03
de juny
del
2016
Actualitzat
el
05
de juny
a les
8:42h
La condemna del genocidi armeni per part del Bundestag, el parlament alemany, ha provocat una forta crisi diplomàtica entre Turquia i Berlín. Aquest dijous la cambra va votar una declaració pràcticament per unanimitat. El gest, de gran transcendència històrica, ha estat vist com un atac pel govern turc i el president Recep Tayyip Erdogan es va apressar a declarar que la decisió del Bundestag tindria conseqüències. Tot seguit, Ankara va cridar a consultes el seu ambaixador, una mesura que sol indicar una crisi diplomàtica entre dos estats.
El govern alemany ha viscut la votació amb certa incomoditat. Berlín observa amb cura tot el que afecti les relacions entre Alemanya i Turquia, aliat necessari i ara més que mai, en plena crisi dels refugiats. A més, la comunitat turca a Alemanya és molt important. Per això, l'executiu alemany va voler fer un gest amb l'absència –"per motius d'agenda"- de la cúpula governamental. No hi eren la cancellera Angela Merkel ni els seus aliats socialdemòcrates, el vicecanceller i president del SPD Sigmar Gabriel, i el ministre d'Exteriors, Frank-Walter Steinmeier. Malgrat això, la crisi entre tots dos països és un fet.
Per Turquia, el genocidi armeni és un tema intocable. El govern d'Ankara reconeix que es van produir actes de violència contra els armenis, però que en cap cas va existir la voluntat d'exterminar tot un poble. Però la majoria de testimonis històrics del que va passar fa cent anys diuen el contrari.
Tot va començar l'abril de 1915
Des de finals del segle XIX, la crisi de l'Imperi otomà, aleshores amb capital a Constantinoble, l'actual Istanbul, va endurir l'actitud de l'Estat envers algunes minories ètniques i religioses. Els armenis, poble mil·lenari majoritàriament de confessió cristiana, van ser víctimes de la pressió otomana, accentuada amb l'arribada al tron del sultà Abdul Hamid II. Entre 1894 i 1897 ja es van produir massacres d'armenis en diversos indrets de l'imperi. Quan el 1908, el moviment dels Joves Turcs, format per oficials de línia reformista, va arribar al poder i va convertir el sultà en una figura cerimonial, va semblar que les coses millorarien pels armenis. Però el pitjor estava per arribar.
Els Joves Turcs van voler reforçar el nacionalisme turc i la repressió contra el poble armeni es va accentuar. L'esclat de la Primera Guerra Mundial va ser crucial. Els otomans van combatre al costat d'Alemanya i Àustria-Hongria, i sobretot contra Rússia. Els armenis eren vistos com a més propers als interessos russos. La nit del 23 al 24 d'abril de 1915, centenars de persones dels cercles intel·lectuals i professionals armenis de Constantinoble van ser arrestats i deportats. Tot seguit, es va estendre una forta persecució contra els armenis en tots els àmbits. Els primers de rebre van ser els qui eren oficials de l'exèrcit otomà. Però la persecució va ser general (deportacions, assassinats en massa) i no es va aturar fins a inicis dels anys vint. Encara no hi ha consens entre els historiadors sobre la xifra de víctimes, que se sol situar entre el mig milió i el milió i mig de persones segons les fonts.
De la derrota otomana el 1918, va sorgir la República d'Armènia, però la creació de l'URSS va convertir el nou estat en una república soviètica més, fins que la desmembració de l'imperi soviètic va permetre el 1991 la independència d'Armènia.
Espanya encara no ho ha condemnat
La campanya de la comunitat armènia al món ha aconseguit, amb molts esforços, que cada cop siguin més els estats que condemnin el genocidi. Això implica, com ha passat amb Alemanya, atrevir-se a un conflicte amb Turquia. Els darrers a fer-ho han estat el Brasil, Luxemburg i Àustria. El Parlament de Catalunya ho va fer l'any 2010. El del País Basc el 2015. Però Espanya encara no ha gosat fer-ho.
El govern alemany ha viscut la votació amb certa incomoditat. Berlín observa amb cura tot el que afecti les relacions entre Alemanya i Turquia, aliat necessari i ara més que mai, en plena crisi dels refugiats. A més, la comunitat turca a Alemanya és molt important. Per això, l'executiu alemany va voler fer un gest amb l'absència –"per motius d'agenda"- de la cúpula governamental. No hi eren la cancellera Angela Merkel ni els seus aliats socialdemòcrates, el vicecanceller i president del SPD Sigmar Gabriel, i el ministre d'Exteriors, Frank-Walter Steinmeier. Malgrat això, la crisi entre tots dos països és un fet.
Per Turquia, el genocidi armeni és un tema intocable. El govern d'Ankara reconeix que es van produir actes de violència contra els armenis, però que en cap cas va existir la voluntat d'exterminar tot un poble. Però la majoria de testimonis històrics del que va passar fa cent anys diuen el contrari.
Tot va començar l'abril de 1915
Des de finals del segle XIX, la crisi de l'Imperi otomà, aleshores amb capital a Constantinoble, l'actual Istanbul, va endurir l'actitud de l'Estat envers algunes minories ètniques i religioses. Els armenis, poble mil·lenari majoritàriament de confessió cristiana, van ser víctimes de la pressió otomana, accentuada amb l'arribada al tron del sultà Abdul Hamid II. Entre 1894 i 1897 ja es van produir massacres d'armenis en diversos indrets de l'imperi. Quan el 1908, el moviment dels Joves Turcs, format per oficials de línia reformista, va arribar al poder i va convertir el sultà en una figura cerimonial, va semblar que les coses millorarien pels armenis. Però el pitjor estava per arribar.
Els Joves Turcs van voler reforçar el nacionalisme turc i la repressió contra el poble armeni es va accentuar. L'esclat de la Primera Guerra Mundial va ser crucial. Els otomans van combatre al costat d'Alemanya i Àustria-Hongria, i sobretot contra Rússia. Els armenis eren vistos com a més propers als interessos russos. La nit del 23 al 24 d'abril de 1915, centenars de persones dels cercles intel·lectuals i professionals armenis de Constantinoble van ser arrestats i deportats. Tot seguit, es va estendre una forta persecució contra els armenis en tots els àmbits. Els primers de rebre van ser els qui eren oficials de l'exèrcit otomà. Però la persecució va ser general (deportacions, assassinats en massa) i no es va aturar fins a inicis dels anys vint. Encara no hi ha consens entre els historiadors sobre la xifra de víctimes, que se sol situar entre el mig milió i el milió i mig de persones segons les fonts.
De la derrota otomana el 1918, va sorgir la República d'Armènia, però la creació de l'URSS va convertir el nou estat en una república soviètica més, fins que la desmembració de l'imperi soviètic va permetre el 1991 la independència d'Armènia.
Espanya encara no ho ha condemnat
La campanya de la comunitat armènia al món ha aconseguit, amb molts esforços, que cada cop siguin més els estats que condemnin el genocidi. Això implica, com ha passat amb Alemanya, atrevir-se a un conflicte amb Turquia. Els darrers a fer-ho han estat el Brasil, Luxemburg i Àustria. El Parlament de Catalunya ho va fer l'any 2010. El del País Basc el 2015. Però Espanya encara no ha gosat fer-ho.