docsbarcelona 2016: entrevista

Louie Palu: «Per entendre qui ets, necessites veure qui són els altres»

El reconegut fotoperiodista canadenc presenta el film "Kandahar Journals" al DocsBarcelona, un retrat de la guerra a l'Afganistan en primera persona | "Viure la guerra et fa rebutjar l'agressivitat i la violència", afirma

per Esteve Plantada , 27 de maig de 2016 a les 17:30 |
Louie Palu, director de «Kandahar Journals», a l'Afganistan | Louie Palu
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de maig de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El reconegut fotoperiodista Louie Palu va passar quatre anys en el front de combat a Kandahar, a l'Afganistan. Entre el 2006 i el 2010 va escriure l'experiència en un diari que conserva la petja de l'horror i l'impacte del dolor que provoca la guerra, una violència absurda i desconnectada de la realitat.

Palu, un fotògraf de llarga trajectòria que ha estat reconegut amb premis com el Pulitzer Center On Crisis Reporting Grant, ha presentat aquest dijous Kandahar Journals (Louie Palu i Devin Gallagher, 2015) en el marc del DocsBarcelona. El film, que també es projecta aquest dissabte a les vuit del vespre, és el testimoni audiovisual d'una realitat en cru que remou l'espectador de dalt a baix.

 
- Kandahar Journals és el primer llargmetratge que fa. Com ha viscut la transició de la imatge estàtica al moviment?

 
- Em sento molt afortunat de poder fer les dues coses, fotografies i vídeos. I, per sort, tinc propostes de feina en els dos sentits. Després de vint-i-cinc anys de professió, quan em llevo penso que tinc sort que la meva vida siguin les imatges imatges. Sempre porto la meva bossa a sobre i estic preparat per cobrir qualsevol encàrrec en qualsevol moment [assenyala una bossa voluminosa que reposa a la cadira del costat]. Les pel·lícules son l'extensió natural a aquesta feina que faig diàriament.

 
- Quan va decidir que també faria vídeos?
 

- Tot va començar amb la dificultat que vaig tenir, en plena guerra a l'Afganistan, per anar a cobrir un atemptat suïcida. Em vaig adonar que, per moltes fotografies que fes, era gairebé impossible explicar allò que sentia realment. Em faltava expressar l'olor que se sentia dels cadàvers, just després de l'atemptat. I, per primer cop, vaig sentir que tenia un problema, perquè a través de la fotografia no podia transmetre-ho.
 
- Del film, sobta molt el contrast entre les imatges de la seva vida ordinària, a casa, amb la guerra, crua i duríssima. Era fonamental el contrast per entendre el missatge?
 
- Necessitava mostrar les contradiccions de la meva feina i com n'eren de diferents aquestes dues realitats. El que tenen de bo els festivals com el DocsBarcelona és que, quan entres a la sala de cinema, fas un compromís amb aquella història i aquelles imatges. Hi ha un grup de gent que es reuneix per mirar uns fets que els ajuden a comprendre d'altres realitats del món. A Barcelona teniu la sort de tenir un on ve gent de tot el món que interactua amb els espectadors i discuteixen sobre les idees que contenen aquestes pel·lícules. Això és el més fascinant d'haver vingut: la interacció, trobar-se i compartir el visionat en una sala, anar més enllà de l'experiència solitària. El que m'interessa és que vingui algú que pugui explicar als seus amics que a l'Afganistan hi ha una guerra que és absurda.
 
 

Louie Palu, director de «Kandahar Journals» Foto: Louie Palu

- El film mostra els dos bàndols.
 
- Com a fotògraf independent he pogut fer-ho. Algú podrà dir que ha aconseguit veure els talibans, dels quals sempre se'n parla, però mai se'ls veu! Fer aquesta mena de documentals és, per a mi, fer un pas més, ampliar la meva carrera com a periodista.
 
- El DocsBarcleona advoca per la "mirada inquieta", en oposició al que seria una mirada complaent. Els seus films necessiten un públic amb aquesta mirada inquieta?
 
- Com a éssers humans volem entendre, perquè tenim l'element de l'empatia. Si ara, aquí mateix, veiem un accident de cotxe, tothom correrà a mirar què ha passat. El que faig amb la pel·lícula és explicar la complexitat de la guerra, intentant canviar la consciència de les persones. L'increïble de les pel·lícules és que a través de la imatge i del so generem un impacte que satisfà la inquietud de les persones.
 
- La curiositat pot ser una arma per mantenir viva la consciència?
 
- Absolutament. L'important de mantenir la curiositat i aquesta inquietud és que ens permet ser conscients de la violència i de les guerres que hi ha al món. Per entendre qui ets necessites veure qui són els altres. Ser lluny del meu país m'ha servit per prendre consciència de qui sóc realment.
 
- Com s'aconsegueix aquest efecte transformador en l'espectador?
 
- El film és ple d'espais psicològics, entorns volgudament pocs familiars, sense música bonica, cantada o harmoniosa, amb una sonoritat que crea un espai necessari per tenir temps de reflexionar. Després d'un bombardeig o una batalla, hi ha moments de buit on volem que l'espectador s'aturi i pensi. Que es preguntin: "acabo de veure parts d'un cadàver?". Quan tens 67 minuts per experimentar a través d'aquestes experiències, t'asseguro que canvia la manera de veure el món. Un dia, quan vaig tornar de l'Afganistan, vaig veure la impaciència que es generava en una botiga quan un home trigava a pagar, amb reaccions de molt mala educació. I penses que potser ens hauríem de plantejar coses elementals com això: com ens tractem entre nosaltres? Vista la guerra, puc dir que m'ha afectat en la mesura que ara rebutjo molt més l'agressivitat i la violència que abans.
 
- Sempre tracta temes amb una evolució temporal llarga. Sabia des del principi que volia fer-ne un documental?
 
- No, al principi no havia pensat fer una pel·lícula. Ara bé, tenia molt de so i molts àudios i, com que havia estat molts anys a l'Afganistan, havia pogut anar a llocs on altra gent no tenia accés. A part de l'àudio, de les fotos i de les parts gravades, també havia anat escrivint uns diaris que havien estat com un recurs per despendre'm de la càrrega mental de la guerra. Va ser llavors quan vaig decidir donar-li un format de pel·lícula i per això em vaig apuntar a un curs de curtmetratges. El meu professor va acabar sent el codirector de la pel·lícula. Ell em va esperonar a aportar elements únics de la història. Vam arribar a la conclusió que més que convertir-me en el protagonista, jo havia de ser el guia de la història, aquell qui mostrés una part oblidada de la guerra. Com per exemple, el fet de poder veure els talibans. Vam pensar que això era una experiència psicològica que seria molt important per al públic.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació