02
de juliol
del
2016
Actualitzat
el
03
de juliol
a les
8:21h
Fa uns anys, quan l'ànima del Vida encara bategava dins d'un projecte tan delicat i exquisit com el Faraday, Jeff Tweedy va oferir un d'aquells concerts que només el menut festival de Vilanova i la Geltrú podia donar: sol a escena, guitarra acústica en mà, amb l'escenografia visual i sonora dels petards d'una revetlla imminent. Aleshores, el líder de Wilco va fer un repàs pel seu cançoner mentre es vestia de Woody Guthrie i compartia anècdotes i secrets entre rialles i complicitats, amb uns assistents totalment entusiasmats.
Aquest divendres, primera gran jornada del Vida 2016, Tweedy no ha estat tan comunicatiu –només s'ha adreçat dues vegades al públic, i de manera lacònica–, però sí igual de transcendent. De la música d'intimitats reduïdes ha passat a un rock poderós que ha tingut –tal com mana la recepta del grup– tocs d'avantguarda gràcies als arpegis impossibles de Nels Cline, riffs contagiosos, balades estremidores i molt de constatació d'un fet: Wilco no té rival, perquè cap grup no pot oferir el que ells han estat capaços de construir a base de discos revolucionaris i amb una trajectòria de tres dècades d'excel·lència.
Després d'un inici que ha mostrat alguns detalls del seu darrer àlbum, Star Wars (2015), tot ha anat en ascens a partir d'I'm trying to break your heart, que ha estat coronada per alguns dels clàssics del seu repertori, ple de joies, troballes i camins on perdre's. De l'explosió emotiva de Via Chicago al baix infinit de Spiders, de les capes sonores d'Art of Almost a la ferida de Handshake Drugs, de la contenció-rock de Kamera als saltirons de Hummingbird, dels redobles de Heavy metal drummer a l'èxtasi d'ImpossibleGermany, d'I'm the man who loves you a Jesus, etc, per acabar amb l'energia d'I'm a wheel com a bis.
Manel presenta "Jo competeixo"
Dues hores abans, al mateix escenari, Manel presentava les cançons del seu darrer disc, Jo competeixo (2016). Amb un set listcom el del Primavera Sound, però amb alguns canvis d'ordre, han iniciat l'actuació amb Les cosines, i han prosseguit amb talls del nou àlbum com BBVA, Cançó del dubte, la Serotonina o una musculosa Jo competeixo, mentre han ofert dosis d'anteriors àlbums –rebudes amb entusiasme pel públic– com Boomerang, Ai Dolors o Benvolgut.
Una eufòrica Teresa Rampell, que juntament amb Sabotatge ha format el díptic final de l'actuació. Divendres també ha ofert les degustacions de les propostes de Villagers, Maria Arnal i Marcel Bagés, Kiko Veneno, The New Raemon o Inspira, marcant una bona entrada per a un festival que continuarà viu fins al diumenge 3 de juliol i que ja ha ofert el primer tast d'un dels grans noms de la música contemporània, Wilco.
Música en majúscules per a un festival que és en camí de ser majúscul, amb la divisa del bon gust com a gran eix vertebrador: amb un cartell de noms realment transcendents, cuinat amb precisió i passió; un emplaçament que és únic, ple de racons, amb l'alè de la natura, prou gran per a perdre's i prou petit per gaudir-lo al màxim; i una escenografia a lloc, ben organitzada, ben flanquejada, repartida amb traça i plena de detalls per descobrir. A la llista de comptes, només la necessària millora d'accessos en hores puntes i la reducció de cues a les àrees de restauració. Peccata minuta en un engranatge –gairebé– perfecte.
Aquest divendres, primera gran jornada del Vida 2016, Tweedy no ha estat tan comunicatiu –només s'ha adreçat dues vegades al públic, i de manera lacònica–, però sí igual de transcendent. De la música d'intimitats reduïdes ha passat a un rock poderós que ha tingut –tal com mana la recepta del grup– tocs d'avantguarda gràcies als arpegis impossibles de Nels Cline, riffs contagiosos, balades estremidores i molt de constatació d'un fet: Wilco no té rival, perquè cap grup no pot oferir el que ells han estat capaços de construir a base de discos revolucionaris i amb una trajectòria de tres dècades d'excel·lència.
Després d'un inici que ha mostrat alguns detalls del seu darrer àlbum, Star Wars (2015), tot ha anat en ascens a partir d'I'm trying to break your heart, que ha estat coronada per alguns dels clàssics del seu repertori, ple de joies, troballes i camins on perdre's. De l'explosió emotiva de Via Chicago al baix infinit de Spiders, de les capes sonores d'Art of Almost a la ferida de Handshake Drugs, de la contenció-rock de Kamera als saltirons de Hummingbird, dels redobles de Heavy metal drummer a l'èxtasi d'ImpossibleGermany, d'I'm the man who loves you a Jesus, etc, per acabar amb l'energia d'I'm a wheel com a bis.
Manel presenta "Jo competeixo"
Dues hores abans, al mateix escenari, Manel presentava les cançons del seu darrer disc, Jo competeixo (2016). Amb un set listcom el del Primavera Sound, però amb alguns canvis d'ordre, han iniciat l'actuació amb Les cosines, i han prosseguit amb talls del nou àlbum com BBVA, Cançó del dubte, la Serotonina o una musculosa Jo competeixo, mentre han ofert dosis d'anteriors àlbums –rebudes amb entusiasme pel públic– com Boomerang, Ai Dolors o Benvolgut.
Una eufòrica Teresa Rampell, que juntament amb Sabotatge ha format el díptic final de l'actuació. Divendres també ha ofert les degustacions de les propostes de Villagers, Maria Arnal i Marcel Bagés, Kiko Veneno, The New Raemon o Inspira, marcant una bona entrada per a un festival que continuarà viu fins al diumenge 3 de juliol i que ja ha ofert el primer tast d'un dels grans noms de la música contemporània, Wilco.
Música en majúscules per a un festival que és en camí de ser majúscul, amb la divisa del bon gust com a gran eix vertebrador: amb un cartell de noms realment transcendents, cuinat amb precisió i passió; un emplaçament que és únic, ple de racons, amb l'alè de la natura, prou gran per a perdre's i prou petit per gaudir-lo al màxim; i una escenografia a lloc, ben organitzada, ben flanquejada, repartida amb traça i plena de detalls per descobrir. A la llista de comptes, només la necessària millora d'accessos en hores puntes i la reducció de cues a les àrees de restauració. Peccata minuta en un engranatge –gairebé– perfecte.