Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
l'anàlisi dels candidats

Francesc Homs: MiniMas

En un moment en el que s’exigeixen perfils polítics originals, la mimetització del candidat de CDC amb el president Mas el fa tornar petit

per Patrycia Centeno, 23 de juny de 2016 a les 21:00 |
Artur Mas i Francesc Homs, en una imatge d'arxiu | J.M. Montaner
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Detesta el retrat que fan d’ell al Polònia. Un personatge sense personalitat, enlluernat amb la visió de l’Artur Mas: un clon, un pilota. Però cada cop que en públic abaixa el cap i permet un clatellot paternal del jefe és més difícil veure'l com alguna cosa més. Fins i tot, una es pregunta si les darreres esquilades al seu cabell no són en solidaritat amb l’alopècia que pateix des de fa un temps el seu totpoderós, i si quan és mossega la boca no és un homenatge a l’absència de llavis del pare polític.   

Saben els aficionats a la filosofia que analitzar Plató és en realitat parlar de l’obra d’en Sòcrates. I salvant les gegantines distàncies que ens separen amb la saviesa clàssica i de la qual encara vivim, amb el candidat convergent al 26-J succeeix una cosa semblant. Francesc Homs és el "mini-jo" d’en Mas. I aquesta és una percepció tan generalitzada que fins i tot ell té preparada una justificació per la seva manca identitària: “Si passes massa temps amb algú, sempre acabes mimetitzant…"


"Un nen adoptat imita els gestos i la veu dels seus pares adoptius”. Més enllà de l’anàlisi freudiana a la qual convida aquesta gran confessió (és bestial com afecta la infantesa a la vida adulta), cal advertir que l’adoració cap a un ídol no comporta que la imitació sigui exitosa, ans al contrari: és molt probable que un acabi convertint-se en una ridícula caricatura…

Quan l’expresident de la Generalitat acompanya el seu discurs mostrant els palmells de les mans (senyal de franquesa), treu pit. Per a ell, el que està verbalitzant és una veritat irrefutable i n'està tan convençut que deixa una de les parts del seu cos més sensibles a l’atac al descobert. En canvi, Homs es val del mateix gest (res a amagar) però s’arronsa d’espatlles (no em sento segur) i desmunta el missatge que pretenia plasmar com a cert. Mentre Mas somriu amb els ulls (sinceritat) i la rialla a la boca es delinea en diagonal (transmetent la sensació que sap més del que diu, seductora malícia), Homs es mostra amb una carona adulta però amb trets facials de nadó de xumet i aixeca les espesses celles negres i marca pòmuls (empatia forçada i incredulitat).

Si les ulleres li van servir al líder dels convergents per trencar amb aquella imatge de candidat excessivament americanitzada (d'una perfecció que aquí feia una mica o molta ràbia); les ulleres d'Homs accentuaven el seu posat de primer de la classe poc estimat per la resta dels alumnes. I encara que amb el vestit l’interpreta prou bé (fins i tot en l’estil casual de Massimo Piji), no entén que per lligar-se la corbata cal tenir coll o que dur llapis i paper a la butxaca del pit, més que de líder, és de secretari. No comprèn que per créixer és imprescindible definir-se. No assumeix que l’acte valent de l’autenticitat no agrada tothom, però que les falsificacions reconeixibles no les vol ningú. Qui desitja una còpia quan ja es té l’original?
 

Francesc Homs i Adrià Costa. Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació