, que el va obligar a exiliar-se. De tradició lliurepensadora i maçònica, com molts altres dirigents del partit, contrastava amb un Guterres de missa, molt imbuït de catolicisme i maneres subtils. Quan Soares va deixar el lideratge, primer per passar a la presidència de la República i després a un segon pla, amb la dreta governant a Lisboa, Guterres es va fer amb la secretaria general del partit.  En les eleccions del 1995, aquest home tranquil i capaç d’aplegar voluntats ben diverses, va formar govern.

Com a primer ministre (1995-2002), va conèixer la glòria i la derrota. Va pilotar uns anys de bonança, amb un atur controlat (un 4%!) i un sanejament de les finances públiques que van permetre a Portugal ingressar sense maldecaps a la zona euro. Ja en aquell moment va delatar atracció per la política internacional, aprofitant una presidència semestral de la UE per reforçar la seva projecció exterior. Va liderar la posició més dura contra el govern austríac format l’any 2000 amb la inclusió del Partit de la Llibertat del xenòfob Jorg Haider. Va saber aleshores donar veu als valors més antifeixistes de l’Europa comunitària. Més endavant, també va ser durant un temps president de la Internacional Socialista.

Va afrontar la crisi de Timor Oriental,l’antiga colònia envaïda per Indonèsia que va recuperar la llibertat amb el suport de Lisboa. I va presidir l’acte de transferència a la Xina de Macau, un altre reducte del passat imperial lusità. Potser aquests dies el règim xinès ha recordat aquesta imatge perquè no ha de ser fàcil aconseguir el suport, o evitar el veto, dels EUA, França, el Regne Unit, la Xina i Rússia.

Però van passar els moments de prosperitat i a partir del 2000, l’economia portuguesa va donar senyals d’esgotament. Les dificultats per controlar el dèficit públic –que van fer que la Comissió Europea llancés un avís a Lisboa- van ser aprofitades per l’oposició del Partit Social Demòcrata (que, malgrat el nom, és la gran força del centre dreta portuguès) i el Partit Popular, encara més a la dreta, va voler fer forat atacant sense escrúpols la immigració, amb algun èxit electoral. Guterres, que havia estat reelegit el 1999 sense problemes, va tastar ben aviat la fel de la política, que avui t’entronitza i demà et destrona. El PS va començar a baixar als sondejos i a mostrar signes d’erosió. 

Les municipals del desembre del 2001 van ser un desastre pels socialistes. La dreta es va apoderar del poder municipal, fent-se amb el govern de les grans ciutats, incloses Lisboa i Porto. Davant aquest panorama, Guterres va sorprendre tothom anunciant la seva dimissió. Li quedava encara un any i mig llarg de mandat, però no va voler passar el tràngol i va convocar eleccions. Ell, que havia succeït un primer ministre conservador com Cavaco Silva, cedia ara el govern a una altra figura important, Durao Barroso, que anys més tard seria president de la Comissió Europea.

Guterres va passar a un segon terme. El seu partit va travessar una crisi molt profunda, abans que tornés al poder amb José Sócrates. Però Guterres no va pensar a tornar. Els seus ulls estaven ja fixats en objectius llunyans. El seu prestigi guanyat com a primer ministre el va catapultar al càrrec d’alt comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), que va exercir durant deu anys (2005-15) i on el seu catolicisme social s’hi va trobar còmode. Des d’aquí va ser una veu molt crítica amb l’actitud d’Europa davant l’allau de refugiats sirians. L’ACNUR també ha resultat ser una plataforma eficaç per la darrera ambició d’un polític a qui tots reconeixen habilitat per la diplomàcia. No li ha hagut de faltar en la seva campanya per a la successió de Ban Ki-moon.