Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

entrevista

Francesc Homs: «Si em convencen que en un RUI els del 'no' participaran, endavant»

“Jo faria Junts pel Sí a totes les eleccions fins a la independència", assegura el candidat de CDC | “A Espanya s’ha inaugurat una època de gran fragilitat política que hem d’aprofitar”, afirma | “Vull que el món de finals del segle XXI sigui d’inspiració europea, no xinesa ni islamista”

per Pep Martí, Barcelona, 14 de juny de 2016 a les 10:12 |
Francesc Homs, cap de llista de CDC | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Francesc Homs (Taradell, 1969) encapçala la candidatura de Convergència Democràtica a les eleccions espanyoles del 26-J. Membre del nucli dur de CDC, ara afronta un repte important. A diferència d’altres dirigents del seu partit, no ha tingut cap conversió paulina. Homs és independentista des de molt abans de l’inici del procés. Exsecretari general i exconseller de la Presidència, obstinat i planer, reclama el sentit comú de la gent sàvia de terra a plaça.
 

- Des d’abans de començar la campanya, vostè no ha deixat canya dreta: el RUI, l’ANC, ERC, la CUP… És una manera d’anar a l’embat dels sondejos?

- No tinc cap pretensió de no deixar cap canya dreta. Tot el que he dit en aquests àmbits que ha esmentat ha estat a preguntes de periodistes. Jo no vull obrir cap debat. Contesto preguntes i dono la meva opinió. He fixat posició davant la política espanyola, davant del PP, particularment, i també davant de Podem.

- Alicia Sánchez-Camacho l’ha acusat d’incitar a l’odi i a la violència per unes paraules seves sobre els incidents a Vic (escridassada al mercat del dissabte passat), on deia que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.

- Jo vaig dir dues coses. Que no compartia aquells crits, però també que és evident que el Partit Popular hauria de reflexionar sobre què fa i deixa de fer. De crits a dirigents del PP, no se’n fan només a Catalunya, crec que se’n fan a tot l’Estat. Al País Valencià, a Madrid. El problema el tenen ells. S’haurien de posar davant del mirall.


- Ha alertat contra obrir nous debats que poden complicar més les coses. No el convenç el referèndum unilateral d’independència.

- Jo no ho he descartat. El que dic és que hem de plantejar-nos és si això ens donarà legitimació. Suposo que els que plantegen el RUI és perquè després volen fer una declaració d’independència. Jo vull fer una declaració d’independència. Jo estic aquí només per això. Sobre quina base la farem? Sobre una base de legitimació democràtica. I en tenim molta. La del 27 de setembre. Que s’ha de reforçar? Per descomptat. Que això vol dir passar per una altra pantalla democràtica? Potser sí. Que això vol dir un RUI… Jo el que tinc clar és l’objectiu, que és la declaració d’independència. A mi que em portin qualsevol mecanisme que ens serveixi per expressar-nos democràticament. Si em convencen que en un RUI, els partidaris del “no” participaran, doncs endavant. Però l’objectiu no és fer un referèndum, a no ser que algú es volgués posar al servei d’Ada Colau. Si es tracta de fer-li el caldo gros a Ada Colau, entendria tot aquest debat sobre el referèndum.  

Francesc Homs. Foto: Adrià Costa


- Ha presentat CDC en aquesta campanya com una força enfront l’extremisme del Partit Popular i la CUP. Aquesta equiparació entre una formació que el vol veure jutjat i una altra que no ha votat els pressupostos no és una mica forçada en temps electoral?

- No, no. Jo jutjo els fets. Ja sé que la CUP i el PP són diferents, però és que resulta que han votat junts. Que els arguments pels quals rebutgen els pressupostos són diferents serveix de poc si el resultant té el mateix efecte. I em sembla tan extremista l’actitud del PP com la de la CUP, perquè són dues actituds que el gruix de la gent a Catalunya no entén. Crec que aquí hi ha una part de la CUP que això no ho hagués fet i per això crec que la decisió del president Puigdemont ha estat intel·ligent, d’intentar recuperar aquesta part de la CUP.

- Però aquesta insistència amb la CUP no pot reforçar l’ala més radical?

- Miri, jo porto des de l’octubre… Aquí tots som adults i he sentit moltes vegades que hem de ser comprensius amb la CUP. I ho vam ser. Quin va ser el resultat? Que van empatar, però es va imposar el criteri dels durs. I ara ha tornat a passar. Diria que tant la gent de Junts pel Sí com el Govern han estat molt comprensius. Aquesta cantarella de “no els molestis perquè s'ofenen”… No tinc cap pretensió de molestar ningú, però quan un no compleix un acord jo ho he de poder dir.     
 
 
- Es van sentir traïts? No van veure venir l’esmena a la totalitat?

- Una de les coses que a mi mai em sabrà greu que m’acusin és de ser una persona que confia. Perquè si no confies, no construeixes res a la vida. La majoria independentista no ha fallat. Ha estat una part molt petita la que ens ha posat en un atzucac. És una minoria que té altres prioritats.
 
- No veu clar que sigui possible enfrontar-se a l’estat espanyol i alhora fer la revolució.

- Hi ha moltes dites en el refranyer popular. La CUP hauria d’anar al refranyer, que és de base popular, que coneix la gent sàvia de terra a plaça, que no s’inspira en els autors grecs ni en filòsofs alemanys, però que té un sentit comú extraordinari. El refranyer popular diu que si ho vols fer tot alhora, no te’n surts. Una cosa s’ha de fer eixint de l’altra.     
 
- CDC està en un procés de refundació, no sé si es pot dir d’enterrament de les velles sigles i alhora fa la campanya més convergent dels darrers anys. No és contradictori això?

- Jo sempre explico que això és contradictori pels nostres adversaris, aquells que voldrien que això de Convergència es morís perquè sempre han pensat que era un error l’existència de Convergència. Però nosaltres, vet-ho aquí, hem pensat que és un encert i que el propòsit que tenim de fer una cosa nova la farem sobre els fonaments de CDC, no llançant Convergència al foc. El que fem no és un nou contra Convergència, és un nou a partir de Convergència. No anem a carregar-nos Convergència. Anem a fer una cosa nova sobre la base del que representa. Això és com tenir un fill. Procures que arreplegui el millor dels pares però és un ésser nou.
 
- Els efectes de la crisi econòmica, amb una proletarització d’una franja de les classes mitjanes, han foradat el bloc sociològic i electoral que ha estat una base de Convergència?

- Electoral no ho sé, però si prenem l’enquesta postelectoral del CIS, posterior al 20-D, que les fan sempre i són molt interessants, no fan projecció de vot, però analitzen els blocs de cada partit. I aquesta posa de manifest que els votants de Convergència són en la classificació clàssica de classe alta, mitjana i obrers, CDC és una formació de gent més modesta que no pas la que vota ERC. És vitamina contra els tòpics això. Per tant, sí.  
 
- Aquesta és l’enquesta post 20-D.

- Sí. Per exemple, el 26% dels nostres electors són de classe alta/mig alta. En el cas d’ERC, això és el 42%. El 30% són obrers en el nostre cas i el 23% en el cas d’Esquerra. La resta són franges mitjanes. Per tant, la pregunta que em fa, doncs sí, la crisi ha afectat el nostre vot. Ara, una cosa és la condició social de la gent i l’altra quins són els valors que defensen. A vegades, hi ha gent rica que és d’extrema esquerra. Jo sempre dic que aquesta gent ho són tret del dia que van al notari.  
 

Francesc Homs. Foto: Adrià Costa


- Ha estat uns mesos al Congrés. Què n’ha après? Ha vist qüestionats alguns apriorismes? Quina vitamina contra els tòpics ha trobat?

- M’he ratificat en els pitjors vaticinis. He vist amb una gran cruesa que Espanya no té projecte. Té estat però no té projecte. Nosaltres no tenim estat encara, però tenim projecte. Quan hi ha projecte, té sentit fer sacrificis. Per això es fa Govern a Catalunya i a Espanya no. Perquè a Espanya no hi ha cap incentiu per fer sacrificis. Fixem-nos que els dos partits que van millor en els sondejos són els que s’han mullat menys aquests quatre mesos, i els dos que han intentat formar govern són els que reben més.
 
- Si hagués de fer pronòstics a Espanya i a Catalunya en els propers mesos, quins faria? Després del 26-J, continuarà aquest “desprojecte” espanyol?

- Jo crec que a Espanya s’ha inaugurat una època de gran fragilitat política.
 
- Una època?

- Sí. Durarà molts anys això. Aquesta fragilitat persistirà, més enllà de si hi ha govern o no. Tot serà d’una gran feblesa. I això és una part de la gran oportunitat que tenim. Mai ens havíem trobat en la conjuntura actual, amb astres tan alineats que ens poden portar pel camí de la independència si no ens despistem internament. Tenim a favor la globalització, on no depenem del mercat espanyol. Tenim a favor estar a Europa i, per tant, dins d’una estructura que, tot i que fa coses que no m’agraden, ens empara. Que l’exèrcit espanyol estigui en la disciplina de l’OTAN en termes històrics no té color. Que la política espanyola estigui tan dèbil, sense cap element de seducció.     
 
- No troba que hi hagi interlocutor a Espanya. Ha definit Pablo Iglesias de “Zapatero bis”.

- És que jo tinc l’experiència de Zapatero. Arribes a un acord i ells mateixos se’l carreguen. El problema és l’Estat. La pregunta és si Iglesias i Podem tenen capacitat, i fins diria voluntat, de canviar l’Estat? Però si ell mateix ja contesta la pregunta, que ell vol una Espanya unida. Tenim una immensa oportunitat, el que hem de fer és aprofitar-la.
 
- Què creu que passarà a Catalunya entorn la qüestió de confiança?

- Doncs que tirarà endavant. El president Puigdemont se’n sortirà.

 
- Amb el suport de la CUP.

- Veurem. D’aquí al setembre passaran moltes coses, però moltes vol dir moltes. Si el dia de Nadal la gent hagués fet apostes, hauria sortit deu a un que no hi hauria Govern a Catalunya i sí a Espanya. Doncs ha anat a l’inrevés.  
 
- L’instrument de Junts pel Sí li continua semblant útil?

- En sóc un fervorós defensor. Jo faria Junts pel Sí a tot arreu i a tota mena d’eleccions fins que s’assolís la independència. No sé veure cap altra prioritat. Això d’anar a buscar perfils propis és una sofisticació que ens despista. Això de dir que si anem junts hi haurà algú que no ens votarà, doncs això vol dir que per aquest la independència no és la prioritat. Perquè seria la garantia que l’estat independent ens els sentiríem tots com a propi. Perquè no l’hauria guanyat ningú.
 
- Permeti’m uns apunts de la realitat internacional. El catalanisme sempre ha fet una aposta per la construcció europea. El Brexit l’inquieta?

- Si es confirmés, a curt termini podria ser un trasbals. Però jo crec que la qüestió entorn del Brexit i la qüestió catalana, més enllà dels desenllaços a curt termini, són senyals inequívocs que cal canviar les estructures europees. Hem d’apostar per uns Estats Units d’Europa, més integrats políticament i on els estats tinguin el protagonisme que els cal però que siguin compatibles amb la defensa del conjunt d’Europa en un món globalitzat. Europa té la responsabilitat històrica de preservar els seus valors i fer que siguin hegemònics al món. I per això ha de ser forta. El món de finals del segle XXI vull que sigui un món d’inspiració europea. No d’inspiració d’altres regions, xinesa o islamista. Serà el món dels nostres fills i néts. Un món on hi hagi llibertat, oportunitats, ascensor social i benestar. A Europa hi ha uns estats antics el paradigma dels quals és l’estat espanyol, que posa traves cap a propostes com la catalana, i posa traves a les propostes europees. Són els campions de la nosa, fer nosa a tot arreu.    
 
- El drama d’Orlando quines reflexions li provoca?

- Aquesta és una raó d’això més que diem dels valors europeus. Jo reivindico el model europeu per davant del model nord-americà. El missatge europeu és molt més integrador. El model d’integració de la diversitat dels EUA té errors molt grans. Es presenta com a model de llibertat, que no dic que no ho sigui, però amb mancances grans. I Europa, que sovint és presentada com un model més anquilosat i poruc, ments segur d’ell mateix, jo crec que és més potent, malgrat d’alguns estats, i sobretot la mirada egoista d’algunes elits d’alguns estats. La guitza la fan alguns estats, com hem vist amb la crisi dels refugiats. Les institucions europees no disposen d’unes bones eines per fer una bona política, en aquest cas sobre acollida als refugiats. Pot fer una bona política exterior la Unió Europea? Pot abordar amb totes les seves implicacions la guerra a Síria? És evident que no.
 

Francesc Homs. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació