03
d'octubre
del
2016
Actualitzat
a les
17:08h
L’abril del 2014, l’expresident dels Estats Units George W. Bush va inaugurar a Dallas (Texas) una exposició de retrats de líders mundials que havia conegut. Entre els immortalitzats hi havia dos vells coneguts seus: Álvaro Uribe i José María Aznar. Hi havia motiu. Els tres governants conservadors van ser estrets aliats en els anys de vi i roses de la dreta “neocon”.
L'inesperat resultat del referèndum sobre els acords de pau a Colòmbia, rebutjats per un grapat de vots, mostren el rostre del principal guanyador de la contesa: Álvaro Uribe Vélez. Antic aliat del president Juan Manuel Santos, ara és el cap de l’oposició de dretes i ha jugat a fons la carta del “no” a la pau, o com ell mateix ha dit, “no a aquesta pau”. El temps dirà si la victòria d’aquestes hores és efímera. Les grans batalles històriques –i aquesta de Colòmbia ho és- inclouen també a vegades històries petites, personals i pugnes de faccions ben poc heroiques. El duel Santos-Uribe és una d’aquestes i fa anys que dura.
Uribe va néixer en una família de terratinents d’Antioquia i és un producte de l’elit colombiana. Però qui ha sabut encarnar la dreta dura del seu país no sempre ha estat un home d’idees conservadores. Els seus pares estaven vinculats a l’històric Partit Liberal, una amalgama de clans locals que va hegemonitzar la política colombiana durant dècades. També ell va ingressar en el liberalisme, ben proveït d’un expedient acadèmic brillant com a advocat i politòleg. Protegit pels presidents López Michelsen (exponent de l’ala esquerrana i populista del partit els anys setanta) i Julio César Turbay, Uribe va ser alcalde de Medellín i responsable d’Aeronàutica Civil. La seva etapa a Medellín va ser breu, però suficient perquè l’ombra de la sospita de connivències amb el narcotràfic envoltés l’ambiciós polític. Però ell va anar reforçant el seu perfil, sent senador i governador d’Antioquia.
És possible que la carrera d’Uribe hagués estat molt diferent sense un episodi sagnant que va afectar-lo de ple. El 14 de juny de 1983, un comando de la guerrilla de les FARC va intentar segrestar el seu pare, Álvaro Uribe Sierra, en una de les seves finques. En el transcurs del tiroteig que es va produir, el terratinent va morir. Uribe mai ha oblidat aquest fet i des d’aquell moment es va convertir en un “falcó” que va reclamar una estratègia de duresa implacable en el combat contra la guerrilla. De la mort del pare en va néixer també una simpatia mal dissimulada per les forces paramilitars, properes a l’extrema dreta.
Uribe va anar teixint la seva pròpia maquinària política mentre a Colòmbia els partits històrics, liberals i conservadors, s’anaven esmicolant enmig de la violència que tenia en les guerrilles, les organitzacions vinculades al narcotràfic, els paramilitars i les forces de seguretat quatre actors armats. Un context que va trossejar el país i que, alhora, va preparar el camí per a l’elecció triomfant d’un Uribe alliberat ja del lligam amb el Partit Liberal. Era l’any 2002.
Álvaro Uribe va trobar de seguida ressò en una part de la societat colombiana que va aplaudir la seva proposta de duresa, embolcallada en el títol de Política de Seguretat Democràtica. De democràtica no en tenia gaire, però de seguretat sí. Les mans lliures a les forces policials i militars van suposar la reducció de segrestos i violència, acompanyats per alguns èxits espectaculars que van ser convenientment utilitzats per la maquinària de l’Estat, i que van tenir en l’alliberament d’Ingrid Betancourt el 2008 el seu capítol més mediàtic. En aquell instant, el principal col·laborador d’Uribe va ser el seu ministre de Defensa, Juan Manuel Santos.
Va aconseguir una reelecció, el 2006, per a la qual va haver de canviar la Constitució. Va tornar a intentar-ho el 2010, però ja no va trobar suports. En aquesta situació, qui millor que Santos per continuar la seva política? Però com sol passar en aquests casos, el nou titular del poder vol emprendre el seu propi camí. I Uribe va esdevenir el principal enemic del seu fillol.
Compartint enemics amb l’expresident espanyol
Durant la seva presidència, Uribe va mantenir lligams estrets amb Bush i Aznar. L'administració nord-americana va donar suport a la seva política bel·licista a la selva colombiana. Des de l'estat espanyol, Aznar aplaudia una estratègia militar contra la guerrilla que semblava justificar el seu discurs de “no negociació” amb ETA. La relació entre l’exmandatari colombià i l’expresident espanyol s’ha mantingut des que tots dos van abandonar el poder, sempre nostàlgics i ressentits per no continuar en el nucli dur, on es prenen les grans decisions. El president de la FAES ha estat molt actiu a Amèrica Llatina, desplegant una mena de diplomàcia personal amb molts dirigents i ex de la política, entre els quals Uribe ha estat un dels més estacats.
El maig passat, a Miami, Aznar va presidir la trobada de 23 expresidents del continent, la majoria conservadors, com Uribe i el també colombià Andrés Pastrana, el xilè Sebastián Piñera o el mexicà Felipe Calderón. S’hi va tractar sobre el pes del socialisme a l'Amèrica Llatina i es va llançar un atac contra el règim veneçolà.
A Uribe i Aznar els aplega, sobretot, tenir els mateixos enemics i les mateixes obsessions: Veneçuela, el socialisme, els defensors de solucions negociades i també els “maricomplejines” que tots dos han hagut de “patir”. Tots dos comparteixen també un sentiment molt profund: senten haver estat traïts per la persona que van designar com a successors, l’un Rajoy, l’altre Santos. És clar que es tracta de dos successors molt diferents.
L’actual president colombià va apostar fort per un acord de pau que suposés una ruptura. Aquests dies donava per segura –com tota la comunitat internacional- la victòria al referèndum. Però si alguna cosa té Uribe és la seva capacitat de supervivència. La partida entre els dos grans enemics continuarà.
L'inesperat resultat del referèndum sobre els acords de pau a Colòmbia, rebutjats per un grapat de vots, mostren el rostre del principal guanyador de la contesa: Álvaro Uribe Vélez. Antic aliat del president Juan Manuel Santos, ara és el cap de l’oposició de dretes i ha jugat a fons la carta del “no” a la pau, o com ell mateix ha dit, “no a aquesta pau”. El temps dirà si la victòria d’aquestes hores és efímera. Les grans batalles històriques –i aquesta de Colòmbia ho és- inclouen també a vegades històries petites, personals i pugnes de faccions ben poc heroiques. El duel Santos-Uribe és una d’aquestes i fa anys que dura.
Uribe va néixer en una família de terratinents d’Antioquia i és un producte de l’elit colombiana. Però qui ha sabut encarnar la dreta dura del seu país no sempre ha estat un home d’idees conservadores. Els seus pares estaven vinculats a l’històric Partit Liberal, una amalgama de clans locals que va hegemonitzar la política colombiana durant dècades. També ell va ingressar en el liberalisme, ben proveït d’un expedient acadèmic brillant com a advocat i politòleg. Protegit pels presidents López Michelsen (exponent de l’ala esquerrana i populista del partit els anys setanta) i Julio César Turbay, Uribe va ser alcalde de Medellín i responsable d’Aeronàutica Civil. La seva etapa a Medellín va ser breu, però suficient perquè l’ombra de la sospita de connivències amb el narcotràfic envoltés l’ambiciós polític. Però ell va anar reforçant el seu perfil, sent senador i governador d’Antioquia.
És possible que la carrera d’Uribe hagués estat molt diferent sense un episodi sagnant que va afectar-lo de ple. El 14 de juny de 1983, un comando de la guerrilla de les FARC va intentar segrestar el seu pare, Álvaro Uribe Sierra, en una de les seves finques. En el transcurs del tiroteig que es va produir, el terratinent va morir. Uribe mai ha oblidat aquest fet i des d’aquell moment es va convertir en un “falcó” que va reclamar una estratègia de duresa implacable en el combat contra la guerrilla. De la mort del pare en va néixer també una simpatia mal dissimulada per les forces paramilitars, properes a l’extrema dreta.
Uribe va anar teixint la seva pròpia maquinària política mentre a Colòmbia els partits històrics, liberals i conservadors, s’anaven esmicolant enmig de la violència que tenia en les guerrilles, les organitzacions vinculades al narcotràfic, els paramilitars i les forces de seguretat quatre actors armats. Un context que va trossejar el país i que, alhora, va preparar el camí per a l’elecció triomfant d’un Uribe alliberat ja del lligam amb el Partit Liberal. Era l’any 2002.
Álvaro Uribe va trobar de seguida ressò en una part de la societat colombiana que va aplaudir la seva proposta de duresa, embolcallada en el títol de Política de Seguretat Democràtica. De democràtica no en tenia gaire, però de seguretat sí. Les mans lliures a les forces policials i militars van suposar la reducció de segrestos i violència, acompanyats per alguns èxits espectaculars que van ser convenientment utilitzats per la maquinària de l’Estat, i que van tenir en l’alliberament d’Ingrid Betancourt el 2008 el seu capítol més mediàtic. En aquell instant, el principal col·laborador d’Uribe va ser el seu ministre de Defensa, Juan Manuel Santos.
Va aconseguir una reelecció, el 2006, per a la qual va haver de canviar la Constitució. Va tornar a intentar-ho el 2010, però ja no va trobar suports. En aquesta situació, qui millor que Santos per continuar la seva política? Però com sol passar en aquests casos, el nou titular del poder vol emprendre el seu propi camí. I Uribe va esdevenir el principal enemic del seu fillol.
Compartint enemics amb l’expresident espanyol
Durant la seva presidència, Uribe va mantenir lligams estrets amb Bush i Aznar. L'administració nord-americana va donar suport a la seva política bel·licista a la selva colombiana. Des de l'estat espanyol, Aznar aplaudia una estratègia militar contra la guerrilla que semblava justificar el seu discurs de “no negociació” amb ETA. La relació entre l’exmandatari colombià i l’expresident espanyol s’ha mantingut des que tots dos van abandonar el poder, sempre nostàlgics i ressentits per no continuar en el nucli dur, on es prenen les grans decisions. El president de la FAES ha estat molt actiu a Amèrica Llatina, desplegant una mena de diplomàcia personal amb molts dirigents i ex de la política, entre els quals Uribe ha estat un dels més estacats.
El maig passat, a Miami, Aznar va presidir la trobada de 23 expresidents del continent, la majoria conservadors, com Uribe i el també colombià Andrés Pastrana, el xilè Sebastián Piñera o el mexicà Felipe Calderón. S’hi va tractar sobre el pes del socialisme a l'Amèrica Llatina i es va llançar un atac contra el règim veneçolà.
A Uribe i Aznar els aplega, sobretot, tenir els mateixos enemics i les mateixes obsessions: Veneçuela, el socialisme, els defensors de solucions negociades i també els “maricomplejines” que tots dos han hagut de “patir”. Tots dos comparteixen també un sentiment molt profund: senten haver estat traïts per la persona que van designar com a successors, l’un Rajoy, l’altre Santos. És clar que es tracta de dos successors molt diferents.
L’actual president colombià va apostar fort per un acord de pau que suposés una ruptura. Aquests dies donava per segura –com tota la comunitat internacional- la victòria al referèndum. Però si alguna cosa té Uribe és la seva capacitat de supervivència. La partida entre els dos grans enemics continuarà.