06
de juliol
del
2016
Actualitzat
el
07
de juliol
a les
20:26h
Entre la mort sobtada de John Smith, líder del Partit Laborista, i l’informe Chilcot sobre la guerra de l’Iraq hi ha l’ascens al regne i al poder, i el descens a l’oprobi de Tony Blair. El Regne Unit és una gran democràcia i avui ho ha tornat a demostrar. Després de set anys d’investigació, s’ha fet públic el contingut de la comissió oficial que ha analitzat les circumstàncies que van envoltar la decisió del govern Blair de participar al costat de l’Administració Bush en la invasió de l’Iraq del 2003. Les conclusions han estat demolidores per l’exprimer ministre, a qui s’acusa d’haver pres decisions a partir d’informació errònia, d’engegar una guerra evitable i de generar una situació a la zona que encara avui s’arrossega. També demostra l’informe la voluntat de neutralitzar les oposicions al Consell de seguretat de l’ONU a la invasió.
Blair ha comparegut per admetre els errors i demanar disculpes, tot i que ha intentat aferrar-se al fet que l’informe no explicita clarament que hi va haver voluntat de mentir. Però la guerra de l’Iraq empaita Blair nou anys després d’abandonar Downing Street i és l’últim cop a un blairisme que ja fa temps que va perdre l’aurèola. D’altra banda, l’informe Chilcot és una altra garrotada a l’anomenat trio de les Açores que van formar George Bush, Blair i José María Aznar.
El poder
John Smith dirigia el Partit Laborista el 1994. Totes les enquestes li anaven de cara. Després de quinze anys de govern conservador, molt desgastat, s’albirava l’alternança. Smith, escocès dúctil i murri, havia apaivagat les tensions endèmiques dins del seu partit i donava imatge de primer ministre. Però el cor de Smith va col·lapsar un matí de maig del 1994, obrint una cursa pel lideratge. Tres homes van competir: Robin Cook, alineat en l’ala esquerra del partit, i els més pragmàtics Blair i Gordon Brown. L’acord que van formalitzar va atorgar el lideratge a Blair, però va ser un repartiment d’àrees d’influència. Quan els laboristes van obtenir una gran victòria en les eleccions del 1997, en el govern de Blair, Cook va ser ministre d’Exteriors i Brown es va fer càrrec de la cartera del Tresor.
Blair va ser primer ministre deu anys, entre 1997 i 2007. Va guanyar tres eleccions. Va teoritzar sobre una Tercera Via i un Nou Laborisme, termes que van fer furor i que van conviure amb el que als Estats Units es van dir els Nous Demòcrates per definir la política pragmàtica de Bill Clinton. A la pràctica, el Nou laborisme era un abandonament de la retòrica socialista que el Labour havia fet els anys setanta i una acceptació del triomf ideològic del thatcherisme. Però en els primers anys, l’era Blair va suposar una alenada d’aire fresc.
Blair, seguint la promesa que havia fet Smith, va atorgar la devolution a Gal·les i Escòcia, és a dir, va retornar als dos països el Parlament i l’autonomia que havien perdut. Va millorar les relacions amb la UE, acceptant la Carta Social europea, va fer que el Regne Unit tornés a la Unesco, va reformar la Cambra dels lords, tallant les ales als nobles (però alhora fent que l’alta cambra fos menys independent del govern) i es van emprendre mesures a favor de l’ocupació dels joves i un increment en educació. Però en general, la política econòmica de Blair fou ortodoxa (cap increment de l’impost de la renda i reducció de l’impost a empreses).
La mort de la princesa Diana, poc després d’arribar al poder, va donar a Blair més popularitat. Va saber connectar amb el sentimentalisme de la gent i possiblement va evitar una greu crisi a la monarquia, que va perdre popularitat de manera alarmant. Un altre fet que el va ajudar va ser la detenció del dictador xilè Pinochet a Londres. El govern laborista va saber gestionar bé la crisi i no va facilitar la fugida del botxí, que va estar quasi dos anys retingut. El cas va donar a Blair popularitat entre els sectors més a l’esquerra. En la part més positiva de l’era Blair hi ha el gran avenç cap a la resolució del conflicte d’Irlanda del Nord, amb els Acords de Divendres sant del 1998.
L'oprobi
Blair va ser reelegit per àmplia majoria el 2001. Però poc després començarien els seus problemes. L’aliança estratègica amb els EUA, que no va suposar cap desgast durant els anys de Clinton, acabaria amb la seva popularitat després dels atemptats de l’11-S i la voluntat dels neocon nord-americans de reconfigurar el mapa de l’Orient Mitjà.
El primer ministre britànic no va ser capaç d’administrar amb prudència el vincle amb Washington i va dur les tropes al combat a l’Iraq el 2003. Però més enllà d’això, el blairisme va anar canviant a mesura que durava en el poder. Uns conservadors sense esma li van donar la sensació que era imbatible. Va negligir les veus que dins dels eu partit l’advertien contra les amistats perilloses. Es va abraçar amb Rupert Murdoch, l’empresari dels mitjans de comunicació, reaccionari i matusser, que va arribar a donar-li suport a les eleccions. Fins i tot es va prestar a ser padrí d’un dels fills de Murdoch, mentre marginava Robin Cook.
A Blair se’l va anar veient cada cop més còmode amb Bush, Aznar i els grans empresaris de la City que no pas amb els treballadors que votaven laborista. Aquesta va ser la gran diferència amb Brown, moderat com ell dins del partit, però que sempre va preservar un vincle estètic amb el vell laborisme. En aquesta evolució ideològica blairiana, va tenir temps fins i tot de convertir-se al catolicisme, acompanyant així també en la fe a la seva dona, Cherie.
La guerra va fracturar el Labour. L’esquerra del partit l’odiava. Brown, en el centre del laborisme, pressionava perquè ho deixés i el 2007, l’home que havia arribat amb rostre somrient i un punt naïf a Downing Street lliurava les claus al ministre del Tresor.
Ara, els parents dels 179 soldats morts a les sorres del desert estudien processar-lo. Però des que va abandonar el poder, Blair no ha trobat el seu lloc. Els seus intents com a mediador de la UE per al conflicte israelià-palestí no han donat fruits i més aviat ha fet l’agost en tasques de mediació en negocis privats que han generat més d’una polèmica. Ara, quan al seu partit s’han fet més forts els seus antics enemics, a Blair li arriba l’hora de la veritat. L’experiència del blairisme és una de les més interessants d’estudiar per comprendre els problemes de certa socialdemocràcia, sotmesa als encanteris del cinisme i la “realpolitik”.
Blair ha comparegut per admetre els errors i demanar disculpes, tot i que ha intentat aferrar-se al fet que l’informe no explicita clarament que hi va haver voluntat de mentir. Però la guerra de l’Iraq empaita Blair nou anys després d’abandonar Downing Street i és l’últim cop a un blairisme que ja fa temps que va perdre l’aurèola. D’altra banda, l’informe Chilcot és una altra garrotada a l’anomenat trio de les Açores que van formar George Bush, Blair i José María Aznar.
El poder
John Smith dirigia el Partit Laborista el 1994. Totes les enquestes li anaven de cara. Després de quinze anys de govern conservador, molt desgastat, s’albirava l’alternança. Smith, escocès dúctil i murri, havia apaivagat les tensions endèmiques dins del seu partit i donava imatge de primer ministre. Però el cor de Smith va col·lapsar un matí de maig del 1994, obrint una cursa pel lideratge. Tres homes van competir: Robin Cook, alineat en l’ala esquerra del partit, i els més pragmàtics Blair i Gordon Brown. L’acord que van formalitzar va atorgar el lideratge a Blair, però va ser un repartiment d’àrees d’influència. Quan els laboristes van obtenir una gran victòria en les eleccions del 1997, en el govern de Blair, Cook va ser ministre d’Exteriors i Brown es va fer càrrec de la cartera del Tresor.
Blair va ser primer ministre deu anys, entre 1997 i 2007. Va guanyar tres eleccions. Va teoritzar sobre una Tercera Via i un Nou Laborisme, termes que van fer furor i que van conviure amb el que als Estats Units es van dir els Nous Demòcrates per definir la política pragmàtica de Bill Clinton. A la pràctica, el Nou laborisme era un abandonament de la retòrica socialista que el Labour havia fet els anys setanta i una acceptació del triomf ideològic del thatcherisme. Però en els primers anys, l’era Blair va suposar una alenada d’aire fresc.
Blair, seguint la promesa que havia fet Smith, va atorgar la devolution a Gal·les i Escòcia, és a dir, va retornar als dos països el Parlament i l’autonomia que havien perdut. Va millorar les relacions amb la UE, acceptant la Carta Social europea, va fer que el Regne Unit tornés a la Unesco, va reformar la Cambra dels lords, tallant les ales als nobles (però alhora fent que l’alta cambra fos menys independent del govern) i es van emprendre mesures a favor de l’ocupació dels joves i un increment en educació. Però en general, la política econòmica de Blair fou ortodoxa (cap increment de l’impost de la renda i reducció de l’impost a empreses).
La mort de la princesa Diana, poc després d’arribar al poder, va donar a Blair més popularitat. Va saber connectar amb el sentimentalisme de la gent i possiblement va evitar una greu crisi a la monarquia, que va perdre popularitat de manera alarmant. Un altre fet que el va ajudar va ser la detenció del dictador xilè Pinochet a Londres. El govern laborista va saber gestionar bé la crisi i no va facilitar la fugida del botxí, que va estar quasi dos anys retingut. El cas va donar a Blair popularitat entre els sectors més a l’esquerra. En la part més positiva de l’era Blair hi ha el gran avenç cap a la resolució del conflicte d’Irlanda del Nord, amb els Acords de Divendres sant del 1998.
L'oprobi
Blair va ser reelegit per àmplia majoria el 2001. Però poc després començarien els seus problemes. L’aliança estratègica amb els EUA, que no va suposar cap desgast durant els anys de Clinton, acabaria amb la seva popularitat després dels atemptats de l’11-S i la voluntat dels neocon nord-americans de reconfigurar el mapa de l’Orient Mitjà.
El primer ministre britànic no va ser capaç d’administrar amb prudència el vincle amb Washington i va dur les tropes al combat a l’Iraq el 2003. Però més enllà d’això, el blairisme va anar canviant a mesura que durava en el poder. Uns conservadors sense esma li van donar la sensació que era imbatible. Va negligir les veus que dins dels eu partit l’advertien contra les amistats perilloses. Es va abraçar amb Rupert Murdoch, l’empresari dels mitjans de comunicació, reaccionari i matusser, que va arribar a donar-li suport a les eleccions. Fins i tot es va prestar a ser padrí d’un dels fills de Murdoch, mentre marginava Robin Cook.
A Blair se’l va anar veient cada cop més còmode amb Bush, Aznar i els grans empresaris de la City que no pas amb els treballadors que votaven laborista. Aquesta va ser la gran diferència amb Brown, moderat com ell dins del partit, però que sempre va preservar un vincle estètic amb el vell laborisme. En aquesta evolució ideològica blairiana, va tenir temps fins i tot de convertir-se al catolicisme, acompanyant així també en la fe a la seva dona, Cherie.
La guerra va fracturar el Labour. L’esquerra del partit l’odiava. Brown, en el centre del laborisme, pressionava perquè ho deixés i el 2007, l’home que havia arribat amb rostre somrient i un punt naïf a Downing Street lliurava les claus al ministre del Tresor.
Ara, els parents dels 179 soldats morts a les sorres del desert estudien processar-lo. Però des que va abandonar el poder, Blair no ha trobat el seu lloc. Els seus intents com a mediador de la UE per al conflicte israelià-palestí no han donat fruits i més aviat ha fet l’agost en tasques de mediació en negocis privats que han generat més d’una polèmica. Ara, quan al seu partit s’han fet més forts els seus antics enemics, a Blair li arriba l’hora de la veritat. L’experiència del blairisme és una de les més interessants d’estudiar per comprendre els problemes de certa socialdemocràcia, sotmesa als encanteris del cinisme i la “realpolitik”.