El Partit Republicà, cada cop més a la dreta

Aquest dilluns comença a Cleveland, a l’estat d’Ohio dels Estats Units, la convenció republicana. Els delegats elegits en la fase de primàries entronitzaran Donald Trump com a candidat del Partit Republicà a la Casa Blanca. El seu “running mate”, el candidat a la vicepresidència, serà el molt conservador Mike Pence, governador d’Indiana.

Un sector del partit no li vol posar les coses fàcils al magnat de Nova York i aquesta pot ser una convenció agitada. La història de les convencions permet resseguir l’evolució dels dos grans partits polítics nord-americans. Repassem les més rellevants des de la fi de la Segona Guerra Mundial.
                                                                                   
Tradicionalistes i moderats a la grenya

El Partit Republicà va ser fundat el 1854 aplegant sectors molt diversos. Hi predominava la burgesia del nord i corrents abolicionistes de l’esclavitud, amb figures com Abraham Lincoln, que va ser president en plena Guerra Civil. Però l’actual Partit Republicà queda molt lluny de Lincoln, malgrat que encara el reivindiqui. Ja fa moltes dècades que s’ha conformat com una força conservadora estretament vinculada al Gran Diner.

Les convencions republicanes han estat menys sorolloses, en general, que les demòcrates, però tot i així també s’han escenificat divisions acusades. Després de la Segona Guerra Mundial, va agafar protagonisme un potent sector ultraconservador contrari a tot el que havia representat el president demòcrata Franklin Roosevelt i la seva política de reformes socials. El senador Joe McCarthy, un extremista de dretes que dirigia l’inquisitorial Comitè d’Activitats Antiamericanes, era la figura més popular del partit.

L’any 1952 hi va haver una convenció molt moguda. Després de vint anys de govern demòcrata, els republicans oloraven poder. Robert Taft, veterà de l’ala més tradicional, tocava la nominació, però el popular general D.D. Eisenhower, heroi de la guerra i persona al marge de la política fins aleshores, li va barrar el pas i va guanyar la nominació i la presidència. Va ser una de les poques victòries en camp obert del sector més liberal i centrista del partit, que encara avui mostren nostàlgia per aquell republicanisme d’Eisenhower. L’administració del vell general va ser bastant conservadora, però dins del seu partit “Ike”, com se l’anomenava, era un home pragmàtic i allunyat de radicalismes.

Els seixanta foren uns anys liberals, marcats per la figura de Kennedy, el seu assassinat i l’eclosió del moviment pacifista contrari a la guerra del Vietnam. Els republicans van viure convencions d’enfrontament entre diverses famílies. La convenció de 1964 va assistir a un duel entre l’ala liberal del partit liderada pel governador de Nova York, Nelson Rockefeller, empeltat dels aires progressistes que sorgien dels cercles intel·lectuals i el moviment pels drets civils, i una ala reaccionària abanderada per Barry Goldwater, que es va acabar imposant.

​Convenció de 1964

Goldwater va ser derrotat durament pel president Lyndon Johnson, demòcrata successor de Kennedy. Un triomf com aquell (60-40%) dels liberals sobre els republicans no s’ha tornat a repetir mai més. D’aquella convenció republicana es recorda una frase de Goldwater: “La moderació en la defensa de la justícia no és una virtut. L’extremisme en la defensa de la llibertat no és un vici”. Aquesta frase ara fa riure si es compara amb els exabruptes de Donald Trump, però en aquell moment va ser vista com una mostra del radicalisme del candidat.   

Quatre anys més tard, la convenció republicana va fragmentar-se entre els conservadors tradicionals de Richard Nixon, els liberals de Rockefeller i un sector minoritari, encapçalat pel governador de Califòrnia, Ronald Reagan, que entroncava amb l’ideari de Goldwater. Nixon va obtener la candidatura i la Casa Blanca. 

L’ascens de Reagan

Si hi ha una convenció republicana que ha passat a la història com exemple de batalla campal ha estat la del 1976. Els republicans van afrontar les eleccions d’aquest any amb una forta crisi de lideratge. Nixon havia dimitit dos anys abans per l’escàndol del Watergate. El seu vicepresident, Gerald Ford, un home de línia moderada però amb poc carisma, buscaba la nominació. Ronald Reagan li va sortir al pas al davant d’una candidatura conservadora que volia que Amèrica recuperés el camí que els anys seixanta li havien fet perdre, segons els caps pensants de la dreta extrema.

Ford i Reagan van arribar gairebé empatats a la Convenció. No hi ha precedents d’una cosa així i no s’ha tornat a produir. Fins al moment de la votació final no es va saber que Ford guanyava, per poc més d’una cinquantena de vots dels delegats. Ford va acabar perdent les eleccions presidencials d’aquell any, que van ser per al demòcrata Jimmy Carter. Però el camí perquè Reagan acabés liderant la dreta nord-americana estava desbloquejat.

Convenció de 1976

Convenció de 1976
 
La fallida de l’Administració Carter (crisi econòmica, segrest de l’ambaixada nord-americana a l’Iran) va preparar el camí a un Reagan quasi bé septuagenari. L’exactor californià va imposar-se en una convenció de 1980 en què els supervivents del republicanisme d’Eisenhower i Ford van sotmetre’s.
 
El republicanisme postreaganià

Les convencions de 1984 i 1988, sota la presidència de Reagan, van ser un bany de conservadorisme. El Partit Republicà ha tingut des d’aleshores candidats molt diferents, tots ells representatius de les elits del partit, normalment més moderats i patricis que una part de les bases. John McCain, Mitt Romney… Però la pressió del moviment populista de dretes Tea Party, de la dreta religiosa (fins als anys vuitanta, poc rellevant) i de mitjans agressius com la cadena Fox, ha creat una nova hegemonia en el Partit Republicà.

Reagan era, certament, un conservador. Però també un líder pragmàtic i hàbil, que va saber evitar la imatge negativa que ara mateix ofereix Trump. . L’èxit del republicanisme reaganià ha sorprès tant a l’empresa que s’ha vist superada per la dreta per un fenomen nou i poc convencional. Trump és una altra cosa i està conduint el partit de Reagan per camins que ni ell mateix sap ben bé on porten.

Convenció de 1980