08
de setembre
del
2016
Actualitzat
a les
16:25h
En els anys noranta, es va parlar d’una “estratègia valenciana” a l’Església catalana. Els sectors més conservadors de l’episcopat espanyol, en aliança amb el Vaticà de Joan Pau II, veia amb mals ulls el catolicisme català. Es tractava de capgirar la correlació de forces entre els bisbes de Catalunya i sotmetre els sectors més catalanistes i alhora més avançats. L’arribada del valencià Ricard Maria Carles a l’arquebisbat de Barcelona (1990-2004) va ser un pas crucial en aquesta estratègia. Xavier Salinas va créixer en aquesta escola i així va arribar al bisbat d’Eivissa primer, i a Tortosa més tard, abans de ser enviat a Mallorca.
Xavier Salinas era un bisbe ben vist a la Conferència Episcopal Espanyola. Junt amb ell, es van obrir pas en la carrera eclesiàstica altres valencians propers a Carles, com Vicente Juan (bisbe d’Eivissa) o Agustí Cortès, a Sant Feliu de Llobregat. Però ha passat el temps i desaparegut Carles, cada bisbe ha fet el seu camí. A diferència del seu mentor, Salinas va tenir l’habilitat d’estar bé amb tothom i administrar bé les seves paraules. Cortès, per la seva banda, tot i la seva procedència conservadora, ha impregnat de discurs social el seu govern a Sant Feliu.
El poder d’Omella
Des d’una òptica més política, el més rellevant del cessament de Salinas és la designació del bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, com a responsable de la diòcesi mallorquina com a administrador apostòlic, és a dir, com a responsable del bisbat mentre no es nomeni el nou titular. Això indica que la Santa Seu potser es prendrà el seu temps abans de nomenar un nou bisbe. Taltavull, un prelat considerat progressista dins del ventall ideològic de l’Església catòlica, és un bisbe proper, d’un tarannà que ha de ser ben vist pel papa actual.
Queda clar el paper de lideratge que està jugant l’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, en els moviments que es produeixen a l’Església a l'estat espanyol. Taltavull és ara mateix el número dos d’Omella, qui té accés directe al papa Francesc i pertany a la Congregació dels Bisbes, l’organisme que prepara les designacions episcopals.
És molt poc habitual que el Vaticà destitueixi un bisbe. En aquest cas, el fet que Salinas vagi a València embolcalla el cessament, però cal anar als escàndols de pederàstia per trobar casos en què el papa foragiti els responsables d’una diòcesi. En aquest cas, la denúncia feta pel marit ofès davant la mateixa Santa Seu ha estat determinant.
Xavier Salinas era un bisbe ben vist a la Conferència Episcopal Espanyola. Junt amb ell, es van obrir pas en la carrera eclesiàstica altres valencians propers a Carles, com Vicente Juan (bisbe d’Eivissa) o Agustí Cortès, a Sant Feliu de Llobregat. Però ha passat el temps i desaparegut Carles, cada bisbe ha fet el seu camí. A diferència del seu mentor, Salinas va tenir l’habilitat d’estar bé amb tothom i administrar bé les seves paraules. Cortès, per la seva banda, tot i la seva procedència conservadora, ha impregnat de discurs social el seu govern a Sant Feliu.
El poder d’Omella
Des d’una òptica més política, el més rellevant del cessament de Salinas és la designació del bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, com a responsable de la diòcesi mallorquina com a administrador apostòlic, és a dir, com a responsable del bisbat mentre no es nomeni el nou titular. Això indica que la Santa Seu potser es prendrà el seu temps abans de nomenar un nou bisbe. Taltavull, un prelat considerat progressista dins del ventall ideològic de l’Església catòlica, és un bisbe proper, d’un tarannà que ha de ser ben vist pel papa actual.
Queda clar el paper de lideratge que està jugant l’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, en els moviments que es produeixen a l’Església a l'estat espanyol. Taltavull és ara mateix el número dos d’Omella, qui té accés directe al papa Francesc i pertany a la Congregació dels Bisbes, l’organisme que prepara les designacions episcopals.
És molt poc habitual que el Vaticà destitueixi un bisbe. En aquest cas, el fet que Salinas vagi a València embolcalla el cessament, però cal anar als escàndols de pederàstia per trobar casos en què el papa foragiti els responsables d’una diòcesi. En aquest cas, la denúncia feta pel marit ofès davant la mateixa Santa Seu ha estat determinant.