Els altres refugiats (I): Somàlia, una història de guerres i sequeres

"La gent s’imagina que parlar la mateixa llengua o tenir la mateixa religió farà que un país funcioni, però a Somàlia no és així", explica l'historiador Ferran Iniesta, expert en història d'Àfrica. A Somàlia, malgrat tenir un govern de transició, s’enfronten des de fa dècades clans diversos sense cap mena de control. La major part del país es troba en mans de senyors de la guerra i grups jihadistes. D’entre tots ells, Al Shabad, una facció d’Al Qaeda, és qui controla més territori.

Per intentar restablir la pau, des del 2007 presideix el país un govern promogut per la Unió Africana (AMISON), les Nacions Unides i els Estats Units, que rep l’ajut dels exèrcits etíop, ugandès o kenià, entre d’altres. El seu president és ara Hassan Sheikh Mohamud, que ja duu tres anys al govern, molt més que els seus predecessors, que van estar tan sols uns dies al capdavant del país. 

Tot i que el govern controla la capital del país, Mogadiscio, i algun altre territori, l’exèrcit és pràcticament inexistent i la inestabilitat és constant. Els darrers anys, tots els acords de pau han fracassat. Enguany, però, als somalis se'ls desperta un bri d'esperança: aquest és el primer any que Somàlia celebrarà unes eleccions democràtiques des del 1967 i, fins i tot una somali, Fadumo Dayib, que ha viscut com a refugiada a Finlàndia, es veu amb cor de presentar-se a les eleccions. 

El fotoperiodista Sergi Cámara va visitar, gràcies a l'ONG Entreculturas, el camp de refugiats de Dollo Ado, a Etiòpia, allí on fugen la major part dels somalis de les guerres i les sequeres. Dollo Ado és un dels camps de refugiats mes gran del món. Les seves imatges són el motiu a partir del qual NacióDigital farà una radiografia de la vida dels milions de desplaçats de Somàlia al país veí. Cada divendres, presentarem un nou capítol sobre aquests altres refugiats.
 
Els orígens del caos
 
Somàlia arrossega més de trenta anys de guerres. Com recorda l’historiador Ferran Iniesta, professor de la Universitat de Barcelona i especialista en història de l’Àfrica, “a principis del segle passat estava dividida en diversos protectorats. Regne Unit, Itàlia i França es repartien el control del país”. A partir de la dècada dels 70 del segle passat, i després de diverses disputes entre clans, es va establir un règim socialista però d’arrel islamista, presidit pel general Muhammad Siad Barré. “Amb Siad Barré es va imposar la idea que es podria reunificar Somàlia i convertir-la en un gran país. Per això calia recuperar les regions d’Ogaden i Harari a Etiòpia i una part del nord de Kènia; i van entrar en guerra amb aquests països per intentar recuperar-les”, explica Iniesta.

Però Somàlia va perdre. “Va ser aleshores quan va començar el gran èxode de refugiats de Somàlia, que se sentien atacats pel seu propi govern a les zones de conflicte”, argumenta l’historiador. D’aleshores ençà, Siad Barré va perdre el control del país i els clans dels senyors de la guerra es van imposar durant la dècada dels 80 i 90, en què es van succeir diversos governs fallits. Les guerres i la inestabilitat van provocar la fugida de més i més refugiats. 
  
Com a conseqüència, els estats del nord es van independitzar i van fundar Somalilàndia, que no ha estat encara reconegut com a estat per Nacions Unides, però, com assegura Iniesta, “ha aconseguit certa estabilitat amb un govern que combina fórmules democràtiques amb elements assemblearis dels antics clans”.
 
Per combatre els senyors de la guerra, el 1992 l'ONU va intervenir militarment durant tres anys. Després encara es van succeir diversos governs islamistes, els coneguts Tribunals Islàmics, que mai no van ser ben vistos per la Unió Africana i els països veïns. Va ser aleshores quan Kènia va promoure l’autonomia de les regions de Puntland i Galmudug, i quan Etiòpia va conspirar per aixecar governs a l’exili que mai no van fructificar. Les relacions cada vegada més properes entre les guerrilles islàmiques i Al Qaeda han dut des del 2007 a l’ONU a tornar a intentar posar pau dins del país amb l’ajut de la Unió Africana. Qualsevol intent, però, no ha prosperat.
 


L’aridesa del clima
 
Segons l’historiador Ferran Iniesta el clima extrem mai no ha estat un motiu per a l’exode dels refugiats, sinó més aviat ho han estat les guerres. “Els somalis estan acostumats a l’aridesa del seu país. No crec que el clima sigui el problema que hagi provocat les migracions, però sí que és cert que ha empitjorat les seves condicions”, argumenta.
 
Tot i així, el que és cert és que les sequeres agreugen les condicions de vida de la població. A principis de la dècada dels noranta, el 1992, una gran sequera va sacsejar el país. Somàlia és una de les zones del món que més pateix aquests fenomens climatològics vinculats a l'escalfament del planeta i que es manifesten de forma cíclica. El 2011, tota la zona de la Banya d'Àfrica va patir la més gran sequera en seixanta anys. Somàlia i Djibouti van ser els països més afectats. "És aleshores quan es va engegar la resposta humanitària. Les guerres, l’estat fallit i la sequera van fer que la gent fugís sense res”, explica Pablo Funes, responsable de la missió al camp de Dollo Ado de l'ONG Entreculturas.