Gabriel Rufián: Treu pit

Personatges amb tanta solera es consideraven ja una raça en perill d’extinció. Gabriel Rufián va arribar a la vida pública amb camisa i jerseis o jaquetes de punt amb coll de pic, en tonalitats granes o verds envellits, sota l’americana. La seva estampa calia situar-la en alguna antiga colònia minera, deambulant per un bar on encara fes olor de tabac negre o en la cançó més recitada d’en Rubén Blades (amb “el sombrero de ala ancha de medio lao” inclòs). Un estil anyenc que et feia fantasiejar amb el fet que algú encara fes la migdiada amb fulls de diari dins la roba per mantenir l’escalforeta.

Tanmateix, tot i la humilitat senyorial popular pretesa, era complicat defensar la immortalitat de l’estilisme d’El poeta del olivo amb peces efímeres de l’H&M. Després d’unes setmanes d’estada al Congrés, la influència d’en Joan Tardà es va fer patent: a la investidura fallida d’en Pedro Sánchez, Rufián va aparèixer amb un total look negre per dissimular el sedentarisme al qual condemna el càrrec de funcionari.

Però un cop liquidada la legislatura més curta al parlament espanyol, sembla haver-se adonat que l’únic retret que no se l’ha fet, ni aquí ni allà, és ser massa jove. Una americana gris perla, camises i samarretes blanques amb les mànigues arremangades, guerreres i, fins i tot, unes sabatilles Nike pretenen convence’ns ara que físicament només té 34 anys. En aquesta mutació a “yogurín” o "tronista" de Mujeres, hombres y viceversa, la clenxa ha desaparegut i la cresta ha canviat d’orientació. Ara mira cap amunt.

La parsimònia de Rufián exaspera a un món acostumat al fet que li vomitin continguts a contrarellotge. I al candidat d’ERC al 26-J el que li entusiasma és ben bé tot el contrari: recrear-se en ell, el seu eco i cabell (tupè que, per cert, ja té entitat pròpia i li serveix per a sumar uns centímetres de més). Més que recitar cursileries, amb els seu gestos destil·la fanfarroneria. Superada la semblança amb Miguel Poveda i la seva predisposició al cante jondo, resulta una combinació perfecte entre Chuck Bass (el dolentot, però en el fons bo, de l’Upper East Side de la sèrie Gossip Girl) i la caricatura que Dani Rovira fa de son pare a cada monòleg (“Danieeeeeeeeer”).

I admetem-ho: és tan còmic que un tret tan castís com la xuleria tregui de polleguera precisament als Madriles! Amb una mirada de reüll és capaç de fulminar l’enemic (s’entreté especialment quan la víctima és de C’s). A aquesta imatge d’etern “perdonavides” hi contribueix el fet de seure amb un turmell sobre el genoll, clavar la punta del botí a terra, el somriure irònic, interrompre un debat electoral televisat en directe per anar al lavabo i passejar-se per l’escena política amb les mans a les butxaques. Però a diferència d’altres diplomàtics que busquen al folre del pantaló un forat on desaparèixer i ocultar les seves carències mediàtiques, al de Santa Coloma li serveix per treure pit.