Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

literatura catalana

Lluís Calvo: la latitud d'un assaig

"El meridià de París" és un assaig que marca una fita important en la trajectòria de l’autor i que s’anticipa a la celebració dels seus 30 anys de producció literària

per Carles Morell, 20 de juliol de 2016 a les 17:33 |
Lluís Calvo, al seu estudi amb un exemplar d'«El meridià de París» | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
“En altres latituds, Lluís Calvo seria un autor de culte”. Fou amb aquesta sentència que Vicenç Pagès Jordà va deixar fixada l’opinió que li mereix el poeta i escriptor Lluís Calvo i Guardiola (Saragossa, 1963), un autor que ha conreat diversos gèneres i que l’any vinent celebrarà els trenta anys de trajectòria amb un parell de sorpreses gens susceptibles de ser ignorades.

Poeta, narrador, crític literari i assagista, Calvo va debutar amb Veïnatge d’hores (1987), que va rebre el premi Amadeu Oller de poesia. No gaire més tard van anar venint A contrallum (1989), Vida terrenal (1991), La llunyania (1993), L’estret de Bering (1997), Opus spicatum (2000), Omissió (2001), El buit i la medusa (2002) o La tirania del discurs (2003), entre d’altres. Després van arribar els celebrats Cent mil déus en un cau fosc (2008), Col·lisions (2009), Estiula (2011), Teresa la mòmia (escrit amb David Caño, 2013), Llegat rebel (2013) i Selvàtica (2015). En el camp de la novel·la ha publicat Aconitum (1993), Electra i la carretera (2001) i la recent L’endemà de tot (2014).


Trenta anys de producció incansable

El llibre d’assaig Les interpretacions (2006) va causar un fort impacte en la crítica i els lectors; va marcar, segurament, un punt d’inflexió en la seva obra, una entrada ferma al terreny de les idees, escrites amb sobrietat i contundència. A aquest assaig el va seguir Baules i llenguatges (2011). Ara, Calvo publica El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), un llibre d’assaigs que marca una fita important en la trajectòria ja consolidada de l’autor i que s’anticipa a la celebració dels 30 anys de producció literària incansable, d’una mà que ha anat publicant una mitjana d’un llibre per any i que ha rebut nombrosos premis com ara el Martí i Pol, el Miquel de Palol, el Salvador Espriu, el López-Picó, el Joan Alcover, el Maria-Mercè Marçal, els Jocs Florals de Barcelona, el Vicent Andrés Estellés o el de la Crítica Serra d’Or.

El meridià de París. Assaigs a través d’una línia imaginària té, d’entrada, la virtut d’haver estat editat per Edicions Poncianes, una de les editorials que té més cura dels llibres que publica. El lector que tingui a les mans aquesta novetat s’adonarà de fins a quin punt és un llibre molt a tenir en compte també materialment parlant. El meridià, a més a més, compta amb un epíleg d’un dels poetes i recitadors més escàpols d’aquest país, Francesc Gelonch: un poeta que fins ara no havia aplegat, perfeccionista com és, la seva obra poètica en un recull. Fins ara, que ha sortit a Labreu Edicions sota el títol La mandra no és un ocell. I encara conté un poema que clou el volum, i que el poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda ha escrit expressament per a l’ocasió.

L’última troballa assagística de Calvo consta de sis capítols que configuren un panorama eclèctic i divers de temàtiques que reblen el que ja sabíem: en primer lloc, que Calvo és capaç de tocar moltes tecles, d’interessar-se per molts temes i d’excel·lir en el seu tractament; en segon lloc, que a cada obra o fins i tot a cada capítol d’una mateixa obra és apte per obrir camins diferents (alhora, però, que els enllaça sota una mateixa veu pròpia). A més a més de l’epíleg de Gelonch i el poema final de Pons Alorda, i encara d’una prèvia anomenada “Tiralínies virtuals” que serveix a l’autor per situar-nos en el context del llibre i com a captatio benevolentiae, els sis capítols són “L’eix del poder”, “El món com a judici final”, “La línia de la memòria”, “La conquesta de l’orbe”, “La infrarealitat” i “Europa s’enfonsa al mar”, uns títols que ja donen prou compte del sentit que prenen les línies de Calvo, de quina mena de viratges postmoderns volen protagonitzar. El procediment, el fet de seguir un meridià que es caracteritza per la marrada, vol ser significatiu de l’època, vol imitar la visió més habitual que ens ha llegat el paradigma anomenat postmodern.


Un llibre ambiciós i amè
 

Coberta d'«El meridià de París», de Lluís Calvo


Calvo ha aconseguit oferir-nos un llibre ambiciós i aconseguit que al mateix temps està escrit amb un to amè situat entre l’assaig i la narrativa. Hi trobem el Calvo rebel que ens fa veure l’altre meridià, una altra visió possible de la realitat, de l’aparença, de l’exhaurit simulacre. Així, Calvo rescata el personatge de Francesc Joan Domènec d’Aragó (Estagell, 1796 - París, 1853), un dels noms clau que van ajudar a fixar el traçat del meridià de París (vençut pel Regne Unit), i, a partir d’aquest, ens porta de París a Algèria, Mali o Níger, passant per Catalunya. Tota una declaració d’intencions que deixa marge ample al geògraf de formació que és Lluís Calvo. L’objectiu és clar: “cartografiar algunes de les idees, moviments, batecs, històries i rerefons artístics que s’esdevenen a través d’un eix determinat”. Uns moviments, batecs, etc., triats amb criteris discutibles, diria algú.

Aquesta és, però, la gràcia principal del gènere: el punt de vista. Que anem d’un lloc a l’altre a través d’una línia imaginària? Sí, imaginària, que vol dir existent. Com diu Calvo: “La Revolució és un fet que omple el recorregut imaginari i el converteix en real”. Que el salt d’una baula a l’altra pot no estar justificat? Sí, el meridià de París només és un pretext, la metàfora que serveix per sustentar diversos temes que funcionen de manera autònoma (però que també operen en relació als que tenen al costat, i d’aquest contacte en neixen contextos que amplien l’autonomia dels temes primers i la constrenyen alhora). La importància, tot i això, no rauria tant en com s’enllacen els temes (mal que els ponts no formen part de l’arbitrarietat), sinó en com s’acaben tractant els locus on s’arriba. Hi ha algun precedent, de la metàfora del meridià? Simona Škrabec, a l’Ara (21 de maig de 2016), va criticar que no cita el Meridià de Paul Celan (1960), que ja testimonià la caiguda d’Europa.

Sigui com vulgui, el llibre no traspua només un gran bagatge, un coneixement ampli sobre diverses parcel·les de la realitat, sinó també una feina de sedimentació, de pòsit: un solatge que sembla fet d’anys, un voler oferir als lectors els interessos resolts al llarg d’un procés, d’una etapa; el meridià seria una mena de fita, un punt final sintètic en el camp de l’obra de l’autor (que permet, això sí, la continuïtat). El que fa Calvo, en part, és exhumar obres i autors que han caigut en l’oblit, establir connexions i paral·lelismes nous entre elements que ja coneixíem per separat (per exemple, la influència caribenya en la pintura de Joan Ponç). La poesia ja ho ha cregut en certs moments de la història: “Una idea porta a una altra, una connexió ens duu a llocs insospitats i un concepte actual s’alia, de manera coherent, amb un altre formulat fa centenars d’anys”.

Mapes i cartes nàutiques

Recordem que el segon assaig de Calvo es titulava significativament Baules i llenguatges. Heus aquí la confluència de l’espai i del temps que permet la literatura, un descobrir-nos hereus de tants papers de què no teníem ni constància. Més endavant ho rebla amb un parell més de metàfores: “Un llibre de filosofia és un mapa. Un poema és una carta nàutica”. Calvo no es cansa d’enllaçar conceptes, fets: és capaç d’analitzar una obra pictòrica amb detall i de descriure escenes de manera ben cinematogràfica, en temps present; és el que fa amb Jacques-Louis David i Jean-Luc Godard.

Pot brindar al lector grans imatges (com ara uns cavalls morts a trets en el periple de l’exili català a l’hora de travessar la ratlla); sap recórrer a autors poc (re)coneguts com Bladé i Desumvila o a textos potser poc llegits però d’autors de prestigi (és el cas de Pere Calders). Passa de la descripció d’un paisatge al comentari minuciós d’un poeta concret. Del llibre en destacaria, a tall d’exemple, l’anàlisi que fa del Faust de Goethe i del comte Arnau de Maragall (repartit en diversos llibres): l’esperit contradictori de Goethe hi té un paper important.

A més del Goethe que fluctua entre allò classicitzant i allò romàntic, de Carles Riba (que es va passar la vida parlant de Maragall), poso per cas, potser Lluís Calvo és també un autor contradictori. I això el fa, com a mínim, interessant. Ara falta, encara, que s’estableixi una altra relació que depèn d’aquest interès: la dels lectors que no hagin llegit el llibre i aquest eix de l’assaig català.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació