«Buscant la Dory», benvinguda maduresa

La lectura de la previsió de pel·lícules de Pixar per als propers quatre anys havia fet aflorar una sensació de pànic terrible: Cars 3 (agost de 2017), Toy Story 4 (juny de 2018) o Els Increïbles 2 (juny 2019) marcaven una línia estratègica que feia pensar que la inventiva i la capacitat de crear de l'estudi d'animació havia quedat en punt mort. El cas és que, tretze anys després de Buscant en Nemo (2003), l'anunci de la seqüela –Buscant la Dory (2016)– provocava suor freda, la por terrible que la infal·libilitat de Pixar quedés tacada per allò que Toy Story ens havia dit: compte amb fer-se gran. 

Estrenada en català aquest dimecres 22 de juny, la pel·lícula arriba després que als Estats Units s'hagi convertit en l'estrena que més diners ha recaptat en la història de l'animació, amb 136,1 milions de dòlars en un sol cap de setmana. Buscant la Dory reprèn la història pocs mesos després que en Nemo torni a casa i, en un primer encert que fa mitigar la sensació d'abisme insondable, posa el focus en un dels personatges més entranyables de la primera part: la Dory, un peix blau amb problemes de memòria immediata, una entranyable roba-plans que va esdevenir el contrapunt humorístic del sempre fastiguejat Marlin.
 
Però Dory assumeix molt bé l'ascens que la converteix en la protagonista i encapçala una història d'amor coral que infla els ànims i que s'allunya de la sensibleria del cinema infantil, sent conscient, al mateix temps, que és feta per a un gran públic. Una perfecció de l'engranatge marca-de-la-casa de Pixar, però tamisada per vint-i-un anys de trajectòria i per una benvinguda maduresa. Formalment, la història és impecable, malgrat que juga amb el factor de no contenir cap gir sorpresa, de no mostrar una gran tirallonga de rèpliques adultes i enginyoses, de no emocionar fins a extrems perillosament lacrimògens.
 
A la recerca d'una família

Tot això no importa,perquè Buscant la Dory és al punt perfecte, fent relluir gratitud, discurs vibracional, una acció mesurada i cordial, un plantejament de personatges pulcre i de factura encertada. Pixar continua al primer lloc, amb la maduresa d'haver estat els responsables del gran canvi estructural del cinema d'animació infantil, i amb la responsabilitat de no pervertir amb més cabrioles l'essència d'una revolució crucial per al cinema, dit així, a l'engròs i sense por de quedar-nos curts (en aquest sentit, també és encomiable el treball de Piper, el curtmetratge que es projecta just abans del film).
 
En aquesta ocasió, Dory viatja fins a l'Institut de Biologia Marina de Califòrnia, en companyia de Marlin i Nemo, i a la recerca dels seus pares. La galeria de personatges s'amplia amb lleons marins atribolats, una taurona-balena curta de vista, Sigourney Weaver, ocells de ploma insalubre i en Hank, un pop de set tentacles que es converteix en l'autèntica sorpresa d'un pla perfecte. El guió, altament intel·ligent, fa que la feina visual sigui el de menys, perquè l'ànima és el que importa d'aquesta Dory i del seu univers.

Així doncs, què millor que la immensitat de possibilitats –i de risc tècnic– de l'oceà per demostrar que Pixar no té rival? És a dins de l'aigua que el desplegament es fa virtuós, que el goig és viure-ho com a espectador, per aplaudir en una sublim confrontació entre tecnologia i elements orgànics. Perquè l'equilibri és la clau d'aquesta gran orquestració, visible en uns crèdits finals dividits per àrees temàtiques i on es comprova la magnitud de l'èxit: una llarga llista d'elements humans que saben dotar de vida els píxels generats per ordinador, confirmant que el Viaje de Arlo (2015) va ser un simple descuit.