14
de juny
del
2016
Actualitzat
el
15
de juny
a les
23:08h
Per sort o per desgràcia, les declaracions de Jorge Fernández Díaz desvelen massa sovint allò que realment pensa. I quan no vol dir o no li convé expressar amb paraules el que rumia i sent, el seu cos acostuma a rebel·lar-se i manifestar desmesurades dosis de sinceritat per a qui sàpiga interpretar el llenguatge no verbal.
Curiós i sorprenent, però, que tanta transparència comunicativa no es tradueixi en una personalitat forta i carismàtica, sinó en una presència agressiva i frustrada. Perquè la imatge del candidat del PPC al 26-J més que respecte provoca por i rebuig. I no tot és culpa d’haver ocupat un ministeri tan delicat com és el d’Interior. Al popular li costa sostenir la mirada al seu interlocutor, i això, encara que sigui a causa d’un caràcter introvertit, sempre desperta certs recels.
En una conversa, abaixa el cap i l'orienta cap a la dreta, tot i que allà no es trobi cap ens que l’escolti (a no ser que tot el seu argumentari li dediqui a en Marcelo, el seu àngel de la guarda). Si el molesta o ofèn algun comentari, arronsa les celles (no hi estic d’acord) i s’acaricia el lòbul de l’orella (no t’escolto). Que no li agrada la realitat que li plantegen? Com fa la canalla, es frega els ulls tot desitjant que amb la fricció canviï aquella visió del món. Si ha de resultar políticament correcte i disfressar la veritat, les mans li van ipso facto a la boca o al nas. S’afluixa el nus de la corbata quan la situació o les preguntes dels periodistes l’angoixen.
En comptes d'ajuntar els dits de les mans en prendre una decisió (convenciment), s’acaricia els artells de les mans (intransigència: serà com digui jo o no serà) imitant els dolents de les pel·lícules de dibuixos. Quan maquina, es grata el cap; si s’empipa, amb un sol dit (al més pur estil Corleone) s’acaricia la gola o la templa.
De l’uniforme fosc de diplomàtic occidental al blazer blau marí, pantaló gris marengo i sabates marrons, passant per uns Dockers beix pels moments més informals. En la corbata, de tant en tant, es permet apujar una mica el to per fugir d’aquella bafarada grisosa que ofereix en conjunt la seva imatge. Quan es posa les ulleres de sol a les desfilades militars o en les visites a les tanques frontereres, és temptador aplicar-li un filtre en blanc i negre.
De primeres, ningú no podria posar-li cap gran pega al seu estilisme: representa molt millor que la majoria dels seus companys el perfil conservador i tradicionalista del PP. I malgrat es tracti d’una estètica poc catalana, a Madrid aquesta tendència funciona i té els seus adeptes. Ara bé, en la disposició de Fernàndez Díaz a defensar la pulcritud del cos com un reflex de la puresa de l’ànima, les grenyes amb aspecte greixós delaten certs pecats capitals en la matèria que no s’absolen ni amb missa diària.
Curiós i sorprenent, però, que tanta transparència comunicativa no es tradueixi en una personalitat forta i carismàtica, sinó en una presència agressiva i frustrada. Perquè la imatge del candidat del PPC al 26-J més que respecte provoca por i rebuig. I no tot és culpa d’haver ocupat un ministeri tan delicat com és el d’Interior. Al popular li costa sostenir la mirada al seu interlocutor, i això, encara que sigui a causa d’un caràcter introvertit, sempre desperta certs recels.
En una conversa, abaixa el cap i l'orienta cap a la dreta, tot i que allà no es trobi cap ens que l’escolti (a no ser que tot el seu argumentari li dediqui a en Marcelo, el seu àngel de la guarda). Si el molesta o ofèn algun comentari, arronsa les celles (no hi estic d’acord) i s’acaricia el lòbul de l’orella (no t’escolto). Que no li agrada la realitat que li plantegen? Com fa la canalla, es frega els ulls tot desitjant que amb la fricció canviï aquella visió del món. Si ha de resultar políticament correcte i disfressar la veritat, les mans li van ipso facto a la boca o al nas. S’afluixa el nus de la corbata quan la situació o les preguntes dels periodistes l’angoixen.
En comptes d'ajuntar els dits de les mans en prendre una decisió (convenciment), s’acaricia els artells de les mans (intransigència: serà com digui jo o no serà) imitant els dolents de les pel·lícules de dibuixos. Quan maquina, es grata el cap; si s’empipa, amb un sol dit (al més pur estil Corleone) s’acaricia la gola o la templa.
De l’uniforme fosc de diplomàtic occidental al blazer blau marí, pantaló gris marengo i sabates marrons, passant per uns Dockers beix pels moments més informals. En la corbata, de tant en tant, es permet apujar una mica el to per fugir d’aquella bafarada grisosa que ofereix en conjunt la seva imatge. Quan es posa les ulleres de sol a les desfilades militars o en les visites a les tanques frontereres, és temptador aplicar-li un filtre en blanc i negre.
De primeres, ningú no podria posar-li cap gran pega al seu estilisme: representa molt millor que la majoria dels seus companys el perfil conservador i tradicionalista del PP. I malgrat es tracti d’una estètica poc catalana, a Madrid aquesta tendència funciona i té els seus adeptes. Ara bé, en la disposició de Fernàndez Díaz a defensar la pulcritud del cos com un reflex de la puresa de l’ànima, les grenyes amb aspecte greixós delaten certs pecats capitals en la matèria que no s’absolen ni amb missa diària.
Jorge Fernández Díaz, en una imatge recent. Foto: José Manuel Gutiérrez