Roger Pistola, sempre a punt per desenfundar la guitarra

La guitarra enfundada a l’esquena de Roger Pistola creuant el carrer Verdaguer i Callís de Barcelona és l’equivalent a una closca de cargol. Una càrrega que fa anys que du, però que mai ha pesat prou com per deixar-la a l’estacada. El guitarrista de Manacor es dirigeix al Cafè de l’Antic Teatre, prop del Palau de la Música, preparat per parlar de les històriques dues dècades que porta dins el món de la música. Històriques, perquè és del 1989, o sigui que només té 27 anys. 

“Començo a tocar la guitarra amb 5 anys i als 6 ja vaig fer el primer concert”. Roger Pistola no pot ser més precoç, de petit ja anava pels pobles de Mallorca cantant cançons infantils. “Als 10 anys vaig tenir el primer grup i als 13 vaig gravar el meu primer disc”. Entre aquestes proeses també s’hi troben el concert que va fer a la comunió de Rafa Nadal o quan amb el seu primer grup, Eclipsi, van ser teloners de Sopa de Cabra. 

És lògic que amb aquests inicis –que han continuat amb la permanència a grups com See o en col·laboracions amb artistes com Ivette Nadal– li arribés el moment de voler començar el seu projecte en solitari. “La dinàmica de grup ja em cansava, s’han de prendre les decisions entre tots i tot va molt lent. En canvi, anant sol ets tu el responsable i si la cagues tampoc has de donar explicacions a ningú”. Des que va fer aquest pensament, com a Pistola ha ensenyat dos discos: Perdó, però (Autoeditat, 2014) i A punt i a part (Velomar Records, 2015); i dos EP’s: Cançons pels fills que no hem tingut (2014) i Cançons per a amics i/o coneguts (2016).
 
El regust positiu

No només els canvis de dinàmica són útils, també són terapèutics en alguns casos. L’últim disc va ser un bon punt a part vital, Roger Pistola sortia d’una relació que havia durat molts anys i el disc va servir per ajudar-lo a tirar endavant. “Fer aquestes cançons em va ajudar molt perquè el missatge que en queda és positiu, les escrius i et fan reflexionar mentre et treus coses de sobre”, diu convençut el músic. "Des que tinc memòria que he tingut la guitarra a les mans", recorda. Per tant és lògic que l’única manera de sortir de l’espiral de decadència fos amb els acords.

La companya de viatge és sempre la sortida, la que equilibra balances, la que jugant-hi anima. Al manacorí li és igual el paper de la guitarra al segle XXI. Sap que en la música d’avui hi ha un excés de informació: “hi ha de tot i tot està molt bé en tots els àmbits, això el segle XX potser no passava”. Amb els clàssics –com David Bowie, Jeff Buckley, Thom York o Nick Drake– al cap, creu que “encara poden dir-se moltes coses amb la guitarra”, només cal ser-ne un enamorat. 

Dedicació completa

  Poca gent hi ha que des de tant petit ja hagi sabut a que dedicarà tota la seva vida. Tot i que la del músic no és una vida fàcil, en Pistola ha aconseguit fer-se els seus llocs (en plural, perquè viure d’un sol projecte és una loteria) dins el sector. Fins fa poc estava en nòmina al Versus Teatre on posava la música i feia de narrador a l’obra La Cita. L’estiu no és època de vacances, tot i que el teatre s’acabi el trio de versions sempre apareix quan fa calor, amb dos companys giren per terrasses de  Mallorca remarcant que no fan “patxanga” que toquen Bowie o T. Rex.

Com a Pistola tampoc s’atura, pot combinar concerts en solitari i amb banda. La majoria de les actuacions són al principat perquè “per metre quadrat hi ha molta més oferta que a les illes”. Fins i tot posa un exemple: “Aquest any he tocat més cops a Vic que a tota Mallorca”. És per aquest motiu que des de ja fa anys que viu a Barcelona però amb el pont aeri sempre present, perquè allà hi té companys de grup o grups sencers, com la proposta esbojarrada que comparteix amb el seu germà i que porta el nom de Mo Beim. 

Aquí o allà el músic de Manacor sempre està a punt per desenfundar la guitarra, sigui per les fotos de l’entrevista o per tocar unes cançons entre amics. I ho fa sense pretensió, perquè li surt així. Una frase seva pot servir de conclusió d’aquesta entrevista, per animar-vos a que el coneixeu en directe ell diu: ”Me’n adono que només escolto a col·legues. Potser m’hi sento més identificat perquè els conec, veig què fan i com són. Ja no em cal res més, veus el que necessites veure i no necessites entrevistes”.
 

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor