Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

RELIGIÓ

El protestantisme als Països Catalans, un país amagat

Josep-Lluís Carod-Rovira publica “Història del protestantisme als Països Catalans”, una àmplia panoràmica de la petjada de la Reforma en terres catalanes | El 2017 es commemoren els 500 anys de la Reforma de Luter

per Pep Martí , 17 de setembre de 2016 a les 16:00 |
Josep-Lluís Carod-Rovira. | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de setembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
“Sempre he tingut empatia per les dissidències”, ens diu Josep-Lluís Carod-Rovira en el seu despatx de la Càtedra sobre Diversitat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona.  El seu interès pel protestantisme ve de lluny, des que de ben jove va descobrir que hi havia cristians que no eren catòlics. Devia tenir catorze anys quan, un diumenge, va anar a una església protestant a Tarragona. Quatre anys després, a la universitat, va fer un treball sobre el protestantisme català per a l’assignatura de Sociologia que impartia Marina Subirats. Ara acaba de publicar una documentada Història del protestantisme dels Països Catalans (Edicions 3 i 4), fruit de cinc anys de recerca, un estudi que omple un buit en la historiografia catalana sobre el tema.
 

El llibre apareix quan és a punt de complir-se els 500 anys de la Reforma de Luter (1517). Fins ara, no es disposava d’una obra que comprengués l’evolució del protestantisme, prengués  l’àmbit dels Països Catalans com a unitat d’anàlisi i el situés en el context internacional. Que la història dels fills de la Reforma a Catalunya sigui encara avui desconeguda és, per Carod-Rovira, “el resultat de l’hegemonia en règim de monopoli de l’Església catòlica, no només com a confessió religiosa sinó com a cultura dominant”. Hi havia fins ara estudis territorialitzats o centrats en una o altra confessió protestant. Joan Gonzàlez Pastor és l’únic que ho havia intentat els anys setanta. Com assenyala l’autor, l’any vinent hi haurà moltes commemoracions de la Reforma a tot Europa, i és important que Catalunya disposi d’una obra general d’aquest tipus.

Dificultats d’arrelament


Un dels grans interrogants entorn el protestantisme a Catalunya és perquè no va aconseguir arrelar. Carod-Rovira creu que obeeix més a causes de tipus cultural i polític que no pas religiós: “El protestantisme s’expandeix a Europa aliat a un poder polític, els prínceps a Alemanya o els reis a Escandinàvia, mentre que els regnes als quals pertanyien els Països Catalans eren catòlics i tenien la seva pròpia terra de missió, que era el nou continent, Amèrica”. Però assenyala altres factors, alguns de sorprenents, com el clima: “La bondat del clima mediterrani, la llum, el sol, afavoreix una religiositat de manifestació pública, acompanyat d’elements teatrals o parateatrals, des dels diables per Sant Antoni a Mallorca, al Misteri d’Elx. No hi havia festa digna d’aquest nom que no acabés en una processó”. Això contrasta amb l’austeritat expressiva del protestantisme.
 

Josep-Lluís Carod-Rovira. Foto: Adrià Costa


Carod-Rovira recorda com la major part de festes majors dels pobles es van associar a un sant o a una verge, cosa que va consolidar una religiositat catòlica popular. El catolicisme penetra fort en la toponímia i els gentilicis. La identitat local va molt lligada al fenomen religiós: “La processó de la sang a Perpinyà, com el divendres sant a Tarragona, que aplega milers de persones, són manifestacions religioses, però també tenen una dimensió d’afirmació sociocultural i identitària”.

El protestantisme xocava també amb trets molt establerts, com  la proliferació de relíquies, que estaven molt arrelades. “Només a l’altar major de la cartoixa de l’Scala Dei –explica Carod-Rovira- hi havia 150 relíquies. Si comencem amb el braç de Santa Tecla a Tarragona, la mandíbula de Sant Maties a Montblanc o els ossos de Sant Galderic a Perpinyà, ens trobem amb una dimensió quasi supersticiosa que convertia els sants en una mena de divinitats locals”.

Altres factors que van pesar en les dificultats per consolidar-se és la repressió duríssima per part de la inquisició i el fet que, malgrat que el català va ser la tercera llengua en traduir les Escriptures, cal esperar fins al 1832 perquè els protestants editin a Londres “Lo Nou Testament”, un fet molt important, just un any abans de la publicació de l’Oda a la pàtria” d’Aribau. I s’ha d’esperar fins als anys noranta del segle XX, que es diu aviat, per tenir traduïdes al català les grans obres d’autors protestants.

Carod-Rovira reacciona contra el relat imposat sobre el protestantisme que el presenta com un fenomen estranger, cosa del tot errònia. Només cal recordar, ens diu, que quan la revolta de les Germanies, el 1520, ja circulen les obres de Luter entre una part dels revoltats. Mentre a Espanya la repressió contra els reformats es desplega amb força a partir dels anys cinquanta del segle XVI, als Països Catalans és anterior. El primer protestant és cremat a Mallorca el 1523.    
 

Josep-Lluís Carod-Rovira. Foto: Adrià Costa



Els Països Catalans com a unitat d’anàlisi

Aquesta és una obra que fa dels Països Catalans la unitat d’anàlisi del protestantisme. No és una opció forçada. Carod-Rovira es queixa de la interrupció de la visió d’anàlisi i editorial que van dur a terme un Jordi Carbonell a l’Enciclopèdia Catalana o un Max Cahner a Curial, els anys setanta, que van encomanar aquesta visió a altres iniciatives. “La major part de llibres que porten Països Catalans a la coberta són de finals dels setanta i vuitanta. Després, per desgràcia, no ha estat així”. L’autor ha volgut fer dues coses: demostrar que era possible fer dels Països Catalans un espai d’anàlisi, i constatar que no té sentit estudiar els metodistes de Catalunya separant-los dels de les Balears, perquè són els mateixos. O estudiar els baptistes de Catalunya separadament dels valencians perquè els pastors són els mateixos.

La major part d’estudis sobre el protestantisme català, a més, tenen una visió subsidiària respecte a l’espanyol: “El protestantisme català, històricament, es pot estudiar a partir de la seva pròpia dinàmica”. Els centres d’expansió reformada que eren referents aquí no era Madrid o Sevilla, sinó Tolosa, Montpeller, Narbona o Nimes, amb focus protestants importants.    

Protestantisme i republicanisme

Un dels temes per on s’endinsa la recerca de Carod-Rovira és el del vincle entre el protestantisme i els corrents de pensament progressista, com el republicanisme o la maçoneria. Això ha estat així fins al final del franquisme. Reformats i republicans coincidien en la defensa de la laïcitat, el matrimoni i els cementiris civils,  i la llibertat de cultes. Un tema aquest, el de la llibertat de cultes, que ha estat històricament essencial en l’ideari republicà.  

Josep-Lluís Carod-Rovira. Foto: Adrià Costa

 
Una de les primeres conquestes legislatives de la Segona República va ser la laïcitat a l’ensenyament públic (amb el català Marcel·lí Domingo de ministre) i la llibertat de cultes. A Catalunya, com recorda Carod-Rovira, “el 14 d’abril es proclama la República i deu dies després, Macià ja s’ha reunit amb representants protestants”. És un lligam que Companys també mantindrà. Això referma la proximitat entre republicans i protestantisme.

Malgrat això, les esglésies protestants també van patir atacs en zona republicana. Però sovint perquè es confonien amb les esglésies catòliques. Carod-Rovira explica el cas d’una església de Terrassa, assaltada per un grup incontrolat, on un dels presents atura la destrucció quan els exclama: “No els feu cap mal, que aquests estan contra els capellans!”.
 
El franquisme destrueix esglésies… protestants

En el llibre s’explica amb profunditat la repressió soferta pels protestants durant la dictadura. “Els protestants són tractats com a part dels vençuts”, explica Carod-Rovira, “I, per tant, s’han d’articular de manera clandestina”. No canten els psalms, només els diuen, per no alertar els veïns. I es pot donar el cas que un diumenge a Barcelona hi hagi fins a un centenar de cultes clandestins.
 

Josep-Lluís Carod-Rovira. Foto: Adrià Costa


Hi ha destrucció de locals, moltes d’elles a mans de grups carlins, prohibicions i empresonaments. Capelles clausurades, escoles tancades, material requisat, dos afusellaments a Mallorca, pastors exiliats… Al barri del Clot de Barcelona s’arriba a cremar una església protestant. És tot un món, una cultura, la que és sotmesa al silenci.

“Una de les grans pèrdues que va suposar el triomf franquista del 1939 va ser la fi de tot el que representava l’enorme aportació educativa dels protestants”. Calia llegir les Escriptures i, per llegir la Bíblia, s’havia de saber llegir. Com que a inicis del segle XIX, bona part de la societat era analfabeta, en la majoria de casos, abans d’obrir una església protestant, s’obria una escola.

Si la impremta va ser la gran aliada de la Reforma, aquesta va ser determinant per la modernització de la majoria de les llengües europees, llatines i no llatines. Carod-Rovira explica com “les versions de les escriptures fetes pels protestants al francès, l’alemany, el danès, l’holandès, el finès, l’italià, foren determinants per fixar l’ortografia de les llengües modernes, però també la seva estructura sintàctica”. 

L’Escola Model d’Alacant

Un centre educatiu que va ser emblemàtic de l’acció formativa dels protestants va ser l’Escola Model d’Alacant, creada el 1897 per un pastor barceloní, Francesc Albricias, i que va ser activa fins a la Guerra Civil. Va ser, com s’explica en el llibre, un exemple d’educació moderna, liberal, molt arrelada en el seu entorn. En les seves aules no hi havia imatges religioses, sinó de científics, artistes i literats. Els sectors progressistes locals, fins i tot els més irreligiosos i anticlericals, hi enviaven elss eus fills a estudiar. S’hi ensenyaven, com en moltes escoles protestants, diverses llengües estrangeres.
 

Josep-Lluís Carod-Rovira. Foto: Adrià Costa


“La majoria dels pastors protestants –assenyala Carod-Rovira-, fins als anys trenta, parlaven tres o quatre llengües. En aquesta escola d’Alacant, va ser alumne Rodolf Llopis, que va ser secretari general del PSOE a l’exili. A Alacant, amb la República, hi ha l’alcalde (Llorenç Carbonell, ‘Llorencet’) i el president de la Diputació (Franklin Albricias, fill del creador de l’escola) protestants. I maçons”. La vida de Franklin Albricias és èpica. És dels que pot fugir amb el darrer vaixell, l’Stanbrook, que surt del port d’Alacant quan ja estan entrant els franquistes. 

La història del protestantisme català està atapeïda de personatges i capítols èpics. Albricias va estar vint anys a Algèria com a missioner. Aquest és un altre episodi a estudiar: el paper dels missioners protestants catalans a Algèria.
L’obra de Carod-Rovira se centra en el protestantisme que podem anomenar històric. Actualment, el protestantisme està experimentant una important transformació, amb l’establiment d’esglésies pentecostals, carismàtiques, sovint vinculades a comunitats d’origen llatinoamericà o asiàtic.
 
Josep-Lluís Carod-Rovira és un agnòstic interessat pel fenomen religiós. Cal recordar que estant ell al Govern, es va aprovar la llei de centres de culte el 2009, una norma pionera a nivell internacional que garanteix no només l’exercici de la llibertat de culte sinó que vetlla perquè totes les confessions disposin d’uns locals amb plenes condicions de seguretat i higiene. Ara, ens desvetlla una part de la història dels Països Catalans que la intolerància ens havia ocultat.  
 

Josep-Lluís Carod-Rovira conersant amb Pep Martí. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació