19
de juny
del
2016
Actualitzat
el
20
de juny
a les
0:26h
Parlar de Virginie Despentes (Nancy, 1969) és fer-ho de transgressió i d'una actitud incorruptible. Però també és fer-ho d'una lucidesa que ha aconseguit convertir en un assumpte central tot allò que abans passava en la més estricta marginalitat. Respectada arreu com una de les veus de la literatura francesa més fresques i valentes, l'autora ha reeixit com a traductora, lletrista, novel·lista, directora de cinema, erigida en la veu d'un feminisme sense embuts. Després de sorprendre mig món amb Baise-moi (Mondadori, 1998) –que ella mateixa va adaptar al cinema, amb una forta polèmica per les escenes de sexe explícit i violència–, Despentes aborda a Vernon Subutex 1 (Penguin Random House, 2016) –primera part d'una trilogia– l'ofec generacional a través d'una persona que, a prop de la cinquantena, es veu sense feina, sense diners i sense casa. Com la vida mateixa, en cru, amb una passió encomanadissa que pot provocar molts efectes, però mai la indiferència.
- Vernon Subutex comença perdent la feina i la seva casa. Tal com estan els temps, és una cosa que pot passar a tothom. El seu cas és un retrat fidel d'una generació que sap que viurà pitjor que la dels seus pares, i que té un futur incert.
- Al principi, el que m'interessava de Vernon era allò que també veia al meu voltant. Tinc amics que han funcionat durant tres o quatre dècades i que, de sobte, es veuen desocupats a prop de fer els cinquanta, amb una precarietat que no és la mateixa de quan tens vint-i-cinc anys. S'afegeix que visc en un barri de París molt popular, on hi ha molts "sense sostre". M'impacta molt escoltar el testimoni d'aquesta gent que es queda sense absolutament res als seixanta anys. Jo mateixa tinc por de perdre el sostre, i això no és una angoixa neuròtica, sinó realista. Tot això acaba sortint a la novel·la perquè és el que m'interessa més, d'un temps ençà.
- El fet que sigui una situació realista pot ser el motiu que expliqui l'èxit el llibre a França? D'altres novel·les es perden en fabular, en exotisme, en explorar altres mons. En canvi, aquesta novel·la és crua, molt real, amb situacions que poden passar a tothom.
- Sincerament, no esperava que tanta gent, sobretot a París, se sentiria representada i atreta per aquesta història. Però ha estat el cas! [riu, encara sorpresa] Signant el llibre a França, t'adones que sí, que aquest personatge que ho perd tot és totalment realista.
- Vostè neix el 1969, un any després del cèlebre maig del 68, en el context d'una generació que havia de "canviar el món" i havia de conquerir el futur. Què ha passat perquè no només el futur no hagi estat seu, sinó que hagi canviat a pitjor?
- És evident, i ara ja ho sabem, que el futur mai no va ser nostre. A la vegada, però, hem tingut vides molt agradables. Però el que ens espera potser serà una mica menys agradable, pel que s'intueix.
- Ja teníem consciència que el capitalisme era agressiu. El que no sabíem és que el seu poder destructiu era tan "punk". L'agressivitat dels més rics ens ha sorprès molt, perquè tenen una gran habilitat per tenir polítiques molt ben plantejades a llarg termini. En aquest sentit, ens han guanyat.
- Des de l'esquerra s'ha badat?
- No és que haguem estat estúpids, però sí que hem estat una mica menys ràpids que els "dolents". De sobte, ara ens plantegem tot això que estan fent amb Europa, però abans ja ho havien experimentat a l'Àfrica o a l'Amèrica del Sud. Ens ha faltat mirar bé això que estaven fent, just davant nostre. Portaven a terme tècniques molt ben desenvolupades de guanyar. I no vam pensar que el seu desig de tenir-ho tot no té límits ni escrúpols. També s'afegeix que les polítiques d'esquerres sempre són molt complexes de materialitzar quan arribes al poder.
- És una contradicció que l'esquerra transformadora mani?
- Perquè ens entenguem: l'exercici de poder de l'esquerra és una mica com el "poliamor". La idea sembla molt bona, però el problema és que és massa complexa de manejar. A l'esquerra ens falten eines per poder exercir el poder tal i com l'hem d'exercir. Però no ho veig tot perdut, ni molt menys! No sóc gens pessimista, perquè el capitalisme va patint crisis contínuament i encara no sabem què vindrà després de tot això.
- L'any 2008, quan va esclatar la crisi, tothom parlava de "reset", que aquell daltabaix serviria per canviar les tornes i per replantejar-se el model. Però ara, la diferència entre rics i pobres és encara més gran. Com es pot arreglar?
- Ara han guanyat la partida els més rics. Però veig les coses millor que fa vuit anys. A l'Estat espanyol, a Grècia i també a França creix la gent que pensa en un model diferent per sortir del capitalisme, que es plantegen un altre món. Potser el "reset" arribarà més tard, perquè implica temps. Això és una guerra i cal anomenar-la com és. És un enfrontament entre els més rics i nosaltres.
- Vostè viu a París, però té un peu a Barcelona. Com ha viscut el cas dels "indignats" i de les manifestacions i protestes populars que hi ha hagut?
- M'ha impactat molt l'exemple espanyol. Des de fa uns deu anys que vinc força sovint, i m'he adonat que la crisi ha colpejat amb molta més força aquí que no pas a França, sobretot pel tema dels desnonaments. Pel que fa als "indignats", al principi la gent sortia a les places a discutir i allò era vist com una cosa simpàtica. La gent creia que no tindria cap efecte. Un dia, però, arribes a Barcelona i veus una alcaldessa diferent, i també a Madrid. I veus que això de sortir i discutir va tenir molt de sentit, perquè a poc a poc es veuen els resultats. Qui sap què més en pot sortir, d'aquells "indignats"...
- Barcelona, de fet, surt a la novel·la. Hi ha un fragment on descriu l'ambient de la ciutat, amb els balcons plens de senyeres catalanes. Sent francesa, aquesta situació com s'entén?
- És realment molt difícil! Per a mi l'independentisme és molt difícil d'entendre, com a ciutadana francesa. Fa temps que vinc a Barcelona assíduament, i quan més vinc, més em costa d'entendre algunes coses. Veig que la independència és molt important per gent que és molt diversa, pel que fa a edat, procedència i pensament polític. Però, per a tothom és important. Alguna cosa mol important està passant i no ho podem refusar, fer veure que no hi és.
- Creu que és possible una Catalunya independent?
- Ho veig des de molt enfora, però em sembla obvi que és possible, no es pot defugir aquest impuls! Cal provar l'experiència. Si tot un poble ho desitja amb tanta força, no podem girar-nos d'esquena. Des de França veiem que el procés que viviu pot ser una independència total o bé parcial, qui sap... Però, si tanta gent ho demana s'ha de provar.
- Em comentava que és difícil l'exercici del poder des de l'esquerra. Però les eleccions del 26-J pot fer que un partit com Podem governi a l'Estat espanyol. A França, ara mateix, això és totalment impensable.
- Ara mateix sí, estem perduts del tot. Però estic segura que canviaran les coses. Aquest darrer maig hem tingut el moviment polític del "Nuit bebout" (Nit en peu), amb vagues i manifestacions. Això ens ha fet canviar una mica la mentalitat, per primera vegada des de fa molts anys. Cal tenir en compte que el Front Nacional ha estat empès pels mitjans més mainstream al llarg de molt temps, i espero que això s'acabi i vinguin altres cosa. A França tenim una tradició forta de lluites sindicals i socials que hem de reivindicar.
- Al llibre surt tot aquest espectre del Front Nacional que encapçala Marine Le Pen. Però això no només passa a França: Donald Trump als EUA, l'Alba Daurada a Grècia i a Àustria els ultres han estat a punt de governar. Creu que ha tornat l'extrema dreta?
- Sí. Però, ara com ara, no aconsegueixen arribar al poder. I això és molt diferent a la situació viscuda fa un segle. Ara, la història no s'escriu des del punt de vista d'Europa o d'Amèrica del Nord, sinó que és Rússia, Xina o l'Aràbia Saudita qui marquen l'agenda. Hem perdut la centralitat i necessitem un temps de dol per assimilar-ho. I la primera reacció ha estat la de carregar sobre els estrangers, els immigrants.
- Amb Baise-moi i especialment amb Teoria King Kong (2007), vostè es va constituir com a un gran referent feminista. El seu cas també és molt simptomàtic: sempre ha defensat la legalització de la prostitució, la normalització del porno, etc. Però, en canvi, el llibre és protagonitzat per un personatge masculí.
- No ho tenia molt clar. Però un cop publicat vaig adonar-me que tenir un personatge masculí ho feia tot molt més fàcil, més "cool". Vernon no té família, ni fills, fa el que vol, se'n va al llit amb qualsevol, i això sembla molt normal. Si hagués estat una noia, t'asseguro que seria diferent... Tinc clar que jo no canviaré de sexe a la vida real i per això em semblava divertit fer-ho en un llibre. Vernon és un mascle "tonto", i m'agradava jugar amb això.
- També és molt innocent.
- Sí, no és dolent, no té malícia. Però té aquest punt de "tonto" que m'agradava treballar. Al llibre, pel que fa al feminisme, em centro més a través dels personatges secundaris: l'actriu porno, la noia lesbiana, etc. Em semblava interessant fer entrar personatges secundaris no "normatius", a diferència del protagonista, que sí que ve marcat per un cànon.
- Com veu la salut actual del feminisme i de l'activisme feminista? Moltes noies s'aprofiten de la feina de tot un segle de lluita, però de vegades no són conscients d'aquesta lluita, que no es pot abaixar mai la guàrdia.
- Depèn de les noies. Veig una pila de noies joves que no se senten gens interessades pel feminisme. Però les coses que ara els semblen normals són gràcies al sacseig que va provocar el feminisme! A França, fins i tot les joves que porten vel no viuen tancades en la feminitat, com sí passava amb la generació de la meva mare. A Internet veig moltes noies que escriuen articles molt interessants sobre el tema, com també n'hi ha que no en parlen. Però totes, es vulgui o no, estem impactades pels canvis del feminisme.
- Vostè ha explicat en alguna ocasió que va descobrir la literatura a escola, a través d'autors com Louis Aragon, Arthur Rimbaud o Michel Butor, i que aquestes descobertes li van fer entendre que la literatura era un assumpte molt important.
- Sí, vaig tenir un professor de francès meravellós! Els meus pares tenien molts llibres de política o d'història, però no tenien novel·les. Als tretze anys, aquest professor em va fer descobrir autors dels quals t'ho pots llegir tot. Em va impactar moltíssim descobrir llibres que et podien canviar la vida, obres que t'obren portes a tantes coses que, quan acabes la lectura, ja no ets la mateixa persona.
- A tots els seus llibres, fa servir un llenguatge molt cru, rabiós, amb escenes molt dures. És per aconseguir aquest efecte de sacseig, de remoure i de canviar el lector a través de la lectura?
- No puc canviar el lector a la força, però m'agrada la idea d'ajudar el lector a trobar algú que veu la vida com ell. Sobretot, m'agrada que el lector se senti menys sol i menys aïllat. En aquest sentit que dius, m'agrada el contacte directe. Potser és perquè l'escriptor que més m'ha impactat, des de sempre, és Charles Bukowski. És meravellós quan s'aconsegueix l'efecte que autor i lector ens sentim com en un bar.
- Vernon Subutex comença perdent la feina i la seva casa. Tal com estan els temps, és una cosa que pot passar a tothom. El seu cas és un retrat fidel d'una generació que sap que viurà pitjor que la dels seus pares, i que té un futur incert.
- Al principi, el que m'interessava de Vernon era allò que també veia al meu voltant. Tinc amics que han funcionat durant tres o quatre dècades i que, de sobte, es veuen desocupats a prop de fer els cinquanta, amb una precarietat que no és la mateixa de quan tens vint-i-cinc anys. S'afegeix que visc en un barri de París molt popular, on hi ha molts "sense sostre". M'impacta molt escoltar el testimoni d'aquesta gent que es queda sense absolutament res als seixanta anys. Jo mateixa tinc por de perdre el sostre, i això no és una angoixa neuròtica, sinó realista. Tot això acaba sortint a la novel·la perquè és el que m'interessa més, d'un temps ençà.
- El fet que sigui una situació realista pot ser el motiu que expliqui l'èxit el llibre a França? D'altres novel·les es perden en fabular, en exotisme, en explorar altres mons. En canvi, aquesta novel·la és crua, molt real, amb situacions que poden passar a tothom.
- Sincerament, no esperava que tanta gent, sobretot a París, se sentiria representada i atreta per aquesta història. Però ha estat el cas! [riu, encara sorpresa] Signant el llibre a França, t'adones que sí, que aquest personatge que ho perd tot és totalment realista.
- Vostè neix el 1969, un any després del cèlebre maig del 68, en el context d'una generació que havia de "canviar el món" i havia de conquerir el futur. Què ha passat perquè no només el futur no hagi estat seu, sinó que hagi canviat a pitjor?
- És evident, i ara ja ho sabem, que el futur mai no va ser nostre. A la vegada, però, hem tingut vides molt agradables. Però el que ens espera potser serà una mica menys agradable, pel que s'intueix.
Virginie Despentes. Foto: Adrià Costa
- Ja teníem consciència que el capitalisme era agressiu. El que no sabíem és que el seu poder destructiu era tan "punk". L'agressivitat dels més rics ens ha sorprès molt, perquè tenen una gran habilitat per tenir polítiques molt ben plantejades a llarg termini. En aquest sentit, ens han guanyat.
- Des de l'esquerra s'ha badat?
- No és que haguem estat estúpids, però sí que hem estat una mica menys ràpids que els "dolents". De sobte, ara ens plantegem tot això que estan fent amb Europa, però abans ja ho havien experimentat a l'Àfrica o a l'Amèrica del Sud. Ens ha faltat mirar bé això que estaven fent, just davant nostre. Portaven a terme tècniques molt ben desenvolupades de guanyar. I no vam pensar que el seu desig de tenir-ho tot no té límits ni escrúpols. També s'afegeix que les polítiques d'esquerres sempre són molt complexes de materialitzar quan arribes al poder.
- És una contradicció que l'esquerra transformadora mani?
- Perquè ens entenguem: l'exercici de poder de l'esquerra és una mica com el "poliamor". La idea sembla molt bona, però el problema és que és massa complexa de manejar. A l'esquerra ens falten eines per poder exercir el poder tal i com l'hem d'exercir. Però no ho veig tot perdut, ni molt menys! No sóc gens pessimista, perquè el capitalisme va patint crisis contínuament i encara no sabem què vindrà després de tot això.
- L'any 2008, quan va esclatar la crisi, tothom parlava de "reset", que aquell daltabaix serviria per canviar les tornes i per replantejar-se el model. Però ara, la diferència entre rics i pobres és encara més gran. Com es pot arreglar?
- Ara han guanyat la partida els més rics. Però veig les coses millor que fa vuit anys. A l'Estat espanyol, a Grècia i també a França creix la gent que pensa en un model diferent per sortir del capitalisme, que es plantegen un altre món. Potser el "reset" arribarà més tard, perquè implica temps. Això és una guerra i cal anomenar-la com és. És un enfrontament entre els més rics i nosaltres.
- Vostè viu a París, però té un peu a Barcelona. Com ha viscut el cas dels "indignats" i de les manifestacions i protestes populars que hi ha hagut?
- M'ha impactat molt l'exemple espanyol. Des de fa uns deu anys que vinc força sovint, i m'he adonat que la crisi ha colpejat amb molta més força aquí que no pas a França, sobretot pel tema dels desnonaments. Pel que fa als "indignats", al principi la gent sortia a les places a discutir i allò era vist com una cosa simpàtica. La gent creia que no tindria cap efecte. Un dia, però, arribes a Barcelona i veus una alcaldessa diferent, i també a Madrid. I veus que això de sortir i discutir va tenir molt de sentit, perquè a poc a poc es veuen els resultats. Qui sap què més en pot sortir, d'aquells "indignats"...
- Barcelona, de fet, surt a la novel·la. Hi ha un fragment on descriu l'ambient de la ciutat, amb els balcons plens de senyeres catalanes. Sent francesa, aquesta situació com s'entén?
- És realment molt difícil! Per a mi l'independentisme és molt difícil d'entendre, com a ciutadana francesa. Fa temps que vinc a Barcelona assíduament, i quan més vinc, més em costa d'entendre algunes coses. Veig que la independència és molt important per gent que és molt diversa, pel que fa a edat, procedència i pensament polític. Però, per a tothom és important. Alguna cosa mol important està passant i no ho podem refusar, fer veure que no hi és.
- Creu que és possible una Catalunya independent?
- Ho veig des de molt enfora, però em sembla obvi que és possible, no es pot defugir aquest impuls! Cal provar l'experiència. Si tot un poble ho desitja amb tanta força, no podem girar-nos d'esquena. Des de França veiem que el procés que viviu pot ser una independència total o bé parcial, qui sap... Però, si tanta gent ho demana s'ha de provar.
Virginie Despentes. Foto: Adrià Costa
- Em comentava que és difícil l'exercici del poder des de l'esquerra. Però les eleccions del 26-J pot fer que un partit com Podem governi a l'Estat espanyol. A França, ara mateix, això és totalment impensable.
- Ara mateix sí, estem perduts del tot. Però estic segura que canviaran les coses. Aquest darrer maig hem tingut el moviment polític del "Nuit bebout" (Nit en peu), amb vagues i manifestacions. Això ens ha fet canviar una mica la mentalitat, per primera vegada des de fa molts anys. Cal tenir en compte que el Front Nacional ha estat empès pels mitjans més mainstream al llarg de molt temps, i espero que això s'acabi i vinguin altres cosa. A França tenim una tradició forta de lluites sindicals i socials que hem de reivindicar.
- Al llibre surt tot aquest espectre del Front Nacional que encapçala Marine Le Pen. Però això no només passa a França: Donald Trump als EUA, l'Alba Daurada a Grècia i a Àustria els ultres han estat a punt de governar. Creu que ha tornat l'extrema dreta?
- Sí. Però, ara com ara, no aconsegueixen arribar al poder. I això és molt diferent a la situació viscuda fa un segle. Ara, la història no s'escriu des del punt de vista d'Europa o d'Amèrica del Nord, sinó que és Rússia, Xina o l'Aràbia Saudita qui marquen l'agenda. Hem perdut la centralitat i necessitem un temps de dol per assimilar-ho. I la primera reacció ha estat la de carregar sobre els estrangers, els immigrants.
- Amb Baise-moi i especialment amb Teoria King Kong (2007), vostè es va constituir com a un gran referent feminista. El seu cas també és molt simptomàtic: sempre ha defensat la legalització de la prostitució, la normalització del porno, etc. Però, en canvi, el llibre és protagonitzat per un personatge masculí.
- No ho tenia molt clar. Però un cop publicat vaig adonar-me que tenir un personatge masculí ho feia tot molt més fàcil, més "cool". Vernon no té família, ni fills, fa el que vol, se'n va al llit amb qualsevol, i això sembla molt normal. Si hagués estat una noia, t'asseguro que seria diferent... Tinc clar que jo no canviaré de sexe a la vida real i per això em semblava divertit fer-ho en un llibre. Vernon és un mascle "tonto", i m'agradava jugar amb això.
- També és molt innocent.
- Sí, no és dolent, no té malícia. Però té aquest punt de "tonto" que m'agradava treballar. Al llibre, pel que fa al feminisme, em centro més a través dels personatges secundaris: l'actriu porno, la noia lesbiana, etc. Em semblava interessant fer entrar personatges secundaris no "normatius", a diferència del protagonista, que sí que ve marcat per un cànon.
Virginie Despentes, entrevistada per Esteve Plantada. Foto: Adrià Costa
- Com veu la salut actual del feminisme i de l'activisme feminista? Moltes noies s'aprofiten de la feina de tot un segle de lluita, però de vegades no són conscients d'aquesta lluita, que no es pot abaixar mai la guàrdia.
- Depèn de les noies. Veig una pila de noies joves que no se senten gens interessades pel feminisme. Però les coses que ara els semblen normals són gràcies al sacseig que va provocar el feminisme! A França, fins i tot les joves que porten vel no viuen tancades en la feminitat, com sí passava amb la generació de la meva mare. A Internet veig moltes noies que escriuen articles molt interessants sobre el tema, com també n'hi ha que no en parlen. Però totes, es vulgui o no, estem impactades pels canvis del feminisme.
- Vostè ha explicat en alguna ocasió que va descobrir la literatura a escola, a través d'autors com Louis Aragon, Arthur Rimbaud o Michel Butor, i que aquestes descobertes li van fer entendre que la literatura era un assumpte molt important.
- Sí, vaig tenir un professor de francès meravellós! Els meus pares tenien molts llibres de política o d'història, però no tenien novel·les. Als tretze anys, aquest professor em va fer descobrir autors dels quals t'ho pots llegir tot. Em va impactar moltíssim descobrir llibres que et podien canviar la vida, obres que t'obren portes a tantes coses que, quan acabes la lectura, ja no ets la mateixa persona.
- A tots els seus llibres, fa servir un llenguatge molt cru, rabiós, amb escenes molt dures. És per aconseguir aquest efecte de sacseig, de remoure i de canviar el lector a través de la lectura?
- No puc canviar el lector a la força, però m'agrada la idea d'ajudar el lector a trobar algú que veu la vida com ell. Sobretot, m'agrada que el lector se senti menys sol i menys aïllat. En aquest sentit que dius, m'agrada el contacte directe. Potser és perquè l'escriptor que més m'ha impactat, des de sempre, és Charles Bukowski. És meravellós quan s'aconsegueix l'efecte que autor i lector ens sentim com en un bar.
Virginie Despentes. Foto: Adrià Costa