02
de juny
del
2016
Actualitzat
a les
20:36h
Miquel Àngel Fraile abandona la secretaria general de la Confederació de Comerç de Catalunya. Ha estat cessat. La nota feta pública avui per l'entitat és concisa i dura alhora, anunciant que els òrgans directius de l’entitat “han perdut la confiança en la tasca de Fraile perquè els comptes dels darrers exercicis s’han tancat amb pèrdues”. La junta directiva i l’assemblea han donat poders a la presidenta, Maria Rosa Eritja, perquè assumeixi de manera interina els càrrecs de Fraile.
El ja exsecretari general ha negat qualsevol irregularitat. Les pèrdues, certament, són importants: més de dos milions d’euros durant els exercicis dels anys 2013, 2014 i 2015. Per l’exdirigent, les pèrdues obeeixen a “un ofegament financer” per no poder fer front a crèdits i despeses. En l’entorn de Fraile asseguren que la dificultat de mantenir una estructura com la de la Confederació i el model “paternalista” de gestió, amb pèrdua dels ingressos per quotes, expliquen les dificultats que ha patit l’entitat.
Es dóna el cas que junt amb el president ha estat rellevada Rosa Maria Serrano, la dona de Miquel Àngel Fraile, que dirigia el departament de formació de l’entitat. L’any 2001, Fraile i altres directius de la Confederació van haver d’afrontar una acusació de suposat frau fiscal. Se’ls va acusar de crear diverses empreses per canalitzar les subvencions del departament de Comerç a cursos de formació que no s’haurien realitzat i a compres de material informàtic que segons la fiscalia tampoc s’haurien dut a terme.
Un "regnat" de trenta anys
Fraile portava 31 anys al cim de l’organització del comerç. L’any 1980 va ingressar en el Consell de Gremis, i quan es va crear la Confederació, el 1985, es va fer càrrec de la secretaria general, que suposava la direcció efectiva. Un altre home clau de l’entitat era Pere Llorens, qui va ocupar la presidència en el mateix moment. Llorens i Fraile van fer un tàndem que va funcionar fins a la mort del segon l’any passat, als 90 anys.
Llorens –que havia estat militant de la CNT en la seva joventut-, es va obrir camí seguint el negoci familiar de venda de fruita al Mercat del Ninot. L’any 1973 va accedir a una regidoria de l’Ajuntament de Barcelona pel terç sindical. El seu vot en contra de una subvenció a classes en català l’empaitaria tota la seva vida. Malgrat això, va esdevenir, junt amb Fraile, el rostre del botiguer català.
D’aquests trenta anys, Fraile sempre ha destacat l’èxit de la Confederació per consolidar un model comercial propi dins del marc legislatiu i la reducció de les taxes de pagament amb targetes de crèdit. L’organització aplega prop de 350 gremis i unes 90.000 empreses a tot Catalunya.
"Règims" en el teixit associatiu
Més enllà del discurs habitual sobre el dinamisme del teixit associatiu català, el cert és que una característica habitual de les entitats i les corporacions han estat els llargs mandats. Una dada aquesta que no deu ser anecdòtica per entendre moltes claus de la societat catalana.
Moltes entitats emblemàtiques han tingut etapes “eternes” de comandament. Josep Lluís Núñez va presidir el Barça durant 22 anys, una era que de fet es va allargar amb el mandat de Joan Gaspart. No hi va haver un recanvi a l’entitat fins a l’elecció de Joan Laporta. Una entitat tan coneguda com el RACC va tenir un president, Sebastià Salvadó, durant vint anys, fins que ho va deixar l’any passat. Una altra, com Òmnium Cultural, també va tenir la llarga presidència de Josep Millàs, que va abandonar després de setze anys de mandat i enmig d’una forta crisi interna i polèmiques sobre el procés electoral. Els trenta anys de Pere Llorens-Miquel Àngel Fraile han estat un altre exemple d’aquests “règims” que solen generar crisis internes de mala digestió.
El ja exsecretari general ha negat qualsevol irregularitat. Les pèrdues, certament, són importants: més de dos milions d’euros durant els exercicis dels anys 2013, 2014 i 2015. Per l’exdirigent, les pèrdues obeeixen a “un ofegament financer” per no poder fer front a crèdits i despeses. En l’entorn de Fraile asseguren que la dificultat de mantenir una estructura com la de la Confederació i el model “paternalista” de gestió, amb pèrdua dels ingressos per quotes, expliquen les dificultats que ha patit l’entitat.
Es dóna el cas que junt amb el president ha estat rellevada Rosa Maria Serrano, la dona de Miquel Àngel Fraile, que dirigia el departament de formació de l’entitat. L’any 2001, Fraile i altres directius de la Confederació van haver d’afrontar una acusació de suposat frau fiscal. Se’ls va acusar de crear diverses empreses per canalitzar les subvencions del departament de Comerç a cursos de formació que no s’haurien realitzat i a compres de material informàtic que segons la fiscalia tampoc s’haurien dut a terme.
Un "regnat" de trenta anys
Fraile portava 31 anys al cim de l’organització del comerç. L’any 1980 va ingressar en el Consell de Gremis, i quan es va crear la Confederació, el 1985, es va fer càrrec de la secretaria general, que suposava la direcció efectiva. Un altre home clau de l’entitat era Pere Llorens, qui va ocupar la presidència en el mateix moment. Llorens i Fraile van fer un tàndem que va funcionar fins a la mort del segon l’any passat, als 90 anys.
Llorens –que havia estat militant de la CNT en la seva joventut-, es va obrir camí seguint el negoci familiar de venda de fruita al Mercat del Ninot. L’any 1973 va accedir a una regidoria de l’Ajuntament de Barcelona pel terç sindical. El seu vot en contra de una subvenció a classes en català l’empaitaria tota la seva vida. Malgrat això, va esdevenir, junt amb Fraile, el rostre del botiguer català.
D’aquests trenta anys, Fraile sempre ha destacat l’èxit de la Confederació per consolidar un model comercial propi dins del marc legislatiu i la reducció de les taxes de pagament amb targetes de crèdit. L’organització aplega prop de 350 gremis i unes 90.000 empreses a tot Catalunya.
"Règims" en el teixit associatiu
Més enllà del discurs habitual sobre el dinamisme del teixit associatiu català, el cert és que una característica habitual de les entitats i les corporacions han estat els llargs mandats. Una dada aquesta que no deu ser anecdòtica per entendre moltes claus de la societat catalana.
Moltes entitats emblemàtiques han tingut etapes “eternes” de comandament. Josep Lluís Núñez va presidir el Barça durant 22 anys, una era que de fet es va allargar amb el mandat de Joan Gaspart. No hi va haver un recanvi a l’entitat fins a l’elecció de Joan Laporta. Una entitat tan coneguda com el RACC va tenir un president, Sebastià Salvadó, durant vint anys, fins que ho va deixar l’any passat. Una altra, com Òmnium Cultural, també va tenir la llarga presidència de Josep Millàs, que va abandonar després de setze anys de mandat i enmig d’una forta crisi interna i polèmiques sobre el procés electoral. Els trenta anys de Pere Llorens-Miquel Àngel Fraile han estat un altre exemple d’aquests “règims” que solen generar crisis internes de mala digestió.