14
d'agost
del
2016
Actualitzat
el
17
d'agost
a les
12:10h
Lolita Bosch (Barcelona, 1970) és un torrent d'energia quan parla, quan riu, quan escriu, quan s'indigna i quan transmet emocions. Es nota en cadascuna de les paraules que diu, en tots els gestos que fa, en aquesta voluntat de crear la màxima complicitat amb qui té al davant.
Una passió que es contagia, com també es contagia la ràbia i la indefensió dels joves que pateixen o bé han patit bullying, tal com li va passar a ella mateixa dels 14 als 17 anys. Totes elles són les veus que ens condueixen a través de l'obra amb què l'autora va guanyar el darrer premi Roc Boronat, La ràbia (Amsterdam, 2016).
Contundent i valent, el llibre parla des de l'experiència pròpia i, alhora, fa d'altaveu a gent que l'està patint ara mateix. Potser per això el retrat comença parlant de la perillosa complicitat del silenci, una manifestació més dels diferents tipus de violència que s'exerceixen arreu. "Tenim la sensació que som un país ultracivilitzat", diu. "Però això és una il·lusió, és mentida. Igual que la violència de gènere es considerava un dret durant el franquisme, ara hem de fer que els adolescents sàpiguen que hi ha algú que se'ls mira i els pot ajudar".
I, perquè això sigui possible, és clau mantenir els ulls ben oberts i ser al costat d'aquells qui necessiten, més que mai, escalf i comprensió. "Hi ha nens que intenten suïcidar-se, o que ho fan, directament. D'altres que tenen mal rotllo amb els pares. Tots ells tenen la sensació terrible que creixen en una societat a la qual li importes un rave, on no pots reclamar res", expressa, enèrgica. "Jo vaig patir bullying durant tres anys. M'estimo molt el meu país, però sovint em pregunta: què va fer Catalunya per mi en aquella època?". I la resposta cou, per molt que hagi passat el temps: "no va fer res i tenia els recursos per fer-ho".
Una ràbia que no vol el perdó
"Aquest ha estat un tema absolutament tabú pels organismes educatius", subratlla. Una problemàtica que ha passat de puntetes per les prioritats marcades a l'agenda. "Si m'atropellen sé que puc trucar a l'ambulància, o si em pega la meva parella sé que puc trucar els Mossos. Però, què faig si em pega o em maltracta un company de classe?". Sona clar, massa cru com per acceptar-ne l'obvietat del diagnòstic: "no conec ni un sol adolescent a qui la seva família no l'hagi salvat del bullying". Ni organismes de govern, ni professors, ni companys. Tan dur com les experiències que ressonen al llibre.
Precisament, La ràbia vol ser una porta oberta a no callar, a deixar enrere el silenci amb el qual iniciem el llibre. De manera àgil i corprenedora, hi llegim casos ben diferents amb una sensació de memòria latent, de no oblidar res d'aquells fets que han fet tant de mal. "A qui fa bullying no els perdono res, perquè el que fan és imperdonable! Si fóssim una societat sana, ells també necessitarien ajuda", rebla Bosch. Aquestes agressions no acostumen a fer distincions de gènere, classe, llengua o origen: "tothom pot ser la víctima".
Però les víctimes, tan diferents entre si, acostumen a compartir la manera d'entomar-ho: "aquest és un dels problemes, que tothom li treu ferro al seu cas, al seu propi maltracte. Però hem de dir que no, que si a tu et fan mal, et fan mal. I que no pots callar-t'ho". En aquest sentit, és prou paradigmàtica l'escena final del llibre, on la narradora es troba amb en Manel, un excompany que va ser "un dels molts testimonis silenciosos que ho podria haver aturat. Un soldat de l'exèrcit", tal com deixa escrit. Ell, que abaixa el cap i no gosa mirar-la als ulls, perquè no té esma de dir res que repari allò del qual va ser còmplice.
Un 25% dels nens pateix "bullying"
"Sentir ràbia és sentir-se vençut", diu l'autora en un altre dels passatges del llibre. "La gent que ha patit bullying viu amb aquesta ràbia tota la vida. Tots nosaltres tenim en comú aquesta ràbia, no pas odi". Una cosa que t'acompanya, de la mateixa manera que els acusadors tenen, per sempre, "la consciència bruta". "Ells no viuen bé durant la resta de la seva vida", assegura. Res a veure, però, amb les seqüeles que tenen els agredits. "Un dels problemes que tenim en aquest país és que hi ha programes per a tot, menys pel nostre cas. Si una nena pateix bulímia l'envien a la Vall d'Hebron. Però no hi ha cap servei d'atenció a les víctimes del bullying!"
El cas és greu, perquè segons les dades, un 25% dels nens pateixen bullying en algun moment de la seva vida, i un 6% de manera severa. "Els agredits tenen la sensació d'anar a l'escorxador", afirma Bosch, a qui li ha costat trenta anys tornar al carrer on va ser agredida. Per això, ara vol explicar-ho, fer visible el tema i que se'n parli, sense cap mena de por. "Crec que la gent, en general, és bona. I que la ignorància i la violència són unes pandèmies terribles. Recordo que Bernie Sanders va dir fa pocs dies que s'havia inventat la panacea. I mira: es diu educació". Cal fer feina, perquè hi ha molts tipus de violències, i algunes són pràcticament invisibles, però amb conseqüències doloroses de per vida. La ràbia permet que n'hi hagi moltes que ja no hagin de romandre, mai més, en silenci.
Una passió que es contagia, com també es contagia la ràbia i la indefensió dels joves que pateixen o bé han patit bullying, tal com li va passar a ella mateixa dels 14 als 17 anys. Totes elles són les veus que ens condueixen a través de l'obra amb què l'autora va guanyar el darrer premi Roc Boronat, La ràbia (Amsterdam, 2016).
Contundent i valent, el llibre parla des de l'experiència pròpia i, alhora, fa d'altaveu a gent que l'està patint ara mateix. Potser per això el retrat comença parlant de la perillosa complicitat del silenci, una manifestació més dels diferents tipus de violència que s'exerceixen arreu. "Tenim la sensació que som un país ultracivilitzat", diu. "Però això és una il·lusió, és mentida. Igual que la violència de gènere es considerava un dret durant el franquisme, ara hem de fer que els adolescents sàpiguen que hi ha algú que se'ls mira i els pot ajudar".
I, perquè això sigui possible, és clau mantenir els ulls ben oberts i ser al costat d'aquells qui necessiten, més que mai, escalf i comprensió. "Hi ha nens que intenten suïcidar-se, o que ho fan, directament. D'altres que tenen mal rotllo amb els pares. Tots ells tenen la sensació terrible que creixen en una societat a la qual li importes un rave, on no pots reclamar res", expressa, enèrgica. "Jo vaig patir bullying durant tres anys. M'estimo molt el meu país, però sovint em pregunta: què va fer Catalunya per mi en aquella època?". I la resposta cou, per molt que hagi passat el temps: "no va fer res i tenia els recursos per fer-ho".
Una ràbia que no vol el perdó
"Aquest ha estat un tema absolutament tabú pels organismes educatius", subratlla. Una problemàtica que ha passat de puntetes per les prioritats marcades a l'agenda. "Si m'atropellen sé que puc trucar a l'ambulància, o si em pega la meva parella sé que puc trucar els Mossos. Però, què faig si em pega o em maltracta un company de classe?". Sona clar, massa cru com per acceptar-ne l'obvietat del diagnòstic: "no conec ni un sol adolescent a qui la seva família no l'hagi salvat del bullying". Ni organismes de govern, ni professors, ni companys. Tan dur com les experiències que ressonen al llibre.
Precisament, La ràbia vol ser una porta oberta a no callar, a deixar enrere el silenci amb el qual iniciem el llibre. De manera àgil i corprenedora, hi llegim casos ben diferents amb una sensació de memòria latent, de no oblidar res d'aquells fets que han fet tant de mal. "A qui fa bullying no els perdono res, perquè el que fan és imperdonable! Si fóssim una societat sana, ells també necessitarien ajuda", rebla Bosch. Aquestes agressions no acostumen a fer distincions de gènere, classe, llengua o origen: "tothom pot ser la víctima".
Però les víctimes, tan diferents entre si, acostumen a compartir la manera d'entomar-ho: "aquest és un dels problemes, que tothom li treu ferro al seu cas, al seu propi maltracte. Però hem de dir que no, que si a tu et fan mal, et fan mal. I que no pots callar-t'ho". En aquest sentit, és prou paradigmàtica l'escena final del llibre, on la narradora es troba amb en Manel, un excompany que va ser "un dels molts testimonis silenciosos que ho podria haver aturat. Un soldat de l'exèrcit", tal com deixa escrit. Ell, que abaixa el cap i no gosa mirar-la als ulls, perquè no té esma de dir res que repari allò del qual va ser còmplice.
Un 25% dels nens pateix "bullying"
"Sentir ràbia és sentir-se vençut", diu l'autora en un altre dels passatges del llibre. "La gent que ha patit bullying viu amb aquesta ràbia tota la vida. Tots nosaltres tenim en comú aquesta ràbia, no pas odi". Una cosa que t'acompanya, de la mateixa manera que els acusadors tenen, per sempre, "la consciència bruta". "Ells no viuen bé durant la resta de la seva vida", assegura. Res a veure, però, amb les seqüeles que tenen els agredits. "Un dels problemes que tenim en aquest país és que hi ha programes per a tot, menys pel nostre cas. Si una nena pateix bulímia l'envien a la Vall d'Hebron. Però no hi ha cap servei d'atenció a les víctimes del bullying!"
El cas és greu, perquè segons les dades, un 25% dels nens pateixen bullying en algun moment de la seva vida, i un 6% de manera severa. "Els agredits tenen la sensació d'anar a l'escorxador", afirma Bosch, a qui li ha costat trenta anys tornar al carrer on va ser agredida. Per això, ara vol explicar-ho, fer visible el tema i que se'n parli, sense cap mena de por. "Crec que la gent, en general, és bona. I que la ignorància i la violència són unes pandèmies terribles. Recordo que Bernie Sanders va dir fa pocs dies que s'havia inventat la panacea. I mira: es diu educació". Cal fer feina, perquè hi ha molts tipus de violències, i algunes són pràcticament invisibles, però amb conseqüències doloroses de per vida. La ràbia permet que n'hi hagi moltes que ja no hagin de romandre, mai més, en silenci.