Una Diada per tancar un procés

Cap moviment cívic o polític ha aconseguit a Europa el que l’independentisme català: una mobilització pacífica, ideològicament transversal, massiva –centenars de milers de persones– i sostinguda any rere any (en van cinc) malgrat els canvis de format i els mals auguris de cada agost. El “que ningú s’atreveixi mai més a dubtar del poble de Catalunya” pronunciat per Jordi Cuixart, d’Òmnium, hauria de retronar a les seus d’alguns partits i redaccions després de veure imatges de nou espectaculars a Barcelona, i inèdites a Lleida, Salt, Tarragona i Berga. L’independentisme té ara per resoldre el dubte, més que raonable, de si la prova superada de les mobilitzacions massives i la pressió als polítics (que han d’acordar com ho faran) serà suficient per aconseguir l’estat propi. Les diades no han quedat en el no res. Cadascuna s’ha traduït en avenços i aquest cop la gent tampoc ha donat l’esquena.

El curs polític que comença hauria de deixar a punt la desconnexió passant del període d’acumulació de forces al de resolució a través de les urnes. “[Els polítics] sabran decidir el com i el quan”, ha dit Jordi Sànchez, de l’ANC, que aposta pel referèndum. El moviment és més madur però l’escenari és ple d’incògnites. Amb el tràmit de la qüestió de confiança a Carles Puigdemont resolt, el govern de Junts pel Sí busca estabilitat en la seva aliança amb la CUP a través de l’aprovació dels pressupostos i es negocia també la millor manera de tancar un procés que tensiona, obliga a aliances antinatura i en el qual la majoria d’actors no es vol entretenir més.

Després d’unes eleccions, les del 27-S, en què les formacions del sí no van superar el 50% dels vots emesos s’ha obert camí en els darrers mesos la convocatòria d’un referèndum d’independència, que per força haurà de ser unilateral. El president de la Generalitat estén de nou la mà a l’Estat per pactar-lo malgrat que sap que a l’altre costat no hi ha ningú amb força per fer-ho. El “per nosaltres no serà” mou Puigdemont mentre acaba de rumiar el com, i Mariano Rajoy apel·la a un “seny” que no va acompanyat de cap oferta.

La sortida ha de ser unilateral i això genera debat en uns altre actor del procés, l’aritmèticament necessari pol de l’esquerra alternativa que lidera Ada Colau i que viu entre un sobiranisme tímid i l’ànim de reformar Espanya. Una Espanya instal·lada en el bloqueig polític i on la dreta i la seva negativa a negociar un nou estatus per Catalunya segueix sent majoritària.

L’impacte es limita a Catalunya

Les mobilitzacions com la d’aquesta Diada sí que han fet evident que sortir al carrer amb un missatge fa moure els partits i ha convertit la societat civil en protagonista. La política es fa als despatxos però també al carrer, que vigila atent el procés constituent. “La República catalana es guanya a les urnes i es lluita al carrer”, ha dit Cuixart.

Cap de les cinc diades ha estovat, però, la posició espanyola i, malgrat el seu impacte, l’independentisme tampoc ha sumat complicitats públiques internacionals. Sí que s’ha convertit en un problema de primera magnitud a Espanya (on, per ara, s’imposen els que prefereixen assumir el cost del descontenament català que pagar el peatge de la solució) i ha permès que, malgrat l’agressivitat del seu aparell diplomàtic, les opinions públiques mundials coneguin les raons del sobiranisme.
 

Cinc diades massives i amb efecte polític (2012-2016)

- 2012: eleccions al Parlament. Amb el lema Catalunya, nou Estat d’Europa la recentment creada Assemblea Nacional Catalana va convocar una manifestació per la Diada que acabaria sent massiva. Formacions com Unió, representada pel president del comitè de govern, Josep A. Duran i Lleida, i per la vicepresidenta, Joana Ortega, deien que la marxa era un clam a favor del pacte fiscal. Nou dies després de la manifestació Artur Mas s’havia de reunir amb Rajoy a la Moncloa per parlar-ne. Va tornar de buit (el president espanyol va ser poc hàbil i el va carregar d’arguments no acceptant ni tant sols obrir una comissió negociadora) i va convocar eleccions anticipades després d’una legislatura marcada per les retallades i l’ús de la geometria variable amb el PP, el PSC i ERC. La gran manifestació i el clam independentista va acabar de decantar CiU cap al sobiranisme i Mas es va fer seu el full de ruta del carrer. Va convocar eleccions amb el reclam d’una consulta independentista. CiU va perdre dotze escons, que van passar gairebé en bloc a ERC i l’espai de SI a l’hemicicle el va ocupar la CUP. El procés arrencava sense hiperlideratges i deixant enrere les ambigüitats. - 2013: sense marxa enrere. Si Rajoy ja havia dit no al pacte fiscal, més sever encara va ser el seu no a la consulta pactada. Va ser l’any de la imponent cadena humana de la Via Catalana, a la qual es va sumar l’expresident Pasqual Maragall, i de l’atac feixista a la llibreria Blanquerna de Madrid aquell mateix dia. Es discutia si calia fixar ja la data de la consulta i de quin efecte tindria sobre el govern i els partits espanyols la gran mobilització. Mas ja apuntava en aquells dies a eleccions plebiscitàries com a possible pla B si no es podia fer el referèndum. Passés el que passés, quedava clar que no hi havia marxa enrere. Setmanes després s’acordaria la data del 9-N i una pregunta sobre la independència. - 2014: força per votar. Amb la negativa de Madrid al dret a decidir ratificada per àmplia majoria al Congrés a l’abril, l’espectacular V que va recórrer la Gran Via i l’avinguda Diagonal amb les nou barres de la senyera llençava dos missatges inequívocs: volem votar i ho volem per dir independència sí o no. En aquell moment es discutia com resoldre el veto de Madrid, que acabaria convertint el 9-N en un procés participatiu per escapar a la prohibició de l’Estat però que els ha costat un procés penal a Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Les negociacions entre CiU, ERC, ICV i la CUP van ser difícils i van aflorar tensions entre  Mas i Oriol Junqueras sobre com gestionar el desafiament amb l’Estat malgrat que el 9-N acabaria sent un èxit de participació amb 2,3 milions de votants. - 2015: majoria independentista. La Diada de l’any passat marcaria l’arrencada de la campanya del 27-S, unes eleccions que van acabar tenint el caràcter plebiscitari que, d’entrada, els no independentistes negaven. L’èxit de mobilització va ser innegable malgrat les discussions polítiques del curs anterior, condicionat per unes eleccions municipals que van certificar un gir a l’esquerra i la importància de nous actors. Mas i Junqueras van acordar presentar-se conjuntament amb Junts pel Sí i la Diada va servir per agafar embranzida per unes eleccions que, si bé van deixar el bloc del sí a les portes del 50% (la digestió del resultat ha estat lenta), van donar-los a ells i a la CUP una majoria suficient –72 escons– per tirar endavant el procés. - 2016, l’examen de Puigdemont: Aquest 2016 el carrer ha volgut donar una nova empenta (la majoria dels que eren al carrer esperen que sigui l’última) per complir el mandat que s’ha imposat l’independentisme. Puigdemont, un president imprevist i que manté que no repetirà en el càrrec, estén la mà a l’Estat per exercir el dret a decidir, però sap que en les properes setmanes ha de trobar el desllorigador per culminar el trajecte quan rebi el no de Madrid, un trajecte que ha de fer, si pot, amb una proposta que ampliï majories. A diferència de l’any passat, aquest any Ada Colau, que va arribar a l’Ajuntament de Barcelona disposada a desobeir “lleis injustes”, era a la Diada. L’examen de Puigdemont és també el més decisiu que afronta el procés.   Recull de galeries de fotos de les cinc darreres Diades