«La bohème», l'emoció més fascinant

La bohème és vitalitat i somnis, malgrat el conegut final tràgic. Potser això n'explica l'èxit universal que traspassa temps, eres i modes. I potser això és el que ens fa tremolar quan arriba la darrera escena, quan la fi marca la mesura de la realitat, més enllà del desig, de les ambicions i dels amors de quatre joves artistes al París de 1830. Potser per això no calen massa trampes per seguir la història, ni tampoc intrigues, espais mítics o grandiloqüències.

Una mansarda és el lloc on tot s'origina i on tot torna a lloc, com el cicle de la vida que ens fa tocar de peus a terra. Rodolfo, Marcello, Schaunard i Colline. De vida austera, pobra, però alegre, és molt simptomàtic que l'obra comenci amb el fred i torni a la fredor màxima –la mort–, just a la mateixa estança. El lloc on Rodolfo dóna escalf a Mimì després de fregar-se les mans, furtivament i a les fosques, mentre entona Che gelida manina!.

A la manera de la partitura de Giacomo Puccini, l'escalfor i la recerca del benestar en la felicitat és el motiu que omple cadascuna de les notes, convertides en el vehicle on conduir el desig i tots els estats d'ànim que ens sorgeixin quan patim per amor, quan somiem la vida i quan ens endinsem en la nostàlgia de la joventut perduda i d'un futur que no ha pogut ser el que vam pensar. Dit així, una òpera amb aquests ingredients té riscos evidents per acabar pel pedregar de la frivolitat o la insubstancialitat. Però Puccini va fer diana.
 
Un homenatge al París de Cartier-Bresson

Per sort, i la versió que es pot degustar al Liceu fins al 8 de juliol –i aquest divendres des de 121 municipis catalans- així ho demostra, La bohème és un miracle que sobreviu el pas del temps, fent-nos secundari que el gruix de la història no té cap incident que ens condueixi pel drama o que no té un objectiu a resoldre. Malgrat l'absència dels elements primordials de la narrativitat canònica, La bohème és una obra perfecta, una òpera addictiva, amb el tempo just, d'intensitat gradual, amb personatges que tenen ànima, amb una literalitat que deixa en estat de xoc i que, sobretot, compta amb una partitura que no deixa d'estremir-nos i divertir-nos durant tota la funció.

Escrita en quatre quadres (tableau en francès) i amb un llibret original de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica basat en Scènes de la vie bohème d’Henry Murger, es va estrenar el 1896 al Teatro Regio de Torí. Dos anys més tard, es va poder veure per primera vegada al Liceu de Barcelona, on ja s'ha representat un total de 257 vegades. Jonathan Miller és el responsable d'una adaptació ambientada als anys 30 del segle XX, en un París de tons grisosos, textura cinematogràfica i amb l'ànima de Cartier-Bresson i del pioner Brassaï, amb un decorat d’Isabella Bywater que llisca i es mou de manera simple per oferir a cada escena aquell punt que necessita per crear un món nou.

En l'apartat musical, el Liceu ha viscut el debut d'un Rodolfo esplèndid, en la veu i la interpretació –un dels grans encerts de la tasca de Miller– del tenor nord-americà Matthew Polenzani. Prodigi de veu, de dinàmiques, de verisme i de cor per interpretar un poeta que és capaç de cremar la seva pròpia obra a l'estufa per tenir una mica d'escalfor. Els aplaudiments, molt més que merescuts per una interpretació que no recorre a cap truc per fer-nos viatjar dels pianíssims al plor, de l'emoció visceral al desvergonyiment dels artistes que es creuen immortals. Sempre en la mesura adequada.

L'adaptació que es pot veure a Barcelona també mostra el debut de Tatiana Monogarova, una Mimì que, de menys a més i potser deslluïda per un Rodolfo de matisos extraordinaris, mostra una veu de bellíssims fonaments i de virtuosisme que queda enfosquida per una interpretació massa plana que, per sort, rescabala el darrer dels quadres. En la veu del baríton Artur Rucinski, un Marcello brillant reforça un elenc masculí on també treu bona nota David Menéndez en el paper de Schaunard.

Un argument extremadament realista ens fa parar atenció en els detalls d'una obra immortal, fent d'aquesta La bohème un encert escènic, de contenció agraïda i manipulacions emotives al punt. Jonathan Miller treu tan bona nota com Marc Piollet, que aconsegueix que la música sigui un devessall d'emocions que furga en la nostra pròpia manera de veure enfonsar-se el món. Una fascinant bellesa orquestral al servei d'una representació digna de la seva fama.