Miquel Calçada: «Comparteixo absolutament la idea d’unitat que defensa CDC»

Miquel Calçada (Sabadell, 1965) és periodista des que als quinze anys va començar a col·laborar a Ràdio Terrassa. Premi Nacional de Radiodifusió i Premi Catalunya Exterior, fundador del Grup Flaix, té un màster en Administració Pública i un altre en Relacions Internacionals a la universitat nord-americana de Syracuse. Ara afronta un nou repte, potser més difícil: dur al Senat una altra veu del sobiranisme. El tarannà desenfadat no amaga una voluntat ferma: ajudar a culminar el procés tot fent costat a les sigles de CDC.  
 
- Reconegui que és una mica sorprenent que un candidat digui que no es votarà.

- No, des de Convergència sempre s’ha defensat la unitat. I des d’aquest punt de vista, el que està clar és que a Barcelona, si sumem, doblem. A partir d’aquí, era una manera d’agrupar els vots independentistes, i el jutge Vidal ha respost molt positivament. 
 
- Sovint va a contra-corrent. Normalment, el Senat és un lloc on moltes persones que es dediquen a la política solen concloure la seva carrera. Vostè fa un camí invers. S’hi postula quan es presenta per primer lloc a un càrrec d’elecció probable. 

- A contra-corrent? Jo el que vull és ajudar i que la meva participació sigui positiva. Volem explicar què volem i com es farà la independència. El Senat no fa les coses que jo crec que hauria de fer. Però no anem a discutir com ha de funcionar el Senat ni com ha de ser el reglament. Després de quaranta anys, ja haurien de veure-ho i, de fet, crec que fins i tot ho han vist.
 

Miquel Calçada. Foto: Adrià Costa

- Quina idea té del que hauria de fer allí?

- D’entrada, defensar la independència de Catalunya i amb unitat d’acció amb la resta de senadors que ens presentem amb el mateix objectiu. Però malgrat la percepció que el Senat sembla que no té poder per vetar la legislació que surt del Congrés, el cert és que el president i els ministres hi compareixen, i que ser al Senat permet accedir a informació i ser-hi és ajudar al Govern de Junts pel Sí, que és el que està preparant fer el salt definitiu.
 
- El Senat sí que és decisiu en cas que el govern vulgui intervenir una autonomia. Per aplicar l’article 155 de la Constitució cal l’aprovació del Senat. S’imagina aquest escenari?

- Ho veig com un horitzó improbable. Malgrat que coneixem molt bé aquest estat, en un context europeu avençat, amb una economia dins de la UE, em costa de creure que aquest estat faci ús d’aquesta prerrogativa constitucional d’intervenir una autonomia. Perquè això podria entrar en contradicció amb el compliment dels tractats internacionals que ha signat.   
- Ser al Senat pot oferir escenes curioses. Un dia es pot trobar amb la senyora Rita Barberà. Què li diria?

- Sí, i podríem fer un selfie… Més que dir-li res a Rita Barberà el que hem d’anar és a defensar allò que estava dient i aquelles coses que poden ser beneficioses per Catalunya des del Senat.

- Es presenta per Convergència però llueix la seva condició d’independent. Ideològicament, on se situa? En un espai liberal, socialdemòcrata, d’inspiració humanista cristiana?

- De tot això m’hi sento a prop. Inspiració cristiana, socialdemocràcia, per tant, sensibilitat social, i també ha anomenat l’economia de mercat. En aquesta intersecció m’hi trobaria bé. Però crec que ara, més que marcar perfil ideològic, estem en un moment transcendent. Des de fa deu anys travessem un període de trencament i ara no podem discutir un seguit de coses. Evidentment, s’ha de gestionar el dia a dia, però l’opció és constituir Catalunya com un estat lliure al costat de les altres nacions lliures. Ara, em presento per CDC, entre altres coses, perquè han cregut que jo els podia representar, i perquè aquesta idea d’unitat que sempre ha defensat Convergència la comparteixo absolutament.

 - Coneix el món i ha estudiat un màster de relacions internacionals als Estats Units? Com es veu el procés des de l’exterior a les grans democràcies?

- Amb curiositat positiva. Perquè és molt complicat fer això que volem fer, hi ha pocs casos de països que ho hagin fet de la manera que nosaltres volem, i es valora la nostra recerca constant d’arribar a un gran acord. Però evidentment, si no s’hi arriba, nosaltres ens haurem de pronunciar des de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. A fora ens veuen amb simpatia. Aquesta idea que les fronteres són una cosa granítica, petrificada, que no es belluga, és falsa. Les fronteres van canviant en funció de la voluntat dels ciutadans. Nosaltres volem assolir la independència sense un manual, però d’una manera democràtica. Si l’estat espanyol s’avé a un acord, hi haurà una solució de referèndum.
 
- Creu que l’estat espanyol farà un gir?

- Sigui per voluntat pròpia o amb recança, l’Estat seurà a dialogar perquè el procés és un autèntic problema per Espanya, malgrat vulguin fer veure que no. Malgrat que facin un debat a quatre i no se’n parli fins al final, malgrat que ho vulguin menystenir.
 
- El factor exterior decantarà la posició de l’Estat?

- Aquest factor ja s’està produint. Per poc que mirem els diversos posicionaments internacionals, no n’hi ha cap que digui: aquesta gent fa molt mal fet i si marxen, donaran voltes per l’espai sideral. La posició ideal tant de la UE com dels principals estats ha estat exquisida. Una cosa ha de quedar clara: el dia que nosaltres fem un gest definitiu d’afirmació, una declaració –no em faci entrar en la lletra petita del full de ruta perquè és complicat, i és lògic que ho sigui-, la comunitat internacional es posicionarà. I no valdran els recursos en contra que hi està abocant ara mateix l’Estat i que paguem entre tots.      
 
- De tots els casos de processos d’autodeterminació que coneix, quins considera el més inspirador?

- En el context de la Unió Europea, tenim el cas d’Escòcia, on el senyor Cameron posa les seves condicions, però veu que s’ha de fer un referèndum, i els dos referèndums celebrats al Canadà. Aquests són els dos casos on hem d’acudir. En un altre àmbit, m’agrada esmentar el cas de Sud-àfrica, que el poso com a exemple d’un líder, Nelson Mandela, que quan surt de la presó, diu que el nou país l’han de construir entre tots, també amb la minoria blanca. Si Mandela no hagués fet això, hi hagués hagut una desgràcia absoluta.
 
- Al costat de Mandela, hi ha la figura de Frederik De Klerk, el líder dels afrikàner, que també fou important.

- Sí, en els darrers moments de la fi de l’apartheid, efectivament va ser així.
 
- Quines coses no s’han fet prou bé en el procés?

- D’això n’hem de parlar d’aquí a deu anys, veure què no hem fet bé, o què és el que no hem fet per ser més eficients. El que hem de subratllar és que ens cal la complicitat de la societat civil i anar units. Ens hem d’adreçar a la gent que pot estar cansada. Diumenge era el desè aniversari de la votació sobre l’Estatut. De la primera manifestació, el juliol del 2010, en fa sis. Això demana perseverança i tenir l’objectiu molt clar. És com quan vas amb avió i hi ha turbulències. Jo sóc pilot i penso en què feia jo quan anava amb l’avioneta i es movia tot. Es tractava de repassar el checklist, que tot estigui correcte, i mantenir i anar fent.
 
- Comparteix el relat de CDC pel que fa a l’últim xoc de Junts pel Sí amb la CUP?

- És que no és el relat convergent. És el relat de la majoria de la població de Catalunya. No em vull remetre a les darreres enquestes. Personalment em sap greu, perquè considero que dins de la CUP hi ha elements no només positius, sinó necessaris. La CUP són moltes CUP. Tinc confiança perquè ara volen millorar el mecanisme de presa de decisions per ajustar-lo una mica –com ha de fer el Senat!- a la diversitat territorial.  
 
- Artur Mas té encara molt a dir a la política catalana?

- Ho té tot a dir. No en tinc cap dubte. La determinació del president Mas és la que ens ha dut fins aquí. Si no hagués estat per aquest gest que va fer, que és escadusser i excepcional en política, no haguéssim avençat. I estava en el seu dret de no fer-ho.
 
- No el veu com allò que es diu en política, una reina mare?

- No el veig coma reina mare. No té aquesta edat… Mas està cridat a fer un paper fonamental en l’objectiu que tenim.  
  
- Dijous, abans del 26-J, hi ha el referèndum al Regne Unit.
 
- Aquest és un tema important, però fixi’s quina contradicció. Quan han de decidir els catalans, ha de decidir tot l’estat espanyol. En canvi, a la Gran Bretanya, són ells qui prenen les seves decisions. Els escocesos, majoritàriament, volen romandre a la UE. Molta gent que defensa, com el mateix Cameron, continuar a la Unió, quan Escòcia feia la seva campanya per la independència, deien que els escocesos no tindrien les mateixes prerrogatives que tenen ara. La Gran Bretanya conserva, junt amb Polònia, unes competències especials en immigració. També té el check britànic en qüestions agropecuàries. Té algunes prerrogatives que fan que quan els escocesos volien marxar, els defensors de romandre advertien: si marxeu, perdreu aquestes prerrogatives.   
 
- La UE és un sistema asimètric…  

- Totalment asimètric. Si volem anar a Suïssa, no cal passaport, podem entrar amb el document d’identitat perquè forma part de l’espai de Schengen. Són suïssos i europeus, però no són de la UE. Vull dir amb això que Gran Bretanya decidirà el que vulgui.
 
- Què li agradaria a vostè?

- Si decideixen marxar, a mi em sabria greu perquè el projecte europeu, amb totes les mancances, té moltes virtuts, com la integració, que va més enllà de l’economia i lliga amb els valors. Hem de pensar en el període de pau extraordinari que hi ha hagut a Europa des de 1945 i que no es valora prou. Abans, ens havíem barallat sempre.   
 
 -La política espanyola és conscient de la importància de la política europea?

- Miri, aquí podríem aplicar allò que dèiem del Senat. Països dinàmics, de la franja del nord d’Europa, tenen diputats joves al Parlament Europeu. En canvi, en alguns països de l’est i a l’estat espanyol, millor dit, els partits espanyols, hi envien diputats de més edat. El Parlament d’Estrasburg cada cop compta més, i potser els partits espanyols encara no se n’han adonat.