obituari

Mor als 93 anys Shimon Peres, la nostàlgia de l'Israel laborista

L'expresident i exprimer ministre israelià personificava la fallida del laborisme israelià, que va liderar sempre en moments difícils | Era el darrer supervivent dels pares fundadors de l’estat d’Israel i va ser guardonat amb el Nobel de la Pau per impulsar les negociacions amb els palestins

per Pep Martí , 28 de setembre de 2016 a les 07:19 |
Shimon Peres, en una imatge del 2015 | Vikicommons
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de setembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquesta matinada ha mort Shimon Peres, expresident i exprimer ministre d'Israel i Premi Nobel de la Pau. El polític laborista tenia 93 anys i va ser ingressat el passat 13 de setembre per un vessament cerebral. A més, al gener havia patit un atac de cor.

Hi va haver un temps, fa ja molts anys, en què Israel era governat pel Partit Laborista, i que els "kibbutz" eren vistos com un experiment de socialisme i valors comunitaris. En alguns sectors de la intel·lectualitat progressista europea, Israel es contemplava com un mite esquerrà, malgrat les guerres amb els països àrabs. Netanyahu era només un futur impensable. La mort de Shimon Peres recorda que aquest món va existir, però que ja és només passat. 


S'escola amb Peres el darrer supervivent dels pares fundadors de l’estat d’Israel. Hi ha una imatge que l’acompanyarà en el comiat i que és bastant gràfica del paper que ha jugat en la política de l’Orient Mitjà. És del 13 de setembre de 1993, als jardins de la Casa Blanca. El govern d’Israel i l’Organització de l’Alliberament de Palestina (OAP) van signar, amb els EUA i Rússia com a testimonis, els anomenats Acords d’Oslo que suposaven, entre d’altres coses, la creació a Cisjordània i Gaza de l’Autoritat Nacional Palestina, embrió d’un estat futurible. Hi eren el president Bill Clinton, el primer ministre israelià Isaac Rabin, el seu ministre d’Exteriors, que era Peres, i l’home a qui tantes vegades van intentar matar, Iàsser Arafat el líder de l’OAP.

Després de la signatura dels acords, Arafat i Rabin es van donar la mà, una mica forçats per Clinton. El líder de l’OAP ho va fer amb satisfacció. Al capdavall, era la primera conquesta territorial i política per a un poder palestí. Rabin va donar la sensació d’haver estat portat per la força a Washington, i la seva encaixada va ser freda i distant, mostrant alhora una ganya d’incomoditat. Una mica més enrere, Peres somreia. Era conscient de la transcendència històrica del moment. A més, havia guanyat. La seva estratègia de negociació, avalada pels Estats Units enfront la posició més dura de Rabin, s’havia imposat. Una tasca que li va valer un Premi Nobel de la Pau.

 
Nascut a Polònia


Peres, nascut a la Polònia del 1923, es va traslladar a Tel Aviv als onze anys, seguint els seus pares, que fugien de l’ambient antijueu que s’anava apoderant d’Europa. Allí es va convertir en un activista de la causa sionista, entrant a militar a la Haganà, una organització paramilitar que combatia contra l’ocupació britànica. Es va alinear amb David Ben Gurion, el patriarca sionista i líder de l’esquerra enfront un sector dretà i més violent contra els ocupants que liderava Zeev Jabotinsky, referent del que després seria el Likud, que ara governa Israel.

Va treballar a l’ombra de David Ben Gurion, convertit després de la creació del nou estat erigit el 1948 sobre les cendres dels forns crematoris. A Peres se l’ha presentat sovint com un “colom” enfront dels “falcons”, i la seva alegria aquell dia als jardins de la Casa Blanca potser ho corrobora. Però el cert és que Peres va ser un dels cervells del programa nuclear israelià des de la secretaria general del Ministeri de Defensa del nou Eestat, que va néixer enmig de l’hostilitat del món àrab.   
 
Etern rival de Rabin

Ben Gurion va estar envoltat de col·laboradors amb molta personalitat, com Golda Meir, Rabin i Peres. Diputat del Mapai (Partit dels treballadors de la terra d’Israel) i més tard del Partit Laborista, format per la unió d’un seguit de sigles de l’esquerra israeliana, de seguida va mostrar ambicions de comandament. La pugna pel lideratge del Partit Laborista els anys setanta i vuitanta va ser un pols molt dur entre Peres i Rabin. Tots dos van acabar personificant ànimes diferents dins del mateix partit. Rabin era l’ala dreta del partit, l’home dur, a voltes implacable, reticent sempre a la política de diàleg amb el lideratge palestí. Peres va adoptar el paper del polític flexible, diplomàtic, predisposat a les concessions. Però la imatge no és prou exacta. Finalment, Rabin va acceptar una política de pacificació i fou assassinat per un extremista jueu el 1995.

Malgrat el seu talent innegable, a Peres sempre li ha faltat temps o espai. Quan hagués pogut governar, es va trobar amb un laborisme esgotat que va perdre les eleccions del 1977 a mans del Likud. Va ser primer ministre en vàries ocasions, però sempre en condicions inestables, ja fos presidint un govern de gran coalició amb el Likud, els anys vuitanta, o ocupant breument el poder a la mort de Rabin, abans de ser derrotat a les urnes per la mínima per Beniamin Netanyahu. Una derrota aquesta inesperada i que va suposar la fi de la seva carrera com a líder laborista.

Les trifulgues en el laborisme, especialment el seu enfrontament amb Ehud Barak, van forçar la seva marxa del Partit Laborista. Els laberints de la política israeliana –amb un parlament fragmentat en més de deu partits- el va fer confluir en el Kadima, força centrista que va formar al costat del seu antic rival conservador, Ariel Sharon. En la trajectòria de Peres es troben les mancances del laborisme israelià, totpoderós en les primeres dècades de l’Estat i després disminuït per l'acció de les faccions internes i l'ambició dels aspirants al lideratge.

L’any 2007 va accedir a la presidència d’Israel. Potser va creure que el seu prestigi podria permetre-li liderar un altre procés de pau. Però a Israel la presidència té poc pes executiu. Altre cop, a Peres les circumstàncies no l’ajudaven i va haver de conviure amb un primer ministre Netanyahu que controlava els regnes del govern. El destí, que el va fer un home prestigiós i aplaudit en tots els fòrums internacionals, li va negar el poder que acaronava.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació