Jordi Solé, l'ofici de la trama

Jordi Solé (Sabadell, 1966) és un autor d'ofici innegable, d'aquells de trinxera i alegria, dels qui gaudeixen ordint trames, imaginant mons, fent-los reals a ulls de lectors que necessiten saciar-se amb intrigues que, qui sap, podrien ser tan reals com ho és el pa de cada dia. La seva darrera novel·la, Operació Judes (Columna) recupera el periodista Pol Vidal, present en d'altres de les seves obres i ara en plena vellesa, jubilat i testimoni d'uns fets que podrien haver canviat la història.
 
"M'agradava relatar l'evolució del personatge", explica Solé, que ha aparegut en tres novel·les, totes en moments vitals diferents. "La primera, Barcelona Far West, era ambientada en la visita de Buffalo Bill a Barcelona. No m'imaginava parlant amb la gent i d'aquí en surt en Pol Vidal, una mena de Dr. Watson". Un personatge que de seguida es va apoderar de la novel·la. "M'ho vaig passar tan bé que volia tornar-hi", i va ser quan va pensar fer un nou llibre en un moment de maduresa, coincident amb la Primera Guerra Mundial, Ciutat d'espies.
 
"Quan vaig acabar Ciutat d'espies em va quedar la cosa de com seria en Pol Vidal de gran. Havia vist l'últim Indiana Jones i em vaig emprenyar bastant", confessa, somrient. El repte era retratar en Pol Vidal amb 66 anys i veure com la vellesa l'havia transformat, en un personatge que dóna molt de joc, perquè ja sabem, des de la seva presentació en el primer llibre, que va arribar a viure fins als cent anys. Potser serà aquesta la seva darrera aventura? "De moment, no tinc la necessitat de dir-li adéu", i Solé fa una rialla contagiosa, deixant entreveure que tot és possible, tal com dicta el mantra dels temps moderns.
 
La trama, per sobre de tot

Operació Judes és un thriller ambientat a l'estiu de 1938, en plena Guerra Civil, que
destapa un cas de contraespionatge que va suposar un petit gran èxit per a les tropes republicanes en una guerra que es va acabar perdent. Amb l'esperó dels fets que van passar, la novel·la és farcida d’apunts reals i de personalitats decisives, com Lluís Companys o el fotògraf Robert Capa, amb un fil conductor que avança a bon ritme i que, a diferència de moltes altres novel·les contemporànies, ofereix allò que promet.
 
 "Com a autor, pots oferir dues coses al lector: o un estil que justifiqui que et llegeixis la novel·la, o una trama molt ben feta, estructurada i pensada". Solé opta per seduir a través del segon factor en joc: una trama potent i sense fissures. "Aquesta història, especialment, em va fer suar molt, perquè comença com si fos la investigació d'un crim rutinari i, de sobte, apareix el CIM i es queda la investigació, fent fora la policia". Una arquitectura complexa que fa moure els fils de la realitat viscuda, amb un Companys dubtós i en fora de joc.
 
"A mitja novel·la, la novel·la es converteix en una trama d'espionatge". I aquí és on Solé va haver de suar.  "Les peces havien d'encaixar", afirma. "Sempre parteixo d'una idea: tinc al cap una escena i construeixo la resta al voltant d'aquesta imatge". En aquest procés confessa que pot passa molt de temps, imbuït. "I abans d'escaure faig una escaleta. És una temeritat seure i no saber com acabarà la novel·la! Faig un story board molt minuciós del tema", confessa. "L'escaleta és paraula de déu, però no és com la Constitució espanyola, que no es pot tocar!", riu. "S'ha de canviar quan fa falta, no tinc cap problema. Però tenir-la feta et soluciona molt problemes".
 
Ambicions, realitats i ficcions
 
Des de les primeres pàgines, un dels dubtes és la incertesa de saber si allò que explica és veritat o mentida, el gran quid de la qüestió ."Tot el que apareix al llibre no està documentat, però sí que es fonamenta en base a indicis sòlids. La conclusió de tot plegat és que, de vegades, pots fer un gran gol i acabar perdent el partit. A la Batalla de l'Ebre, Vicente Rojo juga mot bé, però Franco ho té tot per guanyar", tal com va acabar passant. "I també és cert que a les potències europees els feia molta por la revolució espanyola".
 
Història i ficció, en una barreja que ha estat escrita amb la pura la funció d'entretenir. Solé creu que l'ideal és agafar el lector "des de la primera frase i no deixar-lo fins al final, sempre en tensió". Fer, alhora, que el lector s'ho passi bé. "Això no implica que no intenti escriure amb el màxim rigor possible. Em puc passar un matí buscant el nom d'una cosa!", exclama, de nou entre rialles. "Intento escriure tan bé com sé, però no tinc voluntat de transcendència, simplement pretenc fer històries que enganxin. I a tu t'han de jutjar per l'ambició del teu plantejament, no per l'ambició del crític". Operació Judes no enganya i l'estiu pot ser un gran moment per endinsar-s'hi en una trama on tot acaba encaixant.