17
de setembre
del
2016
Actualitzat
el
19
de setembre
a les
14:39h
Només té fet el campanar d'Espinelves (Osona). Amb els seus tres pisos i els capitells trapezoïdals. Poc més. Massa poc temps lliure aquest estiu per poder-se dedicar, com cada any, a la maqueta que com a bon pessebrista exposa cada desembre a Badalona. El Nadal passat va ser el far de Calella de Palafrugell. Enguany, la reproducció en miniatura de la Fira de l'Avet més popular de Catalunya la farà contra rellotge. Tan se val, no li espanta. Ser el responsable de la mobilització de la Diada l'ha convertit en un experimentat afrontador de reptes. I tot, amb tan sols 19 anys.
L'Oriol Codina (Badalona, 1997) arriba amb la motxilla penjada a l'esquena i una mà a la butxaca just després d'haver acabat les classes. Estudia Empresa Internacional. De la seva serenitat i la seva parla reflexiva i ordenada poc es dedueix que fa tot just una setmana era un manat de nervis. Com a membre del secretariat de l'ANC, sobre les seves espatlles requeia la tasca de coordinar la mobilització de la Diada descentralitzada del passat Onze de Setembre.
Un estiu sense vacances
"Tranquil, tot sortirà bé". Aquella frase que any rere any ell deia als seus companys de l'assemblea, li deien ara a ell. "Cada any la mobilització és una mica més complicada i aquest cop era el més difícil", reconeix. El procés d'inscripcions a la manifestació es va començar tard, el full de ruta independentista no està clar i hi ha una certa fatiga social pel desenvolupament del procés, un trident complex de combatre. El primer que feia l’Oriol cada matí quan es llevava aquest estiu era mirar el Telegram per saber quantes noves inscripcions hi havia. El degoteig a l’inici, admet, era desesperadament lent: “Patia perquè tenia la comparació amb altres anys”.
Defallir no entrava dins dels esquemes d’un jove que quan tan sols tenia 15 anys desitjava arribar a la majoria d’edat no per treure’s el carnet de conduir, sinó per poder ser soci de l’ANC. Va dissenyar un pla de xoc: “No m’importava ser pesat. Havíem de sortir a demanar a la gent que s’apuntés, intensificar la campanya, fer enviaments massius de correus electrònics”.
No va ser fins a finals del mes d’agost que les xifres van començar a remuntar. Cada tram ple que canviava de color era celebrat amb ovacions a la seu de l’assemblea. Amb el ritme frenètic dels preparatius, l’Oriol no va fer vacances. Fins i tot va haver de renunciar a la tradicional estada familiar de cada any a Òrrius. “Tot el meu estiu ha estat dedicat a la manifestació”, assegura. A Salt, Lleida i Berga va anar-hi tres vegades; a Tarragona dos i a Barcelona cada dia. Per casa, amb prou feines li van veure el pèl.
“En un principi els meus pares estaven una mica disgustats perquè anava a casa a dormir i prou”, relata. I és que la seva família mai ha estat implicada ni en política ni en entitats socials. Era l’any 2010 quan ell, però, que tenia només 13 anys, va arrossegar la seva mare i el seu germà fins a la manifestació contra la sentència de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional al Passeig de Gràcia de Barcelona. La seva consciència política ha estat sempre molt precoç i el seu entusiasme era de tal magnitud que no van gosar dir-li que no. Dos anys després, ja anava atrafegat donant un cop de mà a la territorial de l’ANC de Badalona.
L'adrenalina de l'organització
Nit difícil la del 10 de setembre. “Va ser molt més dura que la de l’any passat”, confessa. No només per la incertesa de saber si la mobilització descentralitzada seria un èxit de convocatòria i un encert a nivell de realització, sinó perquè bona part de la responsabilitat del resultat recauria sobre ell.
“No m’ho vaig creure fins que ho vaig veure”, diu. I se li dibuixa un somriure d’orella a orella rememorant el moment en què un responsable de seguretat se li va apropar per informar-lo, mentre ell estava davant de les pantalles de realització, que la mobilització a Barcelona havia sobrepassat la Diagonal i desbordat alguns carrers. Va respirar alleugerit, tot anava sobre rodes. Més encara quan va veure les imatges de la resta de ciutats: “Aleshores vaig flipar del tot”.
Després del batec conjunt, eufòria, aplaudiments i abraçades entre tots els voluntaris que, entre bambolines, havien cuinat la cinquena gran manifestació de l’ANC. “Vaig anar a trobar els pares i sí, vaig plorar. Vaig alliberar tota la tensió”, diu l’Oriol.
Després de la Diada, dos dies de descans i ja cap a la universitat. No vol encara ni sentir a parlar de l’Onze de Setembre de l’any que ve. De fet, assegura que espera que no sigui necessari una altre gran acte. Si més no, si es fa, vol que sigui de “celebració” perquè s’ha assolit la fita de la independència. Li agradaria dedicar-se a la política? "Potser". Ofertes no li han faltat. Però primer ha preferit militar en l'àmbit social. A l’ANC ja ningú se sorprèn de la seva joventut i ningú dubta que ell ha estat una de les persones clau que ha pilotat la mobilització d’enguany. I això que segueix sense tenir, ara que n’ha fet 19, el carnet de conduir.
L'Oriol Codina (Badalona, 1997) arriba amb la motxilla penjada a l'esquena i una mà a la butxaca just després d'haver acabat les classes. Estudia Empresa Internacional. De la seva serenitat i la seva parla reflexiva i ordenada poc es dedueix que fa tot just una setmana era un manat de nervis. Com a membre del secretariat de l'ANC, sobre les seves espatlles requeia la tasca de coordinar la mobilització de la Diada descentralitzada del passat Onze de Setembre.
Un estiu sense vacances
"Tranquil, tot sortirà bé". Aquella frase que any rere any ell deia als seus companys de l'assemblea, li deien ara a ell. "Cada any la mobilització és una mica més complicada i aquest cop era el més difícil", reconeix. El procés d'inscripcions a la manifestació es va començar tard, el full de ruta independentista no està clar i hi ha una certa fatiga social pel desenvolupament del procés, un trident complex de combatre. El primer que feia l’Oriol cada matí quan es llevava aquest estiu era mirar el Telegram per saber quantes noves inscripcions hi havia. El degoteig a l’inici, admet, era desesperadament lent: “Patia perquè tenia la comparació amb altres anys”.
Oriol Codina. Foto: Adrià Costa
No va ser fins a finals del mes d’agost que les xifres van començar a remuntar. Cada tram ple que canviava de color era celebrat amb ovacions a la seu de l’assemblea. Amb el ritme frenètic dels preparatius, l’Oriol no va fer vacances. Fins i tot va haver de renunciar a la tradicional estada familiar de cada any a Òrrius. “Tot el meu estiu ha estat dedicat a la manifestació”, assegura. A Salt, Lleida i Berga va anar-hi tres vegades; a Tarragona dos i a Barcelona cada dia. Per casa, amb prou feines li van veure el pèl.
“En un principi els meus pares estaven una mica disgustats perquè anava a casa a dormir i prou”, relata. I és que la seva família mai ha estat implicada ni en política ni en entitats socials. Era l’any 2010 quan ell, però, que tenia només 13 anys, va arrossegar la seva mare i el seu germà fins a la manifestació contra la sentència de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional al Passeig de Gràcia de Barcelona. La seva consciència política ha estat sempre molt precoç i el seu entusiasme era de tal magnitud que no van gosar dir-li que no. Dos anys després, ja anava atrafegat donant un cop de mà a la territorial de l’ANC de Badalona.
L'adrenalina de l'organització
Nit difícil la del 10 de setembre. “Va ser molt més dura que la de l’any passat”, confessa. No només per la incertesa de saber si la mobilització descentralitzada seria un èxit de convocatòria i un encert a nivell de realització, sinó perquè bona part de la responsabilitat del resultat recauria sobre ell.
“No m’ho vaig creure fins que ho vaig veure”, diu. I se li dibuixa un somriure d’orella a orella rememorant el moment en què un responsable de seguretat se li va apropar per informar-lo, mentre ell estava davant de les pantalles de realització, que la mobilització a Barcelona havia sobrepassat la Diagonal i desbordat alguns carrers. Va respirar alleugerit, tot anava sobre rodes. Més encara quan va veure les imatges de la resta de ciutats: “Aleshores vaig flipar del tot”.
Després del batec conjunt, eufòria, aplaudiments i abraçades entre tots els voluntaris que, entre bambolines, havien cuinat la cinquena gran manifestació de l’ANC. “Vaig anar a trobar els pares i sí, vaig plorar. Vaig alliberar tota la tensió”, diu l’Oriol.
Després de la Diada, dos dies de descans i ja cap a la universitat. No vol encara ni sentir a parlar de l’Onze de Setembre de l’any que ve. De fet, assegura que espera que no sigui necessari una altre gran acte. Si més no, si es fa, vol que sigui de “celebració” perquè s’ha assolit la fita de la independència. Li agradaria dedicar-se a la política? "Potser". Ofertes no li han faltat. Però primer ha preferit militar en l'àmbit social. A l’ANC ja ningú se sorprèn de la seva joventut i ningú dubta que ell ha estat una de les persones clau que ha pilotat la mobilització d’enguany. I això que segueix sense tenir, ara que n’ha fet 19, el carnet de conduir.
Oriol Codina. Foto: Adrià Costa