La desigualtat social perjudica el benestar i la salut, també de les rendes altes

Les desigualtats socials són un element més determinant per al benestar i la salut de la població que el nivell de riquesa del país on resideix mesurada en el PIB per càpita. Aquesta és una de les tesis de l'epidemiòleg social i professor emèrit de la Universitat de Nottingham Richard Wilkinson, que s'ha especialitzat en l'estudi de les condicions socials de la salut i és co-autor del best-seller Desigualdad. Un análisis de la infelicidad colectiva.

En una conferència a la UPF organitzada per la Fundació Josep Irla (vinculada a ERC) aquest divendres, ha exposat també una altra conclusió dels seus estudis, que un major igualitarisme no només beneficia les classes més baixes, sinó que també les rendes més altes d'una societat igualitària gaudeixen de millors estàndards de vida. Per corregir aquestes desigualtats, Wilkinson proposa avançar cap a una major democratització de l'economia, potenciant fórmules com el cooperativisme.

Així, el doctor ha destacat que els pobres tenen entre 5 i 10 anys menys d'esperança de vida respecte els rics i que "les societats són molt ineficients a l'hora de reduir les diferències en benestar". Tot i això, ha apuntat que "la pobresa significa coses diferents en societats diferents", ja que a la Índia significa "viure en una xabola amb terra sense clavegueram ni aigua potable", mentre que a Anglaterra és viure en una "casa amb tres habitacions, calefacció central i una televisió gran". És a dir, que el que determina les conseqüències socials i en la salut no seria tant el nivell de riquesa total de cada individu, sinó l'estatus social en què es troba en la seva societat i les diferències respecte les altres classes socials. "Allò veritablement important és com la pobresa ens fa sentir inferiors", ha explicat Wilkinson, que ha afirmat que alguns estudis també evidencien que en espècies de primats no humans també es reprodueixen aquestes conseqüències, amb uns primats més saludables quan se situen en la part alta de l'estratificació.

Dades per evidenciar una correlació permanent

D'aquesta manera, l'epidemiòleg social ha mostrat nombrosos i diversos estudis que evidencien les diferències que es donen entre països més o menys igualitaris, en els quals els gràfics sempre evidenciaven que, com més desiguals són, els problemes socials i de salut creixen. Segons un d'aquests, per exemple, els funcionaris d'alt estatus produeixen més plaquetes a la sang. Així mateix, també hi ha una relació molt significativa entre un augment de la desigualtat en diferents països i el que ocorre amb el benestar infantil en aquests països, la proporció de la població a la presó, el nombre de naixements de mares adolescents, o la quantitat de trastorns mentals.

Igualment, Wilkinson ha respost de nou amb números aquells que defensen que les diferències socials són justes i es deuen al nivell d'esforç i capacitats de cadascú. Les dades, però, evidencien que hi ha menys mobilitat social en els països més desiguals. "Si voleu somniar el somni americà, l'hauríeu de somniar només, o hauríeu d'anar a Dinamarca", ha ironitzat, ja que "els ingressos dels pares són molt més determinants que en els més desiguals".
 
Sigui com sigui, la riquesa global sí que és rellevant fins a un punt. És a dir, "en les primeres etapes de desenvolupament econòmic, el PIB sí que importa, però la desigualtat importa en totes les etapes". Això implica que els nivells de benestar social i de salut creixen de forma exponencial de mitjana quan el PIB passa de ser el més baix a ser-ho una mica menys, però a partir de llavors deixa de ser rellevant l'increment. En canvi, les desigualtats socials en el si d'aquests països sí que determinen en tots ells les condicions de vida, sigui quina sigui la seva riquesa per càpita.

D'aquesta manera, "els problemes associats a les classes socials empitjoren a mesura que augmenten les diferències entre classes socials", però això no només afecta les classes més baixes, sinó que els joves amb pares molt formats obtenen millor resultats en els països més igualitaris. Així mateix, la confiança entre persones és inferior en els països més desiguals i, per això, la vida comunitària s'afebleix, es confia menys els uns amb els altres. Igualment, les taxes d'homicidis són majors en els estats dels EUA i províncies del Canadà més desiguals.

Com més desigual, més ganes d'aparentar i més deute

I encara més, en els països més desiguals hi ha nivells més elevats d'ansietat psicosocial en tots els estatus socials, ja que en ells creix la preocupació per la percepció que es té d'un mateix. Formalment, les persones que viuen en països desiguals es defineixen a si mateixos amb qualitats més elevades (més generosos, per exemple), però això respondria sobretot a la voluntat d'aparentar, ja que hi ha "una competició per l'estatus que incentiva el consumisme, una manera molt alienada de demostrar el nostre valors als altres". Així, com més desigualtat en un país, més creix el deute, atès que es demanen més préstecs, es gasta més i s'estalvia menys, per demostrar estatus social.

I davant d'això, què cal fer? Segons Wilkinson, la via per reduir les desigualtsts socials i, per tant, per millorar el benestar i la salut de la població, és "introduir formes econòmiques de democràcia", situant representants dels treballadors en els consells d'administració de les grans empreses (com succeeix en països com Alemanya) o incentivant el creixement del model cooperatiu, el qual, al seu torn, presenta una productivitat major que el de l'empresa convencial i és més responsable socialment i amb el medi ambient. "Hauríem de tenir com a objectiu la democratització de l'economia, també com a resposta al poder de les grans multinacionals", ha conclòs davant d'unes 150 persones.