25
de juny
del
2016
Actualitzat
el
26
de juny
a les
7:18h
El Brexit ha provocat reaccions que reprodueixen tots els tòpics associats a la democràcia directa, tot ressuscitant debats sorprenentment conservadors fins i tot en els partits suposadament més progressistes. Ho han fet amb uns arguments que en la seva majoria són els que han abonat les teories clàssiques contra la democràcia o les teories elitistes modernes segons les quals la democràcia és un simple arranjament institucional per permetre als ciutadans fer arribar una elit o altra al poder.
També hem pogut escoltar, tot i que es disfressi de paraules bensonants com “és una mala notícia” (en comptes de “és una mala decisió”) o “era una maniobra suïcida de Cameron per acabar amb un debat intern del seu partit” (per no negar que la gent hagi de poder votar sobre una qüestió tan important), com es qüestiona el resultat d’una votació pel sol fet que no hagi agradat el resultat, cosa del tot qüestionable en un procés electoral democràtic.
Si el resultat hagués estat a favor de la permanència del Regne Unit dins de la Unió Europea, tots haguessin apel·lat a la legitimitat i la idoneïtat de la votació, emparant-se en la gran participació i la pulcritud del procediment, i al·legant que el seny ha guanyat els intents de Nigel Farage d’enverinar la gent, fos quina fos la raó per la qual el primer ministre Britànic va convocar el referèndum.
Una concepció amb 2.500 anys d’antiguitat
La imatge de gent sense educació, apàtica i políticament immadura, controlada per les seves pròpies passions i no guiada per la raó, per exemple, que és on molts s’estan emparant per qüestionar la idoneïtat de la decisió presa pels britànics, existeix des de fa 2.500 anys. Plató i Aristòtil, ferms detractors de la democràcia, ja la feien servir per justificar que només els savis podien governar. A la política moderna aquest pensament l’han expressat polítics com Joseph Schumpeter, que considerava que els ciutadans s’havien de despreocupar de la política i atendre als seus assumptes personals mentre els polítics, que sí tenien les atribucions per fer-ho, se n’encarregaven.
Aquesta desconfiança en la capacitat del ciutadà per prendre decisions no la van mostrar ni els pares de la democràcia representativa. Els nord-americans Alexander Hamilton, James Madison i John Jay, i el francès Alexis de Tocqueville van trobar en la democràcia representativa un sistema de compromís que fos materialment practicable per a governar un país de més de 9.000 quilòmetres quadrats, on es feia impossible trobar àgores on es poguessin trobar tots els ciutadans per a discutir de política. Tots els homes, per poca capacitat intel·lectual que tinguessin, podien participar en política mentre tinguessin una terra en propietat (s’assumia que només algú que tenia propietats, i per tant alguna cosa material a perdre, tenia prou sentit de la responsabilitat per prendre decisions).
El disseny del sistema també pretenia impedir l’anomenada tirania de la majoria. Però tant Tocqueville com els autors d’’El Federalista’ eren, a més de teòrics, polítics professionals, compromesos amb l’exercici diari de la lluita política, i van haver de prendre decisions crucials per a les seves societats.
Resulta fàcil pensar que si haguessin viscut en el món d’avui, amb els sistemes de comunicació i el grau d’educació actuals, la seva concepció d’allò que la política ha de ser i del que pot oferir a la pràctica hagués estat diferent, i haguessin pensat formes diferents d’organització política. De fet, fins i tot a la meca de la democràcia representativa, els Estats Units, hi ha diverses formes de democràcia directa molt més variades que a Espanya, per exemple. Les que hi ha a alguns ajuntaments i a l’estat de Califòrnia en són un exemple.
Incompetents pel que interessa
Curiosament, tot i que el futur d’un país no pot estar, per alguns, directament en mans de la gent, sí que s’assumeix que sí que tenen prou capacitat per triar qui el condueixi, d’entre un ventall molt limitat d’opcions, tot i que pugui arribar a ser absolutament perniciós per a la política d’un país. S’assumeix que la gent sí que està capacitat per a llegir-se el programa, comparar-lo amb altres, prendre una decisió racional adient pels seus interessos i pels de tota la col·lectivitat i estar preparada per assumir-ne les conseqüències.
“Retallades del PP? No haver-los votat”. Així resumeixen molts la responsabilitat de la gent sobre el seu vot. Fins i tot han d’estar preparats per fer-se càrrec de les conseqüències de la seva tria en els casos on les decisions dels governants són tan ‘irreversibles’ com pot ser el resultat d’un referèndum. Exemples d’això pot ser buidar la caixa de les pensions, endeutar-se fins a superar el 100% del PIB o entrar a una guerra a un país que després et repercuteix en un atemptat amb 200 morts. I tot això, governant sense consens amb poc més d’un 30% del suport de l’electorat.
Precisament, posar decisions transcendentals en mans de la gent contribueix al seu aprenentatge polític i amb el temps fa els ciutadans socialment més responsables: el fet d’equivocar-se o de poder-se equivocar els obliga a instruir-se i serveix d’exemple a les generacions futures. A Espanya, per exemple, es va votar una Constitució que ara clamen com a irreversible que està servint a les generacions actuals a adonar-se dels seus dèficits i les mourà a valorar millor les conseqüències si en un futur n’han de tornar a votar una.
Manca d’una opció atractiva
I no només això, una campanya binària com és la d’un referèndum, ha de servir per posar sobre la taula opcions alternatives, si és que abans no se n’ha plantejat cap. Va passar a la campanya del referèndum d’independència d’Escòcia, quan Cameron va oferir la ‘devo-max’, la transferència de competències especialment en matèria fiscal al Parlament d’Edimburg. Altra cosa és el resultat que va donar. Els escocesos van poder votar indirectament aquesta oferta, pronunciant-se pel ‘no’ a la independència.
Això és el que hauria d’haver ofert la Unió Europea a una Gran Bretanya que sempre ha tingut una peculiar relació amb el projecte europeu. Clamar una major integració europea i alhora rebutjar ficar-se als assumptes interns dels estats és una gran hipocresia. La Unió Europea hauria d’haver ofert una alternativa real a l’status quo actual que pogués seduir als anglesos de quedar-se, hauria d’haver fet campanya activa a favor de la permanència.
Una de les coses bones que té el resultat del Brexit és que, si la Unió Europea té por de desintegrar-se, ara sí que hi haurà de fer alguna cosa. No pot continuar, per exemple, amb un sistema legislatiu dèbil, un executiu fort (amb un sistema de tria para-democràtic i l’acció del qual queda fora del control del Parlament) i una justícia europea a la qual no hi ha dret d’apel·lació. S’està produint una integració a tota velocitat sense instruments i procediments que la legitimin. Això de cedir poder sense poder controlar-lo acabarà calant a tot arreu, i no serà culpa de Le Pen i de Farage.
Si no hi ha un mínim compromís ferm a anar en la direcció adequada, no hi ha lloc per a lamentacions i crítiques al populisme. Es pot discrepar sobre si el tema de la permanència a la UE estava a l’agenda social, per exemple, i afirmar que Cameron ha estat irresponsable introduint-lo en una conjuntura com aquesta quan no era un debat que estigués al carrer (tot i que ho estava més del que semblava, tot i que silenciat per la infrarepresentació que provoca la llei electoral sobre l’UKIP). Però està clar que els populismes a Europa no haguessin sorgit si aquesta funcionés molt bé. La baixa participació a les eleccions europees i la opinió sobre la Unió a totes les enquestes fa temps que donava una idea de la magnitud del problema. No es fa foc si no hi ha combustible per fer-lo, per molt que hi hagi l’energia per activar-lo. I la solució no és taponar-ho des de les institucions perquè acaba esclatant d’una manera o altra.
Els populismes viuen, precisament, de les crisis institucionals (no d’errors puntuals, sinó de situacions enquistades) i de la incapacitat d’aquestes institucions de posar-hi remei a temps, abans que arribin moments pitjors. Per això cal prendre nota del que passa quan no es fa (ja ha passat molts cops a la història i no n’aprenem, concentrats en el dia a dia i no en l’endemà) i pensar solucions a llarg termini.
El Brexit, una oportunitat per a moltes coses
El Regne Unit sobreviurà al Brexit. Se n’ha sortit de tot, mantenint-se al capdavant d’una mancomunitat de nacions que s’hi van associar lliurement després de ser part del seu imperi. I en podem aprendre moltes coses. La Unió Europea pot arribar a assemblar-se molt més al que un dia es va somiar gràcies a aquest revés. De vegades cal tirar a terra el sostre per descobrir la fallada elèctrica d’una instal·lació plena de plastres i pedaços. I en moltes d’aquestes vegades, cal tornar a fer-la de nou.
Ens ensenyarà les contradiccions de les sobiranies multinivell, incapaces de canalitzar certs conflictes nacionals, com ara l’europeisme i nacionalisme escocès i l’antieuropeisme i nacionalisme anglès. Ens ensenyarà que votar és la base de tot, l’única manera que hi ha per responsabilitzar els ciutadans del que comporta allò que volen. Se n’acabin penedint o no. Qualsevol altra opció no dona una solució al problema, perpetua una societat adormida i políticament apàtica, que és el que sembla que fins i tot alguns que es diuen progressistes volen.
El Brexit també evidenciarà la demagògia dels que barregen alegrement nacionalismes, populismes, dretes i esquerres segons sigui el seu interès. Ara per ara, el PP ja equipara “els populismes” com Podemos amb el liberalisme conservador de l’UKIP, per presentar-se com a partit d’ordre de cara a les eleccions del 26J capaç d’evitar la incertesa social, i els afins a Podemos comparen dirigents d’Esquerra i de Convergència amb Marine Le Pen i Donald Trump.
Els que insinuen que els britànics han anat a votar amb els budells i que no ho han fet informats, i que cal analitzar la complexitat de les coses, intenten seduir els seus votants amb falàcies simplistes més velles que anar a peu. La resta de variables no existeixen. Ja se sap, si porta bigoti, és Hitler, i si es vol votar, recordem que l’Alemanya nazi va brollar d’unes eleccions. És allò de mirar el dit i no a on assenyala, d’emmascarar els símptomes per no curar la malaltia.
També hem pogut escoltar, tot i que es disfressi de paraules bensonants com “és una mala notícia” (en comptes de “és una mala decisió”) o “era una maniobra suïcida de Cameron per acabar amb un debat intern del seu partit” (per no negar que la gent hagi de poder votar sobre una qüestió tan important), com es qüestiona el resultat d’una votació pel sol fet que no hagi agradat el resultat, cosa del tot qüestionable en un procés electoral democràtic.
Si el resultat hagués estat a favor de la permanència del Regne Unit dins de la Unió Europea, tots haguessin apel·lat a la legitimitat i la idoneïtat de la votació, emparant-se en la gran participació i la pulcritud del procediment, i al·legant que el seny ha guanyat els intents de Nigel Farage d’enverinar la gent, fos quina fos la raó per la qual el primer ministre Britànic va convocar el referèndum.
Una concepció amb 2.500 anys d’antiguitat
La imatge de gent sense educació, apàtica i políticament immadura, controlada per les seves pròpies passions i no guiada per la raó, per exemple, que és on molts s’estan emparant per qüestionar la idoneïtat de la decisió presa pels britànics, existeix des de fa 2.500 anys. Plató i Aristòtil, ferms detractors de la democràcia, ja la feien servir per justificar que només els savis podien governar. A la política moderna aquest pensament l’han expressat polítics com Joseph Schumpeter, que considerava que els ciutadans s’havien de despreocupar de la política i atendre als seus assumptes personals mentre els polítics, que sí tenien les atribucions per fer-ho, se n’encarregaven.
Aquesta desconfiança en la capacitat del ciutadà per prendre decisions no la van mostrar ni els pares de la democràcia representativa. Els nord-americans Alexander Hamilton, James Madison i John Jay, i el francès Alexis de Tocqueville van trobar en la democràcia representativa un sistema de compromís que fos materialment practicable per a governar un país de més de 9.000 quilòmetres quadrats, on es feia impossible trobar àgores on es poguessin trobar tots els ciutadans per a discutir de política. Tots els homes, per poca capacitat intel·lectual que tinguessin, podien participar en política mentre tinguessin una terra en propietat (s’assumia que només algú que tenia propietats, i per tant alguna cosa material a perdre, tenia prou sentit de la responsabilitat per prendre decisions).
El disseny del sistema també pretenia impedir l’anomenada tirania de la majoria. Però tant Tocqueville com els autors d’’El Federalista’ eren, a més de teòrics, polítics professionals, compromesos amb l’exercici diari de la lluita política, i van haver de prendre decisions crucials per a les seves societats.
Resulta fàcil pensar que si haguessin viscut en el món d’avui, amb els sistemes de comunicació i el grau d’educació actuals, la seva concepció d’allò que la política ha de ser i del que pot oferir a la pràctica hagués estat diferent, i haguessin pensat formes diferents d’organització política. De fet, fins i tot a la meca de la democràcia representativa, els Estats Units, hi ha diverses formes de democràcia directa molt més variades que a Espanya, per exemple. Les que hi ha a alguns ajuntaments i a l’estat de Califòrnia en són un exemple.
Incompetents pel que interessa
Curiosament, tot i que el futur d’un país no pot estar, per alguns, directament en mans de la gent, sí que s’assumeix que sí que tenen prou capacitat per triar qui el condueixi, d’entre un ventall molt limitat d’opcions, tot i que pugui arribar a ser absolutament perniciós per a la política d’un país. S’assumeix que la gent sí que està capacitat per a llegir-se el programa, comparar-lo amb altres, prendre una decisió racional adient pels seus interessos i pels de tota la col·lectivitat i estar preparada per assumir-ne les conseqüències.
“Retallades del PP? No haver-los votat”. Així resumeixen molts la responsabilitat de la gent sobre el seu vot. Fins i tot han d’estar preparats per fer-se càrrec de les conseqüències de la seva tria en els casos on les decisions dels governants són tan ‘irreversibles’ com pot ser el resultat d’un referèndum. Exemples d’això pot ser buidar la caixa de les pensions, endeutar-se fins a superar el 100% del PIB o entrar a una guerra a un país que després et repercuteix en un atemptat amb 200 morts. I tot això, governant sense consens amb poc més d’un 30% del suport de l’electorat.
Precisament, posar decisions transcendentals en mans de la gent contribueix al seu aprenentatge polític i amb el temps fa els ciutadans socialment més responsables: el fet d’equivocar-se o de poder-se equivocar els obliga a instruir-se i serveix d’exemple a les generacions futures. A Espanya, per exemple, es va votar una Constitució que ara clamen com a irreversible que està servint a les generacions actuals a adonar-se dels seus dèficits i les mourà a valorar millor les conseqüències si en un futur n’han de tornar a votar una.
Manca d’una opció atractiva
I no només això, una campanya binària com és la d’un referèndum, ha de servir per posar sobre la taula opcions alternatives, si és que abans no se n’ha plantejat cap. Va passar a la campanya del referèndum d’independència d’Escòcia, quan Cameron va oferir la ‘devo-max’, la transferència de competències especialment en matèria fiscal al Parlament d’Edimburg. Altra cosa és el resultat que va donar. Els escocesos van poder votar indirectament aquesta oferta, pronunciant-se pel ‘no’ a la independència.
Això és el que hauria d’haver ofert la Unió Europea a una Gran Bretanya que sempre ha tingut una peculiar relació amb el projecte europeu. Clamar una major integració europea i alhora rebutjar ficar-se als assumptes interns dels estats és una gran hipocresia. La Unió Europea hauria d’haver ofert una alternativa real a l’status quo actual que pogués seduir als anglesos de quedar-se, hauria d’haver fet campanya activa a favor de la permanència.
Una de les coses bones que té el resultat del Brexit és que, si la Unió Europea té por de desintegrar-se, ara sí que hi haurà de fer alguna cosa. No pot continuar, per exemple, amb un sistema legislatiu dèbil, un executiu fort (amb un sistema de tria para-democràtic i l’acció del qual queda fora del control del Parlament) i una justícia europea a la qual no hi ha dret d’apel·lació. S’està produint una integració a tota velocitat sense instruments i procediments que la legitimin. Això de cedir poder sense poder controlar-lo acabarà calant a tot arreu, i no serà culpa de Le Pen i de Farage.
Si no hi ha un mínim compromís ferm a anar en la direcció adequada, no hi ha lloc per a lamentacions i crítiques al populisme. Es pot discrepar sobre si el tema de la permanència a la UE estava a l’agenda social, per exemple, i afirmar que Cameron ha estat irresponsable introduint-lo en una conjuntura com aquesta quan no era un debat que estigués al carrer (tot i que ho estava més del que semblava, tot i que silenciat per la infrarepresentació que provoca la llei electoral sobre l’UKIP). Però està clar que els populismes a Europa no haguessin sorgit si aquesta funcionés molt bé. La baixa participació a les eleccions europees i la opinió sobre la Unió a totes les enquestes fa temps que donava una idea de la magnitud del problema. No es fa foc si no hi ha combustible per fer-lo, per molt que hi hagi l’energia per activar-lo. I la solució no és taponar-ho des de les institucions perquè acaba esclatant d’una manera o altra.
Els populismes viuen, precisament, de les crisis institucionals (no d’errors puntuals, sinó de situacions enquistades) i de la incapacitat d’aquestes institucions de posar-hi remei a temps, abans que arribin moments pitjors. Per això cal prendre nota del que passa quan no es fa (ja ha passat molts cops a la història i no n’aprenem, concentrats en el dia a dia i no en l’endemà) i pensar solucions a llarg termini.
El Brexit, una oportunitat per a moltes coses
El Regne Unit sobreviurà al Brexit. Se n’ha sortit de tot, mantenint-se al capdavant d’una mancomunitat de nacions que s’hi van associar lliurement després de ser part del seu imperi. I en podem aprendre moltes coses. La Unió Europea pot arribar a assemblar-se molt més al que un dia es va somiar gràcies a aquest revés. De vegades cal tirar a terra el sostre per descobrir la fallada elèctrica d’una instal·lació plena de plastres i pedaços. I en moltes d’aquestes vegades, cal tornar a fer-la de nou.
Ens ensenyarà les contradiccions de les sobiranies multinivell, incapaces de canalitzar certs conflictes nacionals, com ara l’europeisme i nacionalisme escocès i l’antieuropeisme i nacionalisme anglès. Ens ensenyarà que votar és la base de tot, l’única manera que hi ha per responsabilitzar els ciutadans del que comporta allò que volen. Se n’acabin penedint o no. Qualsevol altra opció no dona una solució al problema, perpetua una societat adormida i políticament apàtica, que és el que sembla que fins i tot alguns que es diuen progressistes volen.
El Brexit també evidenciarà la demagògia dels que barregen alegrement nacionalismes, populismes, dretes i esquerres segons sigui el seu interès. Ara per ara, el PP ja equipara “els populismes” com Podemos amb el liberalisme conservador de l’UKIP, per presentar-se com a partit d’ordre de cara a les eleccions del 26J capaç d’evitar la incertesa social, i els afins a Podemos comparen dirigents d’Esquerra i de Convergència amb Marine Le Pen i Donald Trump.
Els que insinuen que els britànics han anat a votar amb els budells i que no ho han fet informats, i que cal analitzar la complexitat de les coses, intenten seduir els seus votants amb falàcies simplistes més velles que anar a peu. La resta de variables no existeixen. Ja se sap, si porta bigoti, és Hitler, i si es vol votar, recordem que l’Alemanya nazi va brollar d’unes eleccions. És allò de mirar el dit i no a on assenyala, d’emmascarar els símptomes per no curar la malaltia.