06
d'agost
del
2016
Actualitzat
el
07
d'agost
a les
19:10h
Bel Olid (Mataró, 1977) torna a sacsejar el panorama literari català amb els relats inclosos a Vents més salvatges (Empúries, 2016), ple de paraules dites com si res, de la manera més normal del món, que llisquen en la ingravidesa de la bellesa, però que amaguen dolor, cruesa i veritat. Històries que amaguen l'autenticitat d'una vida que passa als marges i que necessita la lluita i el compromís per poder exercir la llibertat més elemental. De fet, el mateix títol del llibre ja és un avís per a navegants.
"En una primera versió, el llibre s'havia de dir Laïsve, que vol dir llibertat en lituà", explica Olid, mentre confessa que posar nom als llibres sempre és "una mena de tortura". El concepte del llibre, malgrat que el títol encara hagués de prendre forma, era ben clar. Provenia de la Revolució cantant, però va sortir després de llegir uns haikus, una petita peça de transcendència i minimalisme japonès on va trobar els "vents més salvatges". "M'anava molt bé pel llibre, perquè té aquesta idea de força i de revolució que volia transmetre".
El llibre, agafant l'alè vital d'aquests versos, és això mateix: una manera de mostrar injustícies, abusos de poder, violències quotidianes, lluites que hem d'emprendre en un món que necessita canvis. "La idea era ensenyar, no adoctrinar –rebla–. Però em fa gràcia, perquè al nostre país està molt mal vista la literatura compromesa. El que està de moda avui en dia és parlar d'escriure", explica. "És com si estar compromès socialment fos un problema, cosa que no passa a altres indrets o literatures".
Tota la literatura és política
Olid explica l'experiència recent que ha tingut després de ser part del Festival de Conte de Zagreb, dedicat enguany al tema de la frontera i els límits. "La meva literatura té molt de límit: on topes, on vas, d'on véns. Quan vas a altres països coneixes artistes europeus que creuen que el més normal del món és estar compromès. Per això m'agrada anar a fora, perquè hi veig més connexions que no pas les que trobo aquí", explica. "Qui diu que no existeix la literatura apolítica té tota la raó. Fer veure que te'n desentens és també una opció política".
Elements que replantegen l'ecosistema literari de l'actualitat, potser amb una literatura desconnectada de la realitat. "Aquí potser estem pagant els excessos de la Transició" afirma Olid, mentre comparteix la devoció que té per escriptores com Anna Zabo o l'algeriana Noria Adel. "Simplement, jo escric sobre el que m'interessa. I no sabria explicar perquè aquí anem tant de guais. És com si ens fes vergonya que la ficció sempre tingui un context on es desenvolupa". Cosa que és part indissociable d'uns relats concebuts com a anatomia de conflictes, d'emocions i precarietats, de suburbis que són part d'un món boig que no para de cercar la felicitat, malgrat tot.
Els homes i la llei de la selva
Les motivacions i idees poden sorgir de qualsevol cas, sigui fictici o real. "Linda sorgeix d'una noticia i recordo que vaig pensar que ho hauríem de fer totes". El relat parla de la indefensió de les dones que es troben cada dia gent que els diu coses pel carrer i homes que les miren amb cares estranyes. Una agressivitat quotidiana que sembla no existir, ni molestar gaire. "Els homes ocupen l'espai amb una mirada molt clara, que fa que si vas pel carrer amb una parella masculina vagis més tranquil·la que si hi anessis amb una altra dona. De fet, totes les dones que conec han tingut episodis d'agressions pel carrer", subratlla. "Les dones tenim dret a anar pel carrer sense que ens toquin el cul!".
"Sé que és difícil d'entendre des de l'altra banda, perquè els homes no són assetjats per dones. Els homes, en tot cas, són assetjats per altres homes". Una convivència complexa, sobretot per la laxitud amb què es tracta el tema. "Hi ha homes que no es fan el càrrec de com arriba a ser de pesat que es creguin amb el dret de dir-nos coses. Creuen que el carrer és d'ells, que la vida publica és d'ells". La Linda en va tenir prou. "Estem educades per no actuar amb violència, sinó per callar i marxar. La llei de la selva dels homes els fa pensar que tenen dret a fer-ho, a dir-te guapa, a tocar-te el cul. Però no".
El sexe entès com a regal
Vents més salvatges també s'apropa a qüestions com la pobresa i el patiment que comporta. El relat Invisible és l'exemple més clar, amb una persona que es queda sense feina i es veu, de cop, expulsada totalment i amb moltes marginacions. "Són gent que no ens importen gens: la clau és que no molestin". Denúncies que són petites revoltes, per això el darrer conte havia de ser Dainuojanti revoliucija, amb la Revolució cantant. "Va ser el primer que vaig escriure, el relat que em va apuntar cap a la temàtica de la revolució social i la implicació individual". Fet que provoca que el lligam entre autora i relat sigui molt poderós. "Emocionalment hi estic molt implicada, i també és el conte que més m'agrada".
Un darrer relat que tanca un llibre amb forma circular, amb principi i final, amb un ordre lògic que marca un camí. "Escric amb aquesta voluntat, però també és cert que un cop he tingut el recull m'he adonat que la descoberta del desig és un tema important del llibre". Si bé a La mala reputació el sexe era entès com a arma, aquí el sexe és un regal. "Per a mi, el cos és molt present i esdevé un tema literàriament apassionant. Em fascina aquesta època en què encara no entens què passa, amb mecanismes que són obscurs. Descobrir el desig és obrir-te i oferir-te". Vents més salvatges que porten una manera diferent de relacionar-nos. Aires que són un respir i un tornar a començar.
"En una primera versió, el llibre s'havia de dir Laïsve, que vol dir llibertat en lituà", explica Olid, mentre confessa que posar nom als llibres sempre és "una mena de tortura". El concepte del llibre, malgrat que el títol encara hagués de prendre forma, era ben clar. Provenia de la Revolució cantant, però va sortir després de llegir uns haikus, una petita peça de transcendència i minimalisme japonès on va trobar els "vents més salvatges". "M'anava molt bé pel llibre, perquè té aquesta idea de força i de revolució que volia transmetre".
El llibre, agafant l'alè vital d'aquests versos, és això mateix: una manera de mostrar injustícies, abusos de poder, violències quotidianes, lluites que hem d'emprendre en un món que necessita canvis. "La idea era ensenyar, no adoctrinar –rebla–. Però em fa gràcia, perquè al nostre país està molt mal vista la literatura compromesa. El que està de moda avui en dia és parlar d'escriure", explica. "És com si estar compromès socialment fos un problema, cosa que no passa a altres indrets o literatures".
Bel Olid Foto: Adrià Costa
Tota la literatura és política
Olid explica l'experiència recent que ha tingut després de ser part del Festival de Conte de Zagreb, dedicat enguany al tema de la frontera i els límits. "La meva literatura té molt de límit: on topes, on vas, d'on véns. Quan vas a altres països coneixes artistes europeus que creuen que el més normal del món és estar compromès. Per això m'agrada anar a fora, perquè hi veig més connexions que no pas les que trobo aquí", explica. "Qui diu que no existeix la literatura apolítica té tota la raó. Fer veure que te'n desentens és també una opció política".
Elements que replantegen l'ecosistema literari de l'actualitat, potser amb una literatura desconnectada de la realitat. "Aquí potser estem pagant els excessos de la Transició" afirma Olid, mentre comparteix la devoció que té per escriptores com Anna Zabo o l'algeriana Noria Adel. "Simplement, jo escric sobre el que m'interessa. I no sabria explicar perquè aquí anem tant de guais. És com si ens fes vergonya que la ficció sempre tingui un context on es desenvolupa". Cosa que és part indissociable d'uns relats concebuts com a anatomia de conflictes, d'emocions i precarietats, de suburbis que són part d'un món boig que no para de cercar la felicitat, malgrat tot.
Els homes i la llei de la selva
Les motivacions i idees poden sorgir de qualsevol cas, sigui fictici o real. "Linda sorgeix d'una noticia i recordo que vaig pensar que ho hauríem de fer totes". El relat parla de la indefensió de les dones que es troben cada dia gent que els diu coses pel carrer i homes que les miren amb cares estranyes. Una agressivitat quotidiana que sembla no existir, ni molestar gaire. "Els homes ocupen l'espai amb una mirada molt clara, que fa que si vas pel carrer amb una parella masculina vagis més tranquil·la que si hi anessis amb una altra dona. De fet, totes les dones que conec han tingut episodis d'agressions pel carrer", subratlla. "Les dones tenim dret a anar pel carrer sense que ens toquin el cul!".
Bel Olid Foto: Adrià Costa
"Sé que és difícil d'entendre des de l'altra banda, perquè els homes no són assetjats per dones. Els homes, en tot cas, són assetjats per altres homes". Una convivència complexa, sobretot per la laxitud amb què es tracta el tema. "Hi ha homes que no es fan el càrrec de com arriba a ser de pesat que es creguin amb el dret de dir-nos coses. Creuen que el carrer és d'ells, que la vida publica és d'ells". La Linda en va tenir prou. "Estem educades per no actuar amb violència, sinó per callar i marxar. La llei de la selva dels homes els fa pensar que tenen dret a fer-ho, a dir-te guapa, a tocar-te el cul. Però no".
El sexe entès com a regal
Vents més salvatges també s'apropa a qüestions com la pobresa i el patiment que comporta. El relat Invisible és l'exemple més clar, amb una persona que es queda sense feina i es veu, de cop, expulsada totalment i amb moltes marginacions. "Són gent que no ens importen gens: la clau és que no molestin". Denúncies que són petites revoltes, per això el darrer conte havia de ser Dainuojanti revoliucija, amb la Revolució cantant. "Va ser el primer que vaig escriure, el relat que em va apuntar cap a la temàtica de la revolució social i la implicació individual". Fet que provoca que el lligam entre autora i relat sigui molt poderós. "Emocionalment hi estic molt implicada, i també és el conte que més m'agrada".
Un darrer relat que tanca un llibre amb forma circular, amb principi i final, amb un ordre lògic que marca un camí. "Escric amb aquesta voluntat, però també és cert que un cop he tingut el recull m'he adonat que la descoberta del desig és un tema important del llibre". Si bé a La mala reputació el sexe era entès com a arma, aquí el sexe és un regal. "Per a mi, el cos és molt present i esdevé un tema literàriament apassionant. Em fascina aquesta època en què encara no entens què passa, amb mecanismes que són obscurs. Descobrir el desig és obrir-te i oferir-te". Vents més salvatges que porten una manera diferent de relacionar-nos. Aires que són un respir i un tornar a començar.
Bel Olid Foto: Adrià Costa