20
de setembre
del
2016
Actualitzat
el
21
de setembre
a les
11:03h
La reunió de dilluns entre els presidents Ximo Puig i Carles Puigdemont ha estat la primera que ha tingut totes les característiques d’una veritable cimera entre el País Valencià i Catalunya. “Ximo Puig ha fet normal el que fins ara era una cosa del tot anormal. Ha estat valent”, afirma Francesc Viadel, escriptor i periodista de La Veu del País Valencià, autor de “No mos fareu catalans!” (Publicacions de la Universitat de València), magnífica radiografia del blaverisme. Mai hi havia hagut una trobada entre els dos governs tan solemne i amb una voluntat tan estratègica de refer ponts trencats. Enrere queden quasi quaranta anys de complicades relacions polítiques entre Catalunya i el País Valencià.
Josep Lluís Albinyana, víctima dels pactes de la transició
El primer president del govern valencià –aleshores Consell del País Valencià- abans de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia fou el socialista Josep Lluís Albinyana. El seu valencianisme convençut li va crear molts problemes i explica la brevetat del seu mandat (abril 1978-desembre de 1979). Va ser un moment molt conflictiu, amb una dreta (en aquell moment la UCD) molt agressiva que va convertir la llengua i l’anticatalanisme en un cavall de batalla.
Que anaven mal dades ja es va veure quan, amb motiu de la presa de possessió de Jeroni Albertí com a president de les Balears, es va generar una forta polèmica. Hi assistia també el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i la possibilitat que hi hagués una trobada entre Albertí, Albinyana i Tarradellas (els Països Catalans!) va posar molt nerviós els sectors més blavers. Albinyana va haver de renunciar al viatge. Els pactes entre UCD i PSOE per consensuar les bases de l’autonomia i estroncar d’arrel qualsevol vel·leïtat pancatalanista va tenir la seva plasmació en la Constitució, que tanca la porta a una federació de comunitats autònomes. Albinyana va acabar sent sacrificat pel seu propi partit i l’ucedista Enric Monsonís va accedir a la presidència.
El de Monsenís va ser un cas molt estès en la dreta valenciana. Originari de Castelló, on el tema de la llengua generava menys tensions, no era anticatalanista però no va tenir escrúpols a enarborar el discurs anticatalanista per desestabilitzar Albinyana i fer-se amb el poder. Amb els anys, va recalar a la blavera Unió Valenciana.
Lerma, por i complexos
L’any 1982 es va iniciar la llarga etapa de governs socialistes al País Valencià, que van mantenir-se fins al 1995. Però no va tornar Albinyana, sinó que va ser Joan Lerma qui va exercir la presidència. Quico Arabí, periodista de política del diari Levante, és un profund coneixedor del PSPV i d’aquella època. “L’actitud de Lerma respecte a Catalunya es va caracteritzar per una barreja de por i complexos –explica-. Es va passar els dies mirant de reüll el diari Las Provincias, l’exponent de l’anticatalanisme més ferotge.
Las Provincias dels anys en què estava sota la direcció de María Consuelo Reyna era un poder fàctic enorme i les seves columnes eren llegides amb passió pels dirigents de la dreta valenciana: “María Consuelo tenia més feligresos que la geperudeta”, assegura Arabí.
Lerma es va atrevir amb la introducció de la llengua en l’ensenyament i en la llei d’Ús, però no va anar molt més enllà, segons Arabí, per qui “si la dreta ha pogut establir-se amb tanta força durant tants anys és perquè al davant sempre va trobar uns socialistes acomplexats i a la defensiva en el tema identitari”.
Zaplana, vocació d’intermediari
L’any 1995, el Partit Popular guanya per primera vegada les eleccions al País Valencià i comença una nova etapa. Eduard Zaplana es fa amb la presidència. Per Francesc Viadel, “Zaplana tenia ambicions i va voler presentar-se davant José María Aznar com un possible intermediari entre Catalunya i Madrid”. Indiferent al tema de la llengua, va aconseguir acabar amb el blaverisme políticament organitzat, Unió Valenciana, i va engegar la llei de creació de l’Acadèmia de la Llengua Valenciana (AVL) el 1998, per aconseguir la pau lingüística.
Eren els anys del pacte del Majestic entre Aznar i la CiU de Jordi Pujol. En l’anomenat “búnquer barraqueta” quedaven els blaveristes irreductibles de Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Però amb Zaplana no es va avençar més enllà i les trobades entre el president valencià i el català van continuar sent escasses i poc visibles.
Camps-Aguirre-Matas, “l’eix de la prosperitat”
Quan Zaplana va ser cridat a més alts destins (ministre d’Aznar), el va succeir Francisco Camps. Seria l’inici d’una lluita no gaire sorda pel poder dins del PP valencià. Després d’un primer moment de dubte, finalment Camps va agreujar les relacions amb Catalunya. Poc després d’arribar al poder, es va formar el Govern tripartit a Catalunya. Mentre pasqual Maragall teoritzava sobre l’euroregió, Camps va establir una sòlida aliança amb el govern de Múrcia, on governava el seu company de partit Ramón Luis Valcárcel. Junts van advocar pel PHN i celebraven plegats, cada any, l’inici del curs polític.
Mentre girava l’esquena a Catalunya, Camps va institucionalitzar les trobades entre els presidents del que alguns van batejar com a eix de la prosperitat entre Madrid, les Balears i el País Valencià. Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas eren un bloc potent. Víctor Maceda, periodista del setmanari El temps que acaba de publicar “El despertar valencià” (Pòrtic), explica que “eren altres temps, aleshores es parlava molt d’un corredor central d’Algeciras-Sevilla-Madrid-Saragossa”.
Però es va obrint camí la necessitat de trobar terrenys estratègics de confluència amb Catalunya com és el corredor mediterrani i tot el que afecta les infraestructures. Les posades en comú en aquest tema per part de les cambres de comerç de valència i Barcelona van ser un tombant. L’arribada al cim de la confederació empresarial valenciana, la Cierval, de José Vicente González (sector del metall) l’any 2011 en substitució de Rafael Ferrando (del món dels constructors) va ser una altra inflexió. González representava un gir pragmàtic i no amagavai les seves critiques a la gestió de Camps. “Aquesta retrobada entre Catalunya i el país valencià no s’explica sense els empresaris. Ells han estat els qui ho han impulsat”, afirma rotund Víctor Maceda.
La corrupció porta més anticatalanisme
Des del 2011 s’estaven posant les bases per un canvi radical en les relacions entre el País Valencià i Catalunya. Però el problema estava en el front polític. L’esclat d’escàndols que empastifa el PP força la retirada de Camps. Alberto Fabra el substitueix. Alcalde de Castelló, no s’havia caracteritzat mai per un actitud anticatalanista. A la seva ciutat fins i tot havia cedit un local municipal per la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, una cosa impensable en altres indrets. Però un PP encerclat i pendent del calendari judicial va obligar Fabra a no afluixar en anticatalanisme i a prendre alguna iniciativa delirant, com exigir a la RAE que modifiqui la definició del terme valencià.
Tot un cicle de gairebé quaranta anys des de l’inici de la transició sembla haver conclòs. Segons Maceda, “amb la trobada entre Ximo Puig i Carles Puigdemont s’acaba amb una visió des del País Valencià en què es veia Catalunya més com un risc que com un aliat”. El tema del finançament i el corredor mediterrani han esdevingut dues vindicacions clamoroses. Enfront d’això, “el PP no pot fer res i Puig sap que té un marge de maniobra que vol aprofitar. Amb el suport de l’empresariat, i amb una majoria clara al Parlament valencià, Ximo Puig sap que no està sol”.
En l'actuació de Ximo Puig hi juguen també, de ben segur, factors de context polític intern dins del socialisme i de la coalició de govern a València. Puig eixampla el seu espai en relació a Compromís, soci de coalició, i alhora se situa amb un perfil propi dins del magma que és en aquests moments el PSOE, obrint de pas una via de diàleg amb Catalunya que pot tenir més recorregut fins i tot que el corredor mediterrani.
Josep Lluís Albinyana, víctima dels pactes de la transició
El primer president del govern valencià –aleshores Consell del País Valencià- abans de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia fou el socialista Josep Lluís Albinyana. El seu valencianisme convençut li va crear molts problemes i explica la brevetat del seu mandat (abril 1978-desembre de 1979). Va ser un moment molt conflictiu, amb una dreta (en aquell moment la UCD) molt agressiva que va convertir la llengua i l’anticatalanisme en un cavall de batalla.
Que anaven mal dades ja es va veure quan, amb motiu de la presa de possessió de Jeroni Albertí com a president de les Balears, es va generar una forta polèmica. Hi assistia també el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i la possibilitat que hi hagués una trobada entre Albertí, Albinyana i Tarradellas (els Països Catalans!) va posar molt nerviós els sectors més blavers. Albinyana va haver de renunciar al viatge. Els pactes entre UCD i PSOE per consensuar les bases de l’autonomia i estroncar d’arrel qualsevol vel·leïtat pancatalanista va tenir la seva plasmació en la Constitució, que tanca la porta a una federació de comunitats autònomes. Albinyana va acabar sent sacrificat pel seu propi partit i l’ucedista Enric Monsonís va accedir a la presidència.
El de Monsenís va ser un cas molt estès en la dreta valenciana. Originari de Castelló, on el tema de la llengua generava menys tensions, no era anticatalanista però no va tenir escrúpols a enarborar el discurs anticatalanista per desestabilitzar Albinyana i fer-se amb el poder. Amb els anys, va recalar a la blavera Unió Valenciana.
Lerma, por i complexos
L’any 1982 es va iniciar la llarga etapa de governs socialistes al País Valencià, que van mantenir-se fins al 1995. Però no va tornar Albinyana, sinó que va ser Joan Lerma qui va exercir la presidència. Quico Arabí, periodista de política del diari Levante, és un profund coneixedor del PSPV i d’aquella època. “L’actitud de Lerma respecte a Catalunya es va caracteritzar per una barreja de por i complexos –explica-. Es va passar els dies mirant de reüll el diari Las Provincias, l’exponent de l’anticatalanisme més ferotge.
Las Provincias dels anys en què estava sota la direcció de María Consuelo Reyna era un poder fàctic enorme i les seves columnes eren llegides amb passió pels dirigents de la dreta valenciana: “María Consuelo tenia més feligresos que la geperudeta”, assegura Arabí.
Lerma es va atrevir amb la introducció de la llengua en l’ensenyament i en la llei d’Ús, però no va anar molt més enllà, segons Arabí, per qui “si la dreta ha pogut establir-se amb tanta força durant tants anys és perquè al davant sempre va trobar uns socialistes acomplexats i a la defensiva en el tema identitari”.
Zaplana, vocació d’intermediari
L’any 1995, el Partit Popular guanya per primera vegada les eleccions al País Valencià i comença una nova etapa. Eduard Zaplana es fa amb la presidència. Per Francesc Viadel, “Zaplana tenia ambicions i va voler presentar-se davant José María Aznar com un possible intermediari entre Catalunya i Madrid”. Indiferent al tema de la llengua, va aconseguir acabar amb el blaverisme políticament organitzat, Unió Valenciana, i va engegar la llei de creació de l’Acadèmia de la Llengua Valenciana (AVL) el 1998, per aconseguir la pau lingüística.
Eren els anys del pacte del Majestic entre Aznar i la CiU de Jordi Pujol. En l’anomenat “búnquer barraqueta” quedaven els blaveristes irreductibles de Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Però amb Zaplana no es va avençar més enllà i les trobades entre el president valencià i el català van continuar sent escasses i poc visibles.
Camps-Aguirre-Matas, “l’eix de la prosperitat”
Quan Zaplana va ser cridat a més alts destins (ministre d’Aznar), el va succeir Francisco Camps. Seria l’inici d’una lluita no gaire sorda pel poder dins del PP valencià. Després d’un primer moment de dubte, finalment Camps va agreujar les relacions amb Catalunya. Poc després d’arribar al poder, es va formar el Govern tripartit a Catalunya. Mentre pasqual Maragall teoritzava sobre l’euroregió, Camps va establir una sòlida aliança amb el govern de Múrcia, on governava el seu company de partit Ramón Luis Valcárcel. Junts van advocar pel PHN i celebraven plegats, cada any, l’inici del curs polític.
Mentre girava l’esquena a Catalunya, Camps va institucionalitzar les trobades entre els presidents del que alguns van batejar com a eix de la prosperitat entre Madrid, les Balears i el País Valencià. Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas eren un bloc potent. Víctor Maceda, periodista del setmanari El temps que acaba de publicar “El despertar valencià” (Pòrtic), explica que “eren altres temps, aleshores es parlava molt d’un corredor central d’Algeciras-Sevilla-Madrid-Saragossa”.
Però es va obrint camí la necessitat de trobar terrenys estratègics de confluència amb Catalunya com és el corredor mediterrani i tot el que afecta les infraestructures. Les posades en comú en aquest tema per part de les cambres de comerç de valència i Barcelona van ser un tombant. L’arribada al cim de la confederació empresarial valenciana, la Cierval, de José Vicente González (sector del metall) l’any 2011 en substitució de Rafael Ferrando (del món dels constructors) va ser una altra inflexió. González representava un gir pragmàtic i no amagavai les seves critiques a la gestió de Camps. “Aquesta retrobada entre Catalunya i el país valencià no s’explica sense els empresaris. Ells han estat els qui ho han impulsat”, afirma rotund Víctor Maceda.
La corrupció porta més anticatalanisme
Des del 2011 s’estaven posant les bases per un canvi radical en les relacions entre el País Valencià i Catalunya. Però el problema estava en el front polític. L’esclat d’escàndols que empastifa el PP força la retirada de Camps. Alberto Fabra el substitueix. Alcalde de Castelló, no s’havia caracteritzat mai per un actitud anticatalanista. A la seva ciutat fins i tot havia cedit un local municipal per la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, una cosa impensable en altres indrets. Però un PP encerclat i pendent del calendari judicial va obligar Fabra a no afluixar en anticatalanisme i a prendre alguna iniciativa delirant, com exigir a la RAE que modifiqui la definició del terme valencià.
Tot un cicle de gairebé quaranta anys des de l’inici de la transició sembla haver conclòs. Segons Maceda, “amb la trobada entre Ximo Puig i Carles Puigdemont s’acaba amb una visió des del País Valencià en què es veia Catalunya més com un risc que com un aliat”. El tema del finançament i el corredor mediterrani han esdevingut dues vindicacions clamoroses. Enfront d’això, “el PP no pot fer res i Puig sap que té un marge de maniobra que vol aprofitar. Amb el suport de l’empresariat, i amb una majoria clara al Parlament valencià, Ximo Puig sap que no està sol”.
En l'actuació de Ximo Puig hi juguen també, de ben segur, factors de context polític intern dins del socialisme i de la coalició de govern a València. Puig eixampla el seu espai en relació a Compromís, soci de coalició, i alhora se situa amb un perfil propi dins del magma que és en aquests moments el PSOE, obrint de pas una via de diàleg amb Catalunya que pot tenir més recorregut fins i tot que el corredor mediterrani.