30
de juny
del
2016
Actualitzat
el
01
de juliol
a les
9:37h
L’escàndol d’Antifrau ha posat el Ministeri de l’Interior espanyol al bell mig de l’huracà. Si hi ha un ministeri que representa el poder a l’estat espanyol, és aquest, que s’havia denominat històricament com a ministeri de la Governació. Des de finals del segle XIX, era la cartera que tenia sota seu els governadors civils, l’aparell de l’administració i la guàrdia civil, elements troncals d’un Estat sempre per construir.
Una de les tasques principals de Governació era ja aleshores l’organització de les eleccions, que tret de breus etapes, era una operació de manipulació i alhora de pacte entre clans caciquils de cada districte. La galeria dels titulars del ministeri és, també amb algunes excepcions, un mostrari poc recomanable.
L’Espanya de Valle-Inclán
Si hi ha un clàssic encara avui molt útil per copsar l’Espanya oficial, aquest és Ramón María del Valle-Inclán. En la seva obra La corte de los milagros, fa un retrat cruel i exacte del Madrid de 1868, l’any final del regnat d’Isabel II, ascendent de l’actual Felip VI. Hi destaca la figura de Luis González Bravo, ministre de la Governació. Les converses entre aquest personatge i els altres "figurons" de la cort podrien ser ben actuals. En un diàleg amb el marquès de Torre-Mellada, conspiren contra tothom, parlen d’utilitzar tots els recursos possibles (“hay que amordazar a la prensa” però tenint en compte que “los fondos secretos no pueden dilapidarse”).
Romero Robledo, el gran cacic
La Revolució de setembre de 1868 va suposar la caiguda d’Isabel II i un període de democratització. Però els Borbons no van trigar a tornar, amb Alfons XII, rebesavi del monarca actual. Entre els seus ministres de la Governació més emblemàtics, hi ha Francisco Romero Robledo, un polític malagueny que va representar el pitjor caciquisme espanyol. Nascut a Antequera, va fer carrera d’advocat i fou ministre al servei de diversos règims i partits. Com a responsable de Governació, va ser decisiu en l’entramat d’interessos que va caracteritzar el règim de la Restauració borbònica (1875-1923). Romero Robledo s’encarregava de fer el que s’anomenava com a “encasillado”, la distribució de candidats per districtes electorals. No tenia manies. Tot en ell era un frau, començant per la seva partida de baptisme, que diuen que va manipular per poder ser candidat per primer cop sent un jove advocat. Però, gran administrador de favors, tenia un ampli coneixement de l’ésser humà: “El sentiment més fort en les persones és de la gratitud” és una frase que li agradava repetir.
El cas Arias Navarro
En el franquisme, Governació va ser simplement el ministeri de la repressió, la cara més bestial de la dictadura. Potser el ministre més característic va ser Camilo Alonso Vega, a qui pel seu tarannà s’anomenava “Camulo” i de qui deien que era l’únic ministre que tutejava a Franco.
Hi va haver casos del tot sorprenents. Un va ser el de Carlos Arias Navarro, fiscal de formació, que fou director general de Seguretat els anys cinquanta, abans de ser alcalde de Madrid. Era el ministre de la Governació el dia que ETA va assassinar Carrero Blanco, el desembre de 1973. Un fracàs humiliant per al règim franquista i una mostra d’ineficàcia de l’aparell policial. Tot i això, a un Franco molt envellit i sense reflexos, dubtós sobre el successor de l’almirall, no se li va ocórrer una idea millor que designar Arias com a nou president.
Els ministres de la transició
El primer ministre de la Governació del postfranquisme va ser Manuel Fraga. La repressió dels inicis de 1976, amb la massacre de Vitòria el mes de març, va estroncar part de la seva carrera política. Com a altres titulars de la cartera, Governació el va cremar.
Rodolfo Martín Villa va ser el ministre de la Governació més destacat dels anys d’Adolfo Suárez, en els inicis de la transició. Format en l’estructura sindical del règim, li va tocar pilotar la policia en el traspàs del règim franquista, que tan bé coneixia (fou governador civil de Barcelona) a les llibertats. D’aquells anys, a finals dels setanta, hi ha capítols foscos, mai del tot aclarits: l’atemptat contra el dirigent independentista canari Cubillo, que va salvar la vida de miracle; el cas Scala, l’incendi d’una coneguda sala de festes a Barcelona, que va acabar amb quatre morts i va servir per una campanya de propaganda contra la CNT; algunes accions terroristes del grup armat Grapo, sempre envoltades per la sospita; els vincles amb els ambients tèrbols de les comissaries… L’únic element renovador d’aquells anys va ser la nova denominació del ministeri: es va bandejar el nom de Governació, massa lligat al passat, per batejar-ho com a Interior.
La cara més bruta del govern socialista
La llarga etapa de Felipe González va dur figures singulars a Interior. Si en altres àrees (com a Sanitat, amb Ernest Lluch), el PSOE va engegar algunes reformes, en l’aparell policial no va ser així. Una raó d’Estat mal entesa es va imposar per col·locar José Barrionuevo a Interior. Havia fet les seves primeres armes com a responsable de policia municipal a l’Ajuntament de Madrid. Un cop al ministeri, la política de cohabitació amb les estructures franquistes de la policia va provocar alguns escàndols. El comissari Martínez Torres, antic interrogador d’antifranquistes, va ser cap d’informació del ministeri. Anys de guerra bruta contra ETA, accions del GAL i cal viva, com va recordar Pablo Iglesias recentment des de la tribuna del Congrés en el debat d’investidura frustrat de Pedro Sánchez.
El successor de Barrionuevo, José Luis Corcuera, va passar a la història per l’anomenada llei Corcuera. Una norma que es va conèixer com a llei del cop de peu a la porta, perquè permetia a la policia d’entrar a les cases sense ordre judicial. El Tribunal Constitucional va anul·lar part de la llei. Després de Barrionuevo i Corcuera, el PSOE va optar per figures més discretes i menys polèmiques: Antoni Asunción, Juan Alberto Belloch. Van ser anys en què es van fer esforços per intentar rentar la cara al ministeri, tot enmig d’episodis del tot valleinclanescos, com la fugida de l’exdirector general de la Benemèrita, Luis Roldán.
Els ministres del PP, capítol a part
Abans de Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’Interior més controvertit va ser Jaime Mayor Oreja, fill d’una nissaga tradicionalista que va esdevenir l’ideòleg de la intransigència contra el nacionalisme basc. El 2001, va ser candidat a lehendakari, sent derrotat de forma estrepitosa. Mai es va recuperar d’allò, quedant reclòs en una posició extrema i obsessionada només amb ETA. Quan va abandonar el govern, va ser substituït en el ministeri per Mariano Rajoy.
Quan Rajoy va deixar el ministeri per ser candidat a les eleccions del 2004, Interior va passar a Ángel Acebes. Va ser aquest a qui li va tocar afrontar els atemptats de l’11-M. Una mortaldat que, una mica com va passar amb Arias Navarro, no va suposar la fi de la seva carrera política, ni tan sols una retirada momentània. Acebes va ser fet secretari general del PP. La cort dels miracles.
Una de les tasques principals de Governació era ja aleshores l’organització de les eleccions, que tret de breus etapes, era una operació de manipulació i alhora de pacte entre clans caciquils de cada districte. La galeria dels titulars del ministeri és, també amb algunes excepcions, un mostrari poc recomanable.
L’Espanya de Valle-Inclán
Si hi ha un clàssic encara avui molt útil per copsar l’Espanya oficial, aquest és Ramón María del Valle-Inclán. En la seva obra La corte de los milagros, fa un retrat cruel i exacte del Madrid de 1868, l’any final del regnat d’Isabel II, ascendent de l’actual Felip VI. Hi destaca la figura de Luis González Bravo, ministre de la Governació. Les converses entre aquest personatge i els altres "figurons" de la cort podrien ser ben actuals. En un diàleg amb el marquès de Torre-Mellada, conspiren contra tothom, parlen d’utilitzar tots els recursos possibles (“hay que amordazar a la prensa” però tenint en compte que “los fondos secretos no pueden dilapidarse”).
Romero Robledo, el gran cacic
La Revolució de setembre de 1868 va suposar la caiguda d’Isabel II i un període de democratització. Però els Borbons no van trigar a tornar, amb Alfons XII, rebesavi del monarca actual. Entre els seus ministres de la Governació més emblemàtics, hi ha Francisco Romero Robledo, un polític malagueny que va representar el pitjor caciquisme espanyol. Nascut a Antequera, va fer carrera d’advocat i fou ministre al servei de diversos règims i partits. Com a responsable de Governació, va ser decisiu en l’entramat d’interessos que va caracteritzar el règim de la Restauració borbònica (1875-1923). Romero Robledo s’encarregava de fer el que s’anomenava com a “encasillado”, la distribució de candidats per districtes electorals. No tenia manies. Tot en ell era un frau, començant per la seva partida de baptisme, que diuen que va manipular per poder ser candidat per primer cop sent un jove advocat. Però, gran administrador de favors, tenia un ampli coneixement de l’ésser humà: “El sentiment més fort en les persones és de la gratitud” és una frase que li agradava repetir.
El cas Arias Navarro
En el franquisme, Governació va ser simplement el ministeri de la repressió, la cara més bestial de la dictadura. Potser el ministre més característic va ser Camilo Alonso Vega, a qui pel seu tarannà s’anomenava “Camulo” i de qui deien que era l’únic ministre que tutejava a Franco.
Hi va haver casos del tot sorprenents. Un va ser el de Carlos Arias Navarro, fiscal de formació, que fou director general de Seguretat els anys cinquanta, abans de ser alcalde de Madrid. Era el ministre de la Governació el dia que ETA va assassinar Carrero Blanco, el desembre de 1973. Un fracàs humiliant per al règim franquista i una mostra d’ineficàcia de l’aparell policial. Tot i això, a un Franco molt envellit i sense reflexos, dubtós sobre el successor de l’almirall, no se li va ocórrer una idea millor que designar Arias com a nou president.
Els ministres de la transició
El primer ministre de la Governació del postfranquisme va ser Manuel Fraga. La repressió dels inicis de 1976, amb la massacre de Vitòria el mes de març, va estroncar part de la seva carrera política. Com a altres titulars de la cartera, Governació el va cremar.
Rodolfo Martín Villa va ser el ministre de la Governació més destacat dels anys d’Adolfo Suárez, en els inicis de la transició. Format en l’estructura sindical del règim, li va tocar pilotar la policia en el traspàs del règim franquista, que tan bé coneixia (fou governador civil de Barcelona) a les llibertats. D’aquells anys, a finals dels setanta, hi ha capítols foscos, mai del tot aclarits: l’atemptat contra el dirigent independentista canari Cubillo, que va salvar la vida de miracle; el cas Scala, l’incendi d’una coneguda sala de festes a Barcelona, que va acabar amb quatre morts i va servir per una campanya de propaganda contra la CNT; algunes accions terroristes del grup armat Grapo, sempre envoltades per la sospita; els vincles amb els ambients tèrbols de les comissaries… L’únic element renovador d’aquells anys va ser la nova denominació del ministeri: es va bandejar el nom de Governació, massa lligat al passat, per batejar-ho com a Interior.
La cara més bruta del govern socialista
La llarga etapa de Felipe González va dur figures singulars a Interior. Si en altres àrees (com a Sanitat, amb Ernest Lluch), el PSOE va engegar algunes reformes, en l’aparell policial no va ser així. Una raó d’Estat mal entesa es va imposar per col·locar José Barrionuevo a Interior. Havia fet les seves primeres armes com a responsable de policia municipal a l’Ajuntament de Madrid. Un cop al ministeri, la política de cohabitació amb les estructures franquistes de la policia va provocar alguns escàndols. El comissari Martínez Torres, antic interrogador d’antifranquistes, va ser cap d’informació del ministeri. Anys de guerra bruta contra ETA, accions del GAL i cal viva, com va recordar Pablo Iglesias recentment des de la tribuna del Congrés en el debat d’investidura frustrat de Pedro Sánchez.
El successor de Barrionuevo, José Luis Corcuera, va passar a la història per l’anomenada llei Corcuera. Una norma que es va conèixer com a llei del cop de peu a la porta, perquè permetia a la policia d’entrar a les cases sense ordre judicial. El Tribunal Constitucional va anul·lar part de la llei. Després de Barrionuevo i Corcuera, el PSOE va optar per figures més discretes i menys polèmiques: Antoni Asunción, Juan Alberto Belloch. Van ser anys en què es van fer esforços per intentar rentar la cara al ministeri, tot enmig d’episodis del tot valleinclanescos, com la fugida de l’exdirector general de la Benemèrita, Luis Roldán.
Els ministres del PP, capítol a part
Abans de Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’Interior més controvertit va ser Jaime Mayor Oreja, fill d’una nissaga tradicionalista que va esdevenir l’ideòleg de la intransigència contra el nacionalisme basc. El 2001, va ser candidat a lehendakari, sent derrotat de forma estrepitosa. Mai es va recuperar d’allò, quedant reclòs en una posició extrema i obsessionada només amb ETA. Quan va abandonar el govern, va ser substituït en el ministeri per Mariano Rajoy.
Quan Rajoy va deixar el ministeri per ser candidat a les eleccions del 2004, Interior va passar a Ángel Acebes. Va ser aquest a qui li va tocar afrontar els atemptats de l’11-M. Una mortaldat que, una mica com va passar amb Arias Navarro, no va suposar la fi de la seva carrera política, ni tan sols una retirada momentània. Acebes va ser fet secretari general del PP. La cort dels miracles.