Muriel Villanueva: «Quan ets pare rellegeixes la teva pròpia història»

Males Herbes ens ha malacostumat a un tipus de lectures que demanen, que exigeixen i que ens fan anar molt més enllà d'allò que és explicat o concebut com a simple mitjà de transmissió narrativa. En el cas d'El parèntesi esquerre, de Muriel Villanueva, això encara és més extrem. Una novel·la curta de calfred intens, de deixar-se anar amb cada oració, d'escriptura depurada i amb un univers que conté dolor i dubtes, amb la fantasia aclaparadora de la realitat més crua.
 
En forma d'intensa al·legoria, el llibre comença quan la narradora arriba en tren a una platja amb la seva filla, de pocs mesos, a coll. El seu marit acaba de morir i ella necessita obrir un parèntesi mentre es retroba, es busca i es pregunta moltes coses, instal·lada en una caseta a tocar del mar. Malgrat la distància entre narradora i autora, malgrat la fantasia que omple el relat, la història parteix d'una necessitat que Villanueva no va poder frenar.

"Fent el trajecte cap a Calafell amb la meva parella, ens fixem en les Casetes del Garraf, un lloc on el tren mai no s'atura". Encuriosits de tant veure el poble des de la finestra del vagó, es diuen que allò ho han veure. Un bon dia, van a la platja, els tres, amb la seva filla. "Veig l'escenari i em quedo penjada totalment. En l'estona que passem allà ja em vaig imaginar mitja novel·la". Calia escriure i explicar alguna cosa que tenia a veure amb la maternitat. "Això no se'm manifesta fins que veig el lloc, fins que vull imaginar-me que sóc allà, jo sola amb la nena".
 
Maternitat i pèrdua
 
Des d'aquell moment, les emocions i els mots es desencadenen, perquè hi ha necessitats que empenyen a escriure, sense saber-ne ben bé la lògica. "De vegades, la maternitat comporta una sensació de pèrdua molt bèstia, on tot es va ressituant amb el temps". Amb la mort del marit, de la parella, tot necessita tornar a néixer. "Evidentment, ho he exagerat molt i ho he portat a un extrem. Però, per a nosaltres, l'experiència de la paternitat ha comportat una remoguda molt dura en molts aspectes. Quan ets pare rellegeixes la teva pròpia història".
 
Concebut com un conte allargassat i intens, El parèntesi esquerre és un relat molt unitari en base a una estructura simple. Pocs personatges, una sola història, un sol espai. "És una novel·la escrita tal i com raja, pràcticament. No és que estigui escrita sense prendre decisions, però crec que ara domino prou la tècnica com per fer tries ràpides i posar-ho al servei d'allò que vull dir", descriu. Una escriptura que permet a l'autora ser més lliure i introduir al relat el paper, transcendent i simbòlic, d'una estrella de mar.
 
Autobiografia, realitat i autoficció
 
"El parèntesi esquerre és la història més autobiogràfica de totes les que he escrit, on més em despullo personalment, on hi ha més veritat", confessa. "Alhora, però, és la història menys real, perquè res del que apareix ha passat. Aquí és on em sento molt còmode". Un procés de recerca d'una veu pròpia que arrenca amb el seu primer llibre i que va depurant en cada obra. "Motril 86 (Proa, 2013) és molt autoficció, però no tant. La Gatera (Ara Llibres, 2012) també, però menys que Motril 86. Cada vegada hi ha una degradació més decidida cap a l'autoficció. Els meus llibres són menys realistes, menys creïbles, però cada vegada més de veritat".
 
"Per mi, l'autoficció és una necessitat pràcticament psicoanalítica. El parèntesi esquerre surt del xoc que suposa ser mare i de com la vida se'n va a la merda". Potser per això, el llibre commou i no deixa, en cap cas, indiferent. Potser, també, va creure indispensable que anés acompanyat de les il·lustracions d'Aitana Carrasco. "Va fer unes il·lustracions per Sembra Llibres que em van agradar molt i vaig veure des del primer moment que allò era el que necessitava". Una manera de tancar el parèntesi d'una obra menuda, però plena de contingut, de vida, de realitat i, és clar, també de molta ficció.