Els debats més decisius en la cursa a la Casa Blanca

Aquesta nit, quan Lester Holt, de la NBC, comenci a moderar el primer debat entre Hillary Clinton i Donald Trump a la prestigiosa Universitat Hofstra (estat de Nova York), farà 56 anys del primer debat presidencial de les eleccions nord-americanes, el que van protagonitzar John Kennedy i Richard Nixon el 26 de setembre de 1960. Des d’aleshores, els debats han jugat un paper essencial en els processos electorals als EUA, sovint de manera desproporcionada. Una petita ensopegada, convenientment publicitada per mitjans o equips de campanya, pot esdevenir letal.
 
Kennedy-Nixon el 1960, el debat llegendari

El debat del 26 de setembre del 1960 va ser el primer debat televisat de la història. Sobre el resultat, hi ha una anècdota reveladora: només acabar, la mare de Nixon el va trucar per preguntar-li si es trobava bé… En realitat, el candidat republicà havia passat uns dies dolents, amb unes dècimes de febre, i va cometre tos els errors possibles: va triar un vestit de tonalitat gris, el mateix color que el de l’estudi de la CBS de Xicago, on es va fer el debat, mentre que Kennedy es va presentar amb un vestit nítidament diferent. Tampoc es va deixar maquillar, de manera que el seu rostre va mostrar la marca d’una barba mal afaitada.  

Kennedy va ser millor actor sobre el plató. El seu equip va entendre millor que el de Nixon que allò era sobretot una escenificació, i el jove senador de Massachusetts va descansar abans del debat i va prendre el sol per aparèixer amb millor imatge. Hi va haver tres debats més en aquella campanya, que van tenir un resultat més equilibrat. Però l’avantatge de Kennedy després del 26 de setembre va ser evident. Tenint en compte que al final de la cursa, Kennedy es va imposar de manera molt ajustada, cal admetre que sense la televisió, ho hagués tingut molt més difícil.  

Nixon no era un home que desconegués el poder immens de la televisió. De fet, va ser el primer que la va saber utilitzar en benefici propi. Va ser l’any 1952, en plena campanya electoral a la Casa Blanca, quan anava de candidat a vicepresident del general Eisenhower. Va ser acusat de finançament irregular de la campanya i va optar per defensar-se a través de la televisió, comprant un espai de mitja hora en què va explicar els seus orígens humils, i que l’únic regal que havia acceptat era el del seu gos Chekers, i que no el pensava tornar. Fou un èxit que el va catapultar. Setmanes després, Eisenhower i ell van guanyar de manera àmplia les eleccions. Però després del seu xoc televisiu amb Kennedy, les relacions de Nixon amb la televisió, i amb els mitjans en general, sempre van ser tempestuoses.  
 
Sense debats fins al 1976

Després del 1960, no hi va tornar a haver debats televisats entre els nominats de cada partit fins al 1976. Va ser difícil consensuar els formats del “show” i Richard Nixon no volia ni sentir a parlar d’anar a un altre debat. Ni el 1968 (quan va ser elegit ni el 1972 (en la seva campanya de reelecció) es van produir debats televisats. Va ser el 1976 quan els nord-americans van tornar a gaudir de l’espectacle, en aquest cas amb Gerald Ford, president republicà, i un gairebé desconegut Jimmy Carter, governador demòcrata de Geòrgia. Dels tres debats que van celebrar, ha quedat el nyap que va cometre Ford en el del 6 d’octubre a San Francisco, quan va afirmar que l’Europa de l’est estava lliure de la dominació de l’URSS. El mes següent, Carter s’emportava l’elecció.
  
El “gran comunicador”, en dificultats

En la campanya del 1980 només va haver-hi un debat electoral. Va ser un duel desigual entre un carter que anava a la reelecció molt erosionat per la crisi econòmica i la presa d’ostatges a l’ambaixada dels EUA a Teheran, i un Ronald Reagan que dominava millor els escenaris i emprava l’humor i una certa lleugeresa que sol agradar molts nord-americans. La imatge d’un Carter massa seriós obstinat a presentar Reagan com un ultraconservador va xocar amb la pregunta retòrica però repetida i efectiva de Reagan: “Estan vostès millor que fa quatre anys?”. Reagan va derrotar Carter de manera contundent.

L’any 1984 va haver dos debats entre Reagan i el seu adversari demòcrata, Walter Mondale. Han passat a la història per una frase de Reagan al ser preguntat sobre la seva edat (tenia 73 anys) i respondre que “no utilitzaré com a tema de campanya la joventut i inexperiència del meu rival”. Això va ser en el segon debat, que va ser bastant igualat tret de l’anècdota esmentada.  Però el primer que van celebrar, el dia 7 d’octubre, va ser una victòria clara de Mondale. És un debat interessant per veure en dificultats serioses el “gran comunicador” Reagan, que va quedar fora de joc en molts moments per la seva dificultat d’argumentar amb detalls i dades. Si Reagan no hagués arribat als debats amb un avantatge molt clar, hagués tingut una reelecció molt complicada. 
 
George Bush, no miris el rellotge

Un debat presidencial, amb tots els focus esperant el més mínim error d’un dels candidats per explotar-lo, sol donar guanyadors i perdedors “injustos”. Sovint, un bon argumentador ensopega per un patit nyap. Si Reagan, el 1984, va guanyar un debat per saber ironitzar sobre la seva edat, tot i ser molt feble en continguts,  el candidat demòcrata del 1988, Mike Dukakis, se’n va anar en orris quan li van preguntar si canviaria la seva opinió contra la pena de mort si segrestessin i assassinessin la seva dona. Dukakis, governador de Massachusetts que s’havia guanyat una imatge de tecnòcrata gris, va respondre de manera maquinal i, sense immutar-se, va repetir la seva posició abolicionista sense introduir cap element sentimental. Va ser un greu error que va ajudar al seu fracàs electoral.

Però el guanyador del 1988, George Bush pare, fou el perdedor de l’any 1992. Li va tocar competir amb Bill Clinton, astut i empàtic. En un debat davant de públic, Bush va quedar aferrat al taburet, mentre Clinton es movia amb facilitat per l’escenari, acostant-se a les persones que feien les preguntes. Es notava que a Bush el format l’incomodava. El debat se li feia llarg i va mirar el rellotge per veure quan acabaria aquell suplici. A Bush se li va fer curta l’estada a la Casa Blanca i va perdre davant Clinton.
 
Bush-Gore, quan perd el més sòlid

Els debats són una suma de paranys. No sempre el més ben preparat se’n surt. Sovint, qui arriba amb més bones perspectives és superat perquè el rival ho fa millor de l’esperat. El debat del 3 d’octubre de l’any 2000 va enfrontar Al Gore, vicepresident de Clinton i favorit, amb el més primari George W. Bush, fill de president i considerat més tanoca en els debats. No és que Gore perdés el debat, però va mostrar una actitud tan prepotent que va donar a Bush una imatge de candidat amable i proper. Davant de moltes afirmacions de Bush, fos sobre energies renovables o sobre avortament, Gore actuava amb un profund sospir, en un signe de menyspreu envers l’oponent.     

El millor debat d’Obama

L’actual president, Barack Obama, és un bon dialèctic. Ho va demostrar en les primàries del 2008, quan va protagonitzar diversos encontres dialèctics amb l’aleshores rival Hillary Clinton. Va ser elegit el 2008 i reelegit el 2012. En aquesta segona campanya presidencial, la majoria d’analistes van considerar un debat seu amb l’aspirant republicà Mitt Romney com el millor d’Obama i un dels més brillants de la història dels debats presidencials. 

Va ser el 16 d’octubre del 2012 en un format amb la intervenció d’un públic que havia estat seleccionat aleatòriament per l’empresa Gallup. Els dos candidats van estar físicament molt a prop i la moderadora, Randy Crowley, va comentar després que en algun moment va témer que es peguessin. Res d’això, però sí que la proximitat volguda pels dos adversaris va oferir una imatge de cos a cos bastant real. Es van tocar temes sensibles de manera abrupta. Obama va defensar l’actuació de l’Administració durant l’atac a l’ambaixada de Líbia, tema emprat des d’aleshores pels republicans. En un moment donat, Obama va exclamar: “Sóc jo qui rebo els taüts quan arriben a casa”.  
 
Un candidat en moltes eleccions, Hubert Humphrey, que va ser vicepresident dels Estats Units els anys seixanta i sempre va quedar a les portes de la Casa Blanca, va confessar una vegada que “el major error de la meva vida política va ser no saber utilitzar la televisió”. Aquesta capacitat s’ha convertit, en una vida política tan mediatitzada per l’espectacle i la cultura de l’impacte, en un element essencial sense el qual és difícil guanyar unes eleccions. Potser per això, tan sovint són els candidats més frívols, però amb gran habilitat per moure’s pels escenaris, els qui acaben per endur-se la partida.