27
de maig
del
2016
Actualitzat
el
28
de maig
a les
14:21h
Després d’haver aconseguit constatar amb força, paraula i sang la seva extraordinària capacitat per provocar estupefacció amb les seves anteriors obres (L’Altíssim, L’úter de la balena, Això és Àustria o Una dona meravellosa), Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) torna a un gènere que li ha donat moltes alegries: el teatre. Tal embolcall li permet explorar territoris conflictius damunt d’un escenari de forma viva, i és que Els nens feliços (Males Herbes, 2016) és tot el que la gent no pot imaginar que pugui arribar a ser aquesta forma de creació.
Gràcies a Miralles, ens convertim en espectadors d’un esclat brutal, d’una broma eterna, d’una fina bomba de rellotgeria que impacta i que diverteix amb tonalitats d’inquietant surrealisme quotidià. La qüestió és posar les armes més acarnissades de la lletra al servei d’una història que mostra, descarnadament, la hipocresia de la societat catalana en un estat d’esplèndid apogeu.
Afincat a Manresa però nascut a Osca l’any 1977, un anyada important si tenim en compte altres talents com els de Joan Todó o Llucia Ramis o Anna Carreras, entre d’altres, un autor com Miralles representa un dels valors literaris més rellevants en un espai d’escriptura en ple nervi frenètic. Després d’haver col·laborat amb Males Herbes a través d’un relat inquisidor sobre els viatges en el temps en l’emblemàtica antologia Punts de fuga, ara aquest creador de mons hipnòtics publica, a ple dret dins d’aquesta editorial, una obra independent que si funciona està destinada a escandalitzar i a seduir sense cap tipus de dubte. Els nens feliços és un plat fort que ningú no pot deixar escapar.
Una pallissa a vida o mort
Dins de les parets d’una cuina mal il·luminada, un matrimoni ja gran comparteix una estona nocturna després que un home hagi estat apallissat pel que sembla ser un escamot d’orígens incerts. La seva dona escolta de forma impassible, mentre es prepara una truita, el relat d’un intent d’assassinat o d’un deliri que no necessita interlocutor per ser pronunciat. Les paraules, obsessives i cícliques en un torrent que recorda el millor Thomas Bernhard o a la Sarah Kane més immisericorde, arriben a invocar alguns dels temes més polèmics d’un món que moltes vegades renuncia a reflexionar. Aquest és el punt de partida d’un llibre que discuteix temes tan sòrdids com el racisme, la paternitat o la crueltat en el seu grau més amarg, i tot amb un sentit de l’humor terrorífic i un lirisme espaterrant: aquí dins trobem algunes reflexions i algunes metàfores de primer ordre sense haver de recórrer a l’artefacte a vegades massa llepat del vers.
La tradició dins la qual s’inscriu Els nens feliços és la del teatre per ser llegit, un teatre que en cap cas renuncia a ser representat però que arriba a les seves dimensions més poderoses quan és absorbit talment una novel·la o fins i tot un assaig, com passa amb un altre exemple clar talment el Birnam de Víctor Sunyol a LaBreu Edicions o els dels no tan recents bastions d’Alexandre Ballester o Samuel Beckett. Perquè el teatre és molt més que el que veiem en les programacions anuals de bona part dels espais que configuren la xarxa teatral catalana. Encara que molts ho hagin oblidat, el teatre és un text que s’encarna a partir d’una vivència d’actor per esdevenir personatges, fins al límit del furor interpretatiu, i els personatges d’Els nens feliços són criatures furioses que no senten cap pietat, ni tampoc ho pretenen. Només per això aquesta obra és un esdeveniment que s’hauria de tenir més que en compte.
Una atrevida editorial que no atura
A hores d’ara no és cap secret que Males Herbes és una de les cases literàries més importants del nou panorama actual de la cultura catalana. És així perquè en molt poc temps els seus responsables han aconseguit destacar, crear una perfecta marca identitària, tot publicant un extraordinari catàleg en què la imaginació, la fantasia i la visceralitat són els màxims protagonistes, un fet gens usual. Si això no bastés, ara tornen a demostrar el seu gust pel risc, les seves ganes d’experimentar i de reinventar noves geografies, i ho fan creant una nova col·lecció, "Petjades", que servirà per publicar obres de teatre, segurament el gènere més maltractat a casa nostra, tot i que altres editorials com Arola o Lleonard Muntaner Editor s’entesten en demostrar el contrari.
Una primera mostra com Els nens feliços, orgia d’odi caníbal i orgàsmic, no podria ser un millor començament i és, al mateix temps, tota una declaració d’intencions de molts altres títols que segur no estaran molt a arribar. L’obra s'ha presentat aquest dijous 26 de maig a la llibreria Taifa del barri de Gràcia a Barcelona, amb la intervenció de l’autor, acompanyat pel poeta, narrador i assagista Lluís Calvo, que n'ha dit paraules ben elogioses; pel poeta, narrador i rapsoda Joan Vigó, una de les veus més formidables i cinematogràfiques del moment, i per un dels editors, Ramon Mas, implacable com a mestre de cerimònies d’un esdeveniment totalment sonat.
Gràcies a Miralles, ens convertim en espectadors d’un esclat brutal, d’una broma eterna, d’una fina bomba de rellotgeria que impacta i que diverteix amb tonalitats d’inquietant surrealisme quotidià. La qüestió és posar les armes més acarnissades de la lletra al servei d’una història que mostra, descarnadament, la hipocresia de la societat catalana en un estat d’esplèndid apogeu.
Afincat a Manresa però nascut a Osca l’any 1977, un anyada important si tenim en compte altres talents com els de Joan Todó o Llucia Ramis o Anna Carreras, entre d’altres, un autor com Miralles representa un dels valors literaris més rellevants en un espai d’escriptura en ple nervi frenètic. Després d’haver col·laborat amb Males Herbes a través d’un relat inquisidor sobre els viatges en el temps en l’emblemàtica antologia Punts de fuga, ara aquest creador de mons hipnòtics publica, a ple dret dins d’aquesta editorial, una obra independent que si funciona està destinada a escandalitzar i a seduir sense cap tipus de dubte. Els nens feliços és un plat fort que ningú no pot deixar escapar.
Una pallissa a vida o mort
Dins de les parets d’una cuina mal il·luminada, un matrimoni ja gran comparteix una estona nocturna després que un home hagi estat apallissat pel que sembla ser un escamot d’orígens incerts. La seva dona escolta de forma impassible, mentre es prepara una truita, el relat d’un intent d’assassinat o d’un deliri que no necessita interlocutor per ser pronunciat. Les paraules, obsessives i cícliques en un torrent que recorda el millor Thomas Bernhard o a la Sarah Kane més immisericorde, arriben a invocar alguns dels temes més polèmics d’un món que moltes vegades renuncia a reflexionar. Aquest és el punt de partida d’un llibre que discuteix temes tan sòrdids com el racisme, la paternitat o la crueltat en el seu grau més amarg, i tot amb un sentit de l’humor terrorífic i un lirisme espaterrant: aquí dins trobem algunes reflexions i algunes metàfores de primer ordre sense haver de recórrer a l’artefacte a vegades massa llepat del vers.
La tradició dins la qual s’inscriu Els nens feliços és la del teatre per ser llegit, un teatre que en cap cas renuncia a ser representat però que arriba a les seves dimensions més poderoses quan és absorbit talment una novel·la o fins i tot un assaig, com passa amb un altre exemple clar talment el Birnam de Víctor Sunyol a LaBreu Edicions o els dels no tan recents bastions d’Alexandre Ballester o Samuel Beckett. Perquè el teatre és molt més que el que veiem en les programacions anuals de bona part dels espais que configuren la xarxa teatral catalana. Encara que molts ho hagin oblidat, el teatre és un text que s’encarna a partir d’una vivència d’actor per esdevenir personatges, fins al límit del furor interpretatiu, i els personatges d’Els nens feliços són criatures furioses que no senten cap pietat, ni tampoc ho pretenen. Només per això aquesta obra és un esdeveniment que s’hauria de tenir més que en compte.
Una atrevida editorial que no atura
A hores d’ara no és cap secret que Males Herbes és una de les cases literàries més importants del nou panorama actual de la cultura catalana. És així perquè en molt poc temps els seus responsables han aconseguit destacar, crear una perfecta marca identitària, tot publicant un extraordinari catàleg en què la imaginació, la fantasia i la visceralitat són els màxims protagonistes, un fet gens usual. Si això no bastés, ara tornen a demostrar el seu gust pel risc, les seves ganes d’experimentar i de reinventar noves geografies, i ho fan creant una nova col·lecció, "Petjades", que servirà per publicar obres de teatre, segurament el gènere més maltractat a casa nostra, tot i que altres editorials com Arola o Lleonard Muntaner Editor s’entesten en demostrar el contrari.
Una primera mostra com Els nens feliços, orgia d’odi caníbal i orgàsmic, no podria ser un millor començament i és, al mateix temps, tota una declaració d’intencions de molts altres títols que segur no estaran molt a arribar. L’obra s'ha presentat aquest dijous 26 de maig a la llibreria Taifa del barri de Gràcia a Barcelona, amb la intervenció de l’autor, acompanyat pel poeta, narrador i assagista Lluís Calvo, que n'ha dit paraules ben elogioses; pel poeta, narrador i rapsoda Joan Vigó, una de les veus més formidables i cinematogràfiques del moment, i per un dels editors, Ramon Mas, implacable com a mestre de cerimònies d’un esdeveniment totalment sonat.
Joan Jordi Miralles publica «Els dies feliços»