entrevista

Joël Dicker: «La creativitat és un confrontament entre desigs i idees»

L'autor de "La veritat sobre el cas Harry Quebert" torna a l'actualitat literària amb "El llibre dels Baltimore", una trama plena de secrets familiars | El llibre ja és tot un èxit i repeteix el mateix protagonista que l'obra precedent, Marcus Goldman

per Esteve Plantada, 23 de juny de 2016 a les 08:10 |
Joël Dicker, autor d'«El llibre dels Baltimore» | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Unes turistes nord-americanes l'interrompen en plena entrevista. Són lectores entusiastes de La veritat sobre el cas Harry Quebert i no sabien que Joël Dicker (Ginebra, 1985) tenia un nou llibre publicat. "Encara no l'hem traduït a l'anglès, em sap greu", es disculpa, amb una amabilitat exquisida. Així és Dicker, un jove de només trenta anys, senzill, elegant, de formes educadíssimes i que té un do que El llibre dels Baltimore (La Campana / Alfaguara, 2016) amplia i subratlla.

Lluny de l'autocomplaença, l'autor suís ha escrit una novel·la diferent al seu gran èxit anterior –més de tres milions de llibres venuts la món–, però en conserva l'esperit: llenguatge precís, paraules que es fan entenedores sense navegar en tòpics, trames contagioses que creen una addicció que va més enllà del gir, del canvi sobtat o d'una sorpresa inesperada. El llibre dels Baltimore té una narrativa que es fa gran a través dels personatges, de l'embolcall de la història, de la senzillesa de saber que conté una part del batec de la vida, amb una emoció que ens recorre, de principi a fi.

 
- En un moment del llibre, amb la història ja avançada, la mare li diu a Marcus que "la felicitat és estar amb pau amb el que ets". És això, realment? Li diem felicitat però volem dir pau interior?
 
- Sí, sempre dediquem molt de temps a buscar raons per ser feliços: volem ser més rics, tenir més poder, més força... També ho fem amb les xarxes socials i Internet, on acabem buscant el mateix, amb la idea de ser feliços només per un instant. Però el més important, l'únic fonament que podem adoptar per ser feliços és acceptar-se a un mateix. Precisament, aquesta és la lluita que tenen tots els personatges del llibre.

 
- La novel·la narra una destrucció a la qual assistim en primera persona. A poc a poc, tot es va desmuntant: amistat, somnis, futur, diners, amor.
 
- Sí, és cert. Però la història i els personatges mantenen la idea de tornar a aquelles coses que són intangibles, aquelles que no poden controlar, que no poden dominar i que no són concretes. Com a la vida, són coses a les quals els concedim massa importància, tot i que són tan il·lògiques que amb una bufada de vent cauen. El que al final queda de tot això, després de l'intangible, és la percepció que tenim de nosaltres mateixos, com et deia abans. I també les relacions amb aquelles persones amb qui ens uneix un lligam més fort i que perdura en el temps.
 

Joël Dicker. Foto: Adrià Costa


- Els tres cosins (Marcus, Hillel i Woody) s'estimen molt, però hi ha un moment en què comencen a ser tremendament competitius entre ells. Això és fer-se adult?
 
- Potser sí. En el llibre és evident que aquesta és una de les conseqüències de fer-se adult. A la vida real, però, hi ha amistats que resisteixen el pas del temps i que superen el fet de deixar enrere la infantesa. Penso que en una amistat no hi hauria d'haver mai una competitivitat. També és cert que, segons els vincles que hi hagi, certes amistats esdevenen molt difícils de mantenir quan s'entra a la vida adulta.
 
- En Marcus, que és un escriptor d'èxit, es cura a través de la literatura. Escriure és millor que un psicoanalista?
 
- No ho crec [somriu]. Aquest llibre tracta de les preguntes que ens fem a nosaltres mateixos. De fet, per dir-ho bé, tracta de fer-se les preguntes correctes. En Marcus troba la seva redempció no pas gràcies a l'escriptura, sinó que és amb l'escriptura que torna a fer-se les preguntes adequades sobre ell mateix. Curiosament, és el mètode que utilitza la psicoanàlisi.
 
- A vostè també li funciona, l'escriptura, en aquest sentit?

 
- A mi no, encara no necessito redimir-me. En Marcus és només una ficció, perquè jo sempre faig ficció! [riu].
 
- El llibre viu el retorn d'alguns dels personatges de La veritat sobre el cas Harry Quebert. Quan va començar a idear la història?
 
- La idea se'm va ocórrer just després d'acabar aquell llibre, però abans que es publiqués. Ni em podia imaginar l'èxit que tindria! No era part d'un pla premeditat.
 

Joël Dicker. Foto: Adrià Costa


- La novel·la també conté girs i secrets, i s'estructura en diversos plans temporals. A nivell d'escriptura, com s'organitza per no perdre's?
 
- Sé que faig trames complexes i llibres molt llargs, de moltes pàgines. Però no planifico res, vaig fent a mesura que escric. Quin és el secret? Que sempre intento aplicar-me una disciplina, entenent l'escriptura com una manera de vida. Intento desbloquejar sempre el màxim de temps possible per escriure, sigui on sigui i faci el que faci.
 
- Avui també escriurà?
 
- Sí, sempre ho intento. Hi ha dies en què no puc escriure, però això no vol dir que no estigui escrivint... Puc estar avançant el llibre mentre passejo per una platja i, dintre del cap i de l'esperit, el llibre avança. La creativitat, al final, és un confrontament entre els desigs que tens i les idees que van venint. A mi el que em funciona és el treball pur i dur.
 
- Vostè és molt jove, però té un enorme èxit. En un passatge de la novel·la, quan l'Alexandra enregistra la primera maqueta, escriu: "el seu productor, en lloc d'ajudar-la a desenvolupar-se plenament, es dedicava únicament a posar fre a la seva creativitat per fer-la entrar tant sí com no en un motllo prefabricat que suposadament havia d'agradar a molta més gent". Hi ha també una literatura prefabricada, un manual que es repeteix a la recerca de l'èxit?
 
- No hi ha un secret, evidentment. És just això el que fa que els llibres siguin tan màgics. Hi ha llibres que haurien de vendre molt, però no ho fan. En canvi, llibres petits i desconeguts són els que acaben sent grans èxits mundials, i no podem preveure-hi, ni saber-ne el per què. Gràcies a aquesta fragilitat que dóna l'èxit, la literatura resta absolutament protegida de productes prefabricats.
 
- Quan són joves, en Hillel i en Woody fan campanya per Bill Clinton. Si hagués de posar-los a l'actualitat, per qui creu que farien campanya? Hillary Clinton, Bernie Sanders... o Donald Trump?
 
- [riu] Al llibre té tot el sentit que sigui així, perquè l'oncle Saul és Demòcrata i això crea un gran conflicte, perquè el seu pare és Republicà. En tot cas, el llibre està escrit abans de la campanya de Hillary Clinton, que ningú pensi que volia fer alguna mena d'aclucada d'ull a res ni ningú. En Hillel i en Woody estan molt contents d'haver participat en la campanya, però, sobretot, per l'ambient que tenen la sort de viure i perquè Clinton acaba guanyant, cosa que els reconforta.
 

Joël Dicker. Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació