22
de juliol
del
2016
Actualitzat
el
23
de juliol
a les
0:29h
La campanya de Donald Trump serà analitzada amb cura pels politòlegs del futur. Ningú sap qui guanyarà el novembre la Casa Blanca. Tota les lògiques que configuren una campanya electoral a la presidència dels Estats Units –fins allí on es pot parlar de lògica en un procés tan llarg i ple de giragonses- sentencien que la derrota ha de ser l’única companyia del multimilionari de Nova York la nit del recompte. Però aquest 2016 és tan sorprenent que tampoc és descartable una nova i definitiva sorpresa.
Cap saberut analista va prendre’s seriosament Trump a l’inici, quan va anunciar la seva candidatura. Després, ningú va considerar que tenia opcions de guanyar unes primàries com les republicanes. I fins i tot quan ja es veía que era imparable, molts van pronosticar que la convenció li barraria el pas.
Però ahir a la nit era Donald Trump qui feia el discurs d’acceptació com a candidat republicà nominat per succeir Barack Obama. Va fer un discurs típìcament populista i ple de frases demagògiques en què va voler encarnar l’ànima del poble americà, però apel·lant el sentiment de ràbia contra els poderosos, l’statu quo i les elits que dominen sobre un poble que necesita algú que el defensa. “Jo sóc la vostra veu”, va clamar sense manies Trump, qui va assegurar que quan prengui possessió, els Estats Units seran un país segur.
Trump no és Nixon ni Reagan
Aquests dies s’estan fent moltes comparacions amb altres polítics conservadors dels EUA. Les referències de Trump dient que “sóc el candidat de la llei i l’ordre” s’han equiparat a les que feia Richard Nixon els anys seixanta i setanta. Però no té res a veure. Nixon apel·lava una “majoria silenciosa” de nord-americans que no se sentien identificats pels ambients pacifistes contraris a la guerra del Vietnam ni amb els intel·lectuals progressistes. Però Nixon –polític també cínic i demagog- no s’allunyava mai del centre, feia esforços per desmobilitzar els rivals i utilitzava un to moderat que el va dur al triomf. Trump ho confía tot al desordre, al suport d’un segment de la población blanca que se sent irritada.
El lema de la campanya de Trump, “Fer de nou gran Amèrica”, té ressons reaganians. El lema de Ronald Reagan del 1980 era “Junts per un nou començament” i convocava als qui creien que els EUA havien perdut l’hegemonia. Però Trump no és Reagan. L’exactor i polític era certament un líder conservador, però sempre va fer un discurs en positiu. Ridiculitzava el seu rival, Jimmy Carter, però no guarnia d’insults el seu discurs. Utilitzava l’humor i feia riure un auditori que se sentía protegit per la promesa de tornar a ser “aquella llum encesa dalt del turó” que un dia Amèrica va ser. La gran diferència amb Reagan és que Trump busca l’aplaudiment irritat del públic, d’aquí les contínues crides dels oradors de la convenció al processament de Hillary Clinton, de qui ahir va dir que havia comès “crims horribles”. ´
És inimaginable pensar que Nixon o Reagan diguessin coses així. És això el que genera incertesa en els analistes. Un discurs i un estil així poden guanyar unes eleccions? Repetim-ho: tota la lògica diu que no, però Trump sap que només l’odi, un odi que s’estengui de costa a costa dels Estats Units, pot dur-lo a la Casa Blanca. De moment, la majoria de les enquestes assenyalen un avantatge de Clinton, però dins del marge d’error.
Cap saberut analista va prendre’s seriosament Trump a l’inici, quan va anunciar la seva candidatura. Després, ningú va considerar que tenia opcions de guanyar unes primàries com les republicanes. I fins i tot quan ja es veía que era imparable, molts van pronosticar que la convenció li barraria el pas.
Però ahir a la nit era Donald Trump qui feia el discurs d’acceptació com a candidat republicà nominat per succeir Barack Obama. Va fer un discurs típìcament populista i ple de frases demagògiques en què va voler encarnar l’ànima del poble americà, però apel·lant el sentiment de ràbia contra els poderosos, l’statu quo i les elits que dominen sobre un poble que necesita algú que el defensa. “Jo sóc la vostra veu”, va clamar sense manies Trump, qui va assegurar que quan prengui possessió, els Estats Units seran un país segur.
Trump no és Nixon ni Reagan
Aquests dies s’estan fent moltes comparacions amb altres polítics conservadors dels EUA. Les referències de Trump dient que “sóc el candidat de la llei i l’ordre” s’han equiparat a les que feia Richard Nixon els anys seixanta i setanta. Però no té res a veure. Nixon apel·lava una “majoria silenciosa” de nord-americans que no se sentien identificats pels ambients pacifistes contraris a la guerra del Vietnam ni amb els intel·lectuals progressistes. Però Nixon –polític també cínic i demagog- no s’allunyava mai del centre, feia esforços per desmobilitzar els rivals i utilitzava un to moderat que el va dur al triomf. Trump ho confía tot al desordre, al suport d’un segment de la población blanca que se sent irritada.
El lema de la campanya de Trump, “Fer de nou gran Amèrica”, té ressons reaganians. El lema de Ronald Reagan del 1980 era “Junts per un nou començament” i convocava als qui creien que els EUA havien perdut l’hegemonia. Però Trump no és Reagan. L’exactor i polític era certament un líder conservador, però sempre va fer un discurs en positiu. Ridiculitzava el seu rival, Jimmy Carter, però no guarnia d’insults el seu discurs. Utilitzava l’humor i feia riure un auditori que se sentía protegit per la promesa de tornar a ser “aquella llum encesa dalt del turó” que un dia Amèrica va ser. La gran diferència amb Reagan és que Trump busca l’aplaudiment irritat del públic, d’aquí les contínues crides dels oradors de la convenció al processament de Hillary Clinton, de qui ahir va dir que havia comès “crims horribles”. ´
És inimaginable pensar que Nixon o Reagan diguessin coses així. És això el que genera incertesa en els analistes. Un discurs i un estil així poden guanyar unes eleccions? Repetim-ho: tota la lògica diu que no, però Trump sap que només l’odi, un odi que s’estengui de costa a costa dels Estats Units, pot dur-lo a la Casa Blanca. De moment, la majoria de les enquestes assenyalen un avantatge de Clinton, però dins del marge d’error.