22
d'agost
del
2016
Actualitzat
a les
17:41h
Els dies 30 i 31 d’agost està previst el primer debat d’investidura de Mariano Rajoy. Però si l’actual president en funcions no surt investit, caldrà estar atents al que diguin les urnes el 25 de setembre, quan Galícia i el País Basc celebraran eleccions. Serà especialment en terres gallegues on el líder de la dreta espanyola es pot jugar el seu destí. L’actual president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, aliat de Mariano Rajoy en el mar agitat del Partit Popular, intentarà lligar una majoria absoluta que trontolla. Els nacionalistes d’En Marea, sota la inspiració de l’històric Xose Manuel Beiras -que acaba d’anunciar la seva retirada del primer pla- i amb Podem com a aliat subordinat, són el principal adversari, amb un PSG desdibuixat. Dreta conservadora i hereus del nacionalisme republicà de Castelao (1886-1950), l’intel·lectual de referència del galeguisme, poden determinar el futur de Galícia i de més enllà.
El lideratge de Rajoy depèn de Galícia en bona part. Si Núñez Feijóo ensopega, la posició del president del PP espanyol s’afeblirà perillosament. No és el primer cop que Galícia ha estat decisiva en el futur de la dreta espanyola. Sovint ha jugat un paper crucial, amb trets originals i fins i tot heterodoxos.
Gerardo Fernández Albor
Quan Galícia va elegir el seu primer Parlament autonòmic, el 1981, la dreta espanyola vivia un moment de recomposició després de la primera fase de la transició. La UCD de Suárez i Calvo Sotelo s’esmicolava entre faccions i Manuel Fraga, exministre de Franco i gallec com el dictador, maldava per liderar el gruix de la dreta al capdavant d’una Aliança Popular minoritària. Fraga va saber gestionar la batalla gallega. Enfront una UCD fragmentada i sense líders atractius a Galícia, va reclutar una figura prestigiosa, Gerardo Fernández Albor, perquè fos candidat a presidir la Xunta.
Qui era Fernández Albor? Metge i activista cultural, impulsor de l’Institut de la Llengua Gallega, s’havia mogut en els cercles galeguistes i era home de posicions liberals i tracte exquisit. Havia llegit Castelao i oferia un contrast evident amb Fraga, però la fórmula va funcionar. AP va guanyar les primeres eleccions autonòmiques de la Galícia postfranquista. Tot un èxit que va solidificar Fraga com a cap de la dreta a l’Estat, va accelerar la descomposició d’UCD i alhora va oferir a AP un rostre nou i sorprenent, el d’un Fernández Albor net de vincles amb el franquisme i sensible a la cultura gallega.
El fraguisme, aleshores sota la marca de Coalició Popular, va revalidar el poder a Galícia el 1985. Però Fernández Albor va caure víctima d’una aliança entre les forces d’esquerra i un sector que es va escindir d’AP sota la direcció de Xose Luis Barreiro, figura intrigant i ambiciosa. Durant tres anys (1987-90), un tripartit estrany de socialistes, Coalició Galega i exdirigents d’AP va governar el país. Pels qui creguin que aquest capítol és molt llunyà en el temps, recordarem el nom de qui fou el darrer vicepresident de Fernández Albor: un tal Mariano Rajoy.
El 1990, Galícia seria altre cop el suport, i potser també el refugi, d’un Fraga qüestionat. El PP va saber jugar hàbilment la carta de víctima d’una traïció, la de Barreiro, i va assolir la majoria absoluta amb Fraga com a nou president de la Xunta. Fernández Albor va continuar en política, al costat de Fraga, i fou durant anys diputat a Estrasburg.
Del regnat de Fraga al futur de Rajoy
Fraga va governar Galícia durant quinze anys (1990-2005). Fou un bastió per un PP que va tastar la mel del poder a Espanya el 1996, però no pas amb el fundador com a cap de cartell, sinó amb el nou dirigent de la formació, José María Aznar. Les relacions entre el fraguisme i el nou “isme” de la dreta espanyola, l’aznarisme, sempre van ser distants. Però Fraga va disposar, des de la presidència de la Xunta, d’una base pròpia de poder.
El desgast dels quinze anys de govern del PP -amb una crisi com la del "chapapote"- va dur a una nova majoria el 2005, amb una coalició entre el PSG i el BNG. Però el govern de Pérez Touriño va haver de donar pas el 2009 a un altre executiu del PP, amb Núñez Feijóo, que va obtenir la majoria absoluta. Les tensions entre diverses branques del partit van sacsejar els populars gallecs en els moments inicials del seu mandat, però el president de Galícia se’n va sortir i ha sabut convertir-se en una opció de futur en el seu partit. Ara, un cop més, la sort del PP gallec decidirà moltes més coses i pot sentenciar la carrera de Rajoy. Els hereus de Castelao i de Fraga tornaran a veure’s les cares.
El lideratge de Rajoy depèn de Galícia en bona part. Si Núñez Feijóo ensopega, la posició del president del PP espanyol s’afeblirà perillosament. No és el primer cop que Galícia ha estat decisiva en el futur de la dreta espanyola. Sovint ha jugat un paper crucial, amb trets originals i fins i tot heterodoxos.
Gerardo Fernández Albor
Quan Galícia va elegir el seu primer Parlament autonòmic, el 1981, la dreta espanyola vivia un moment de recomposició després de la primera fase de la transició. La UCD de Suárez i Calvo Sotelo s’esmicolava entre faccions i Manuel Fraga, exministre de Franco i gallec com el dictador, maldava per liderar el gruix de la dreta al capdavant d’una Aliança Popular minoritària. Fraga va saber gestionar la batalla gallega. Enfront una UCD fragmentada i sense líders atractius a Galícia, va reclutar una figura prestigiosa, Gerardo Fernández Albor, perquè fos candidat a presidir la Xunta.
Qui era Fernández Albor? Metge i activista cultural, impulsor de l’Institut de la Llengua Gallega, s’havia mogut en els cercles galeguistes i era home de posicions liberals i tracte exquisit. Havia llegit Castelao i oferia un contrast evident amb Fraga, però la fórmula va funcionar. AP va guanyar les primeres eleccions autonòmiques de la Galícia postfranquista. Tot un èxit que va solidificar Fraga com a cap de la dreta a l’Estat, va accelerar la descomposició d’UCD i alhora va oferir a AP un rostre nou i sorprenent, el d’un Fernández Albor net de vincles amb el franquisme i sensible a la cultura gallega.
El fraguisme, aleshores sota la marca de Coalició Popular, va revalidar el poder a Galícia el 1985. Però Fernández Albor va caure víctima d’una aliança entre les forces d’esquerra i un sector que es va escindir d’AP sota la direcció de Xose Luis Barreiro, figura intrigant i ambiciosa. Durant tres anys (1987-90), un tripartit estrany de socialistes, Coalició Galega i exdirigents d’AP va governar el país. Pels qui creguin que aquest capítol és molt llunyà en el temps, recordarem el nom de qui fou el darrer vicepresident de Fernández Albor: un tal Mariano Rajoy.
El 1990, Galícia seria altre cop el suport, i potser també el refugi, d’un Fraga qüestionat. El PP va saber jugar hàbilment la carta de víctima d’una traïció, la de Barreiro, i va assolir la majoria absoluta amb Fraga com a nou president de la Xunta. Fernández Albor va continuar en política, al costat de Fraga, i fou durant anys diputat a Estrasburg.
Del regnat de Fraga al futur de Rajoy
Fraga va governar Galícia durant quinze anys (1990-2005). Fou un bastió per un PP que va tastar la mel del poder a Espanya el 1996, però no pas amb el fundador com a cap de cartell, sinó amb el nou dirigent de la formació, José María Aznar. Les relacions entre el fraguisme i el nou “isme” de la dreta espanyola, l’aznarisme, sempre van ser distants. Però Fraga va disposar, des de la presidència de la Xunta, d’una base pròpia de poder.
El desgast dels quinze anys de govern del PP -amb una crisi com la del "chapapote"- va dur a una nova majoria el 2005, amb una coalició entre el PSG i el BNG. Però el govern de Pérez Touriño va haver de donar pas el 2009 a un altre executiu del PP, amb Núñez Feijóo, que va obtenir la majoria absoluta. Les tensions entre diverses branques del partit van sacsejar els populars gallecs en els moments inicials del seu mandat, però el president de Galícia se’n va sortir i ha sabut convertir-se en una opció de futur en el seu partit. Ara, un cop més, la sort del PP gallec decidirà moltes més coses i pot sentenciar la carrera de Rajoy. Els hereus de Castelao i de Fraga tornaran a veure’s les cares.