17
de juliol
del
2016
Actualitzat
el
18
de juliol
a les
10:34h
Aquest dilluns es compleixen vuitanta anys de l’inici de la Guerra Civil. L’aixecament de l’exèrcit d’Àfrica va ser el senyal d’un ampli moviment facciós que pretenia derrocar la República. El cop d’estat va fracassar però la península va quedar dividida en dos i va començar una guerra que s’enduria l’etapa democràtica que va ser la Segona República a Espanya, sotmetent Catalunya a un règim feixista d’ocupació i posant fi a la Generalitat, la primera experiència d’autogovern des del 1714. El Govern català ha preparat un seguit d’actes de commemoració.
Si es repassen els esdeveniments que es van anar succeint des del 14 d’abril de 1931, els esdeveniments semblen seqüències cada cop més accelerades cap al precipici. Instauració de la Generalitat i bona relació amb el govern de la República durant l’anomenat bienni azañista (sota la direcció del republicà Manuel Azaña), presidència de Francesc Macià, aprovació (i posterior retallada) de l’Estatut de 1932, primer avís de l’extrema dreta militar (intent de cop del general Sanjurjo, agost de 1932), triomf de la dreta en les eleccions de novembre de 1933, mort de Macià el desembre i elecció de Lluís Companys per succeir-lo. Després, la batalla per fer aprovar la llei de Contractes de Conreu, projecte reformista moderat que encén a les dretes rurals, proclamació del Sis d’Octubre per Companys i suspensió de l’autonomia mentre la dreta governa la República. El 16 de febrer del 36, noves eleccions i triomf del Front Popular. La Generalitat és restaurada. Torna Companys.
Oasi català, però no tant
Un sector de la historiografia ha parlat de “l’oasi català” per definir la situació de relativa normalitat que es vivia a Catalunya en els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil en comparació a Espanya. La tesi té base i és cert que hi havia a Catalunya un clima de menys tensió que a Madrid i la resta de l’Estat. Tampoc era un oasi. El mes d’abril havia estat assassinat el comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, i el seu germà Domènec, a mans d’un escamot anarquista.
Hi bategava la tensió social que, especialment en el camp, havia generat la llei de Contractes de Conreu. L’esquerra radical s’havia anat aglutinant. Un sector heterodox va fundar la tardor de 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i en la primavera del 36 s’estava gestant la fundació del PSUC, que tindria lloc pocs dies després de l’esclat de la guerra, aplegant la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i la Unió Socialista de Catalunya. Des del mes de març es van estendre diversos moviments de vaga a Catalunya, que van arribar a ser prop d’una cinquantena a tot el Principat. La premsa dels dies anteriors a la guerra informava de la tensió que es vivia al port de Barcelona, on els treballadors s’havien afegit a l’onada vaguística.
Però malgrat això, en el front estrictament institucional, Catalunya era una altra cosa. Companys presidia un Govern monocolor d’ERC i havia encetat contactes amb la Lliga, el partit de Francesc Cambó, primera força de l’oposició, per normalitzar al màxim el clima polític. Una situació en res comparable a la que es vivia al Congrés de Madrid, on hi havia un govern republicà al qual un PSOE radicalitzat no havia volgut entrar. Les esquerres van cometre, a més, l’error de destituir el president de la República, el centrista Alcalá Zamora, el que va espantar encara més les dretes.
Unes dretes radicalitzades
Si la Lliga estava disposada a Catalunya a jugar el seu paper d’oposició burgesa i catalanista, a Espanya era diferent. El projecte centrista de Portela Valladares, excap del govern, no va tenir èxit en les eleccions del febrer. La CEDA, el partit conservador de Gil Robles, estava molt radicalitzat i la seva base sociològica clamava ja per una solució autoritària. Més a la dreta, la Falange de José Antonio Primo de Rivera i Renovación Española de José Calvo Sotelo, tot i ser forces minoritàries, maldaven per dur la iniciativa contra el govern.
La primavera del 36 va ser incendiària a Espanya. Centenars de vagues, més de cent esglésies cremades, dos centenars llargs de morts en enfrontaments… El 12 de juliol és assassinat per un escamot d’extrema dreta el tinent dels Guàrdies d’Assalt José Castillo, conegut per les seves simpaties republicanes. Uns companys seus, per venjar-se, donen mort a Calvo Sotelo, un fet que va accelerar els esdeveniments i va fer inviable una solució de compromís entre dretes i esquerres espanyoles.
El líder més capaç del republicanisme, Azaña, havia volgut la presidència de la República, càrrec moderador però no executiu, i el govern era en mans de Casares Quiroga, gallec irònic i escèptic que poques hores abans de la revolta dels generals, encara feia broma pel Congrés: “¿Que dicen que los militares se van a levantar? Pues yo me voy a acostar”.
“La Veu de Catalunya”, contra l’aixecament
El 18 de juliol esclatava la guerra. A Catalunya, les tropes compromeses amb l’aixecament van sortir al carrer el 19 de juliol. Un senyal de la normalitat institucional que es vivia a Catalunya el dóna l’editorial de l’òrgan de la Lliga, el partit conservador que era a l’oposició al govern de Lluís Companys, del 19 de juliol. El seu director, Joaquim Pellicena, va escriure una nota de condemna de la rebel·lió militar a l’Àfrica. Encara se sabien poques coses, tot eren rumors contradictoris, però el mitjà del partit de Francesc Cambó es predisposava a fer costat al govern legítim. Tot va canviar en poques hores. A Catalunya, l’esclafament de la revolta facciosa i l’esclat de la revolució social van anar de la mà. Començava la tragèdia.
Si es repassen els esdeveniments que es van anar succeint des del 14 d’abril de 1931, els esdeveniments semblen seqüències cada cop més accelerades cap al precipici. Instauració de la Generalitat i bona relació amb el govern de la República durant l’anomenat bienni azañista (sota la direcció del republicà Manuel Azaña), presidència de Francesc Macià, aprovació (i posterior retallada) de l’Estatut de 1932, primer avís de l’extrema dreta militar (intent de cop del general Sanjurjo, agost de 1932), triomf de la dreta en les eleccions de novembre de 1933, mort de Macià el desembre i elecció de Lluís Companys per succeir-lo. Després, la batalla per fer aprovar la llei de Contractes de Conreu, projecte reformista moderat que encén a les dretes rurals, proclamació del Sis d’Octubre per Companys i suspensió de l’autonomia mentre la dreta governa la República. El 16 de febrer del 36, noves eleccions i triomf del Front Popular. La Generalitat és restaurada. Torna Companys.
Oasi català, però no tant
Un sector de la historiografia ha parlat de “l’oasi català” per definir la situació de relativa normalitat que es vivia a Catalunya en els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil en comparació a Espanya. La tesi té base i és cert que hi havia a Catalunya un clima de menys tensió que a Madrid i la resta de l’Estat. Tampoc era un oasi. El mes d’abril havia estat assassinat el comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, i el seu germà Domènec, a mans d’un escamot anarquista.
Hi bategava la tensió social que, especialment en el camp, havia generat la llei de Contractes de Conreu. L’esquerra radical s’havia anat aglutinant. Un sector heterodox va fundar la tardor de 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i en la primavera del 36 s’estava gestant la fundació del PSUC, que tindria lloc pocs dies després de l’esclat de la guerra, aplegant la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i la Unió Socialista de Catalunya. Des del mes de març es van estendre diversos moviments de vaga a Catalunya, que van arribar a ser prop d’una cinquantena a tot el Principat. La premsa dels dies anteriors a la guerra informava de la tensió que es vivia al port de Barcelona, on els treballadors s’havien afegit a l’onada vaguística.
Però malgrat això, en el front estrictament institucional, Catalunya era una altra cosa. Companys presidia un Govern monocolor d’ERC i havia encetat contactes amb la Lliga, el partit de Francesc Cambó, primera força de l’oposició, per normalitzar al màxim el clima polític. Una situació en res comparable a la que es vivia al Congrés de Madrid, on hi havia un govern republicà al qual un PSOE radicalitzat no havia volgut entrar. Les esquerres van cometre, a més, l’error de destituir el president de la República, el centrista Alcalá Zamora, el que va espantar encara més les dretes.
Unes dretes radicalitzades
Si la Lliga estava disposada a Catalunya a jugar el seu paper d’oposició burgesa i catalanista, a Espanya era diferent. El projecte centrista de Portela Valladares, excap del govern, no va tenir èxit en les eleccions del febrer. La CEDA, el partit conservador de Gil Robles, estava molt radicalitzat i la seva base sociològica clamava ja per una solució autoritària. Més a la dreta, la Falange de José Antonio Primo de Rivera i Renovación Española de José Calvo Sotelo, tot i ser forces minoritàries, maldaven per dur la iniciativa contra el govern.
La primavera del 36 va ser incendiària a Espanya. Centenars de vagues, més de cent esglésies cremades, dos centenars llargs de morts en enfrontaments… El 12 de juliol és assassinat per un escamot d’extrema dreta el tinent dels Guàrdies d’Assalt José Castillo, conegut per les seves simpaties republicanes. Uns companys seus, per venjar-se, donen mort a Calvo Sotelo, un fet que va accelerar els esdeveniments i va fer inviable una solució de compromís entre dretes i esquerres espanyoles.
El líder més capaç del republicanisme, Azaña, havia volgut la presidència de la República, càrrec moderador però no executiu, i el govern era en mans de Casares Quiroga, gallec irònic i escèptic que poques hores abans de la revolta dels generals, encara feia broma pel Congrés: “¿Que dicen que los militares se van a levantar? Pues yo me voy a acostar”.
“La Veu de Catalunya”, contra l’aixecament
El 18 de juliol esclatava la guerra. A Catalunya, les tropes compromeses amb l’aixecament van sortir al carrer el 19 de juliol. Un senyal de la normalitat institucional que es vivia a Catalunya el dóna l’editorial de l’òrgan de la Lliga, el partit conservador que era a l’oposició al govern de Lluís Companys, del 19 de juliol. El seu director, Joaquim Pellicena, va escriure una nota de condemna de la rebel·lió militar a l’Àfrica. Encara se sabien poques coses, tot eren rumors contradictoris, però el mitjà del partit de Francesc Cambó es predisposava a fer costat al govern legítim. Tot va canviar en poques hores. A Catalunya, l’esclafament de la revolta facciosa i l’esclat de la revolució social van anar de la mà. Començava la tragèdia.