Joaquim Carbó: «Parlar en termes de 'llengua única' és contraproduent»

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) té 83 anys i una trajectòria que l'avala com un dels noms clau per entendre la construcció literària de Catalunya. Ell, tot bonhomia, mai no ho admetrà. Farà una rialla, canviarà de tema, parlarà del centenar d'historietes que ha viscut en el món editorial i seguirà parlant de llibres, que és el que li agrada.

El seu currículum, però, el delata: fundador de Cavall Fort, creador de la sèrie de La casa sota la sorra, de La colla dels deu, del detectiu Felip Marlot i autor d'un total de 130 obres. Un llegat extraordinari que provoca l'admiració dels companys d'ofici. L'any passat, Males Herbes li va publicar Va com va!, un llibre escrit com a "paisatge urbà en temps de crisi". De ritme accelerat, fresc, amb un to cru, irònic i estripat, l'obra és una nova mostra d'una prosa brillant i rica. El millor document per posar en valor la vivesa d'una llengua literària que, a poc a poc, es va empobrint.
 
- La seva darrera novel·la porta un títol que és una cançó d'Ovidi Montllor, Va com va!. La tria implica una càrrega, un context de lluita i reivindicació per on es mourà el protagonista?
 
- La novel·la em va portar a pensar en l'Ovidi, no pas a l'inrevés. Un cop escrita, em trobava sense títol i se'm va acudir que la cançó hi encaixava perfectament. Personalment, admirava molt l'Ovidi Montllor, era una gran persona i tenia un repertori ple de cançons molt emocionants, com Homenatge a Teresa.
 
- S'ha parlat molt del moviment dels "indignats", però se n'ha fet poca literatura. Aquest no és un llibre sobre el tema, però sí que captura l'esperit d'un malestar, fins i tot la resignació de fer el que es pugui, tal com es veu al final de la novel·la.
 
- Jo ja estic molt lluny d'aquests moviments, però sí que el llibre respon a un tipus d'indignació, és innegable. Tinc 83 anys, vaig treballar quaranta anys a "la Caixa" i ara estic jubilat. No tinc problemes, però me n'adono de l'entorn. De fet, a la primera novel·la per adults que vaig publicar, Els Orangutans (1967), el personatge ja era una mica el mateix de Va com va!.
 
- El 2017 farà cinquanta anys que la va publicar. Tinc entès que la vol reeditar.
 
- Sí, amb Males Herbes. Estic encantat amb ells, són persones adorables i una editorial de primera. La meva experiència editorial sempre ha estat molt dolenta, quan he volgut publicar novel·les per a adults. Mai m'han volgut a llocs com Proa o Edicions 62.
 
- Què passava?
 
- Potser perquè m'havia fet un nom amb el llibre infantil, treballava a "la Caixa" i era fundador del Cavall Fort. Hi havia molta gent que m'associava a la dreta més macarrònica del país! Pensa que Cavall Fort va ser una publicació emparada per l'Església, com també ho va ser Serra d'Or. Va néixer com un adjunt del full diocesà de Vic, però és que sense l'Església no hagués pogut sortir!
 
- És ser molt reduccionista creure que perquè Cavall Fort fos emparada per l'Església vostè era de dretes...
 
- Doncs així es creia... Per exemple, en el seu moment, m'adonava que no queia bé a la Maria Aurèlia Capmany, que em menystenia. Però, quan ella ja era a les acaballes, vam participar a Lleida en un col·loqui sobre Pedrolo i la seva percepció va canviar totalment: em va conèixer i es va adonar que jo i en Pedrolo érem amics, i això la va sacsejar, perquè precisament ell no era això que en diem un "carca". I més casos: amb en Josep Maria Castellet érem amics, havíem estat membres de la primera junta de l'Associació d'Escriptors, quan ell n'era el president i jo, el tresorer. Sopàvem sovint junts i preníem decisions... Doncs li vaig oferir la reedició d'Els Orangutans i no va dir ni piu... No em queixo pas, eh! Però és cert que he notat un buit amb les grans editorials i això ha fet que m'anés refiant d'editorials independents o més petites.
 
- Era qüestió d'ideologia, de prejudicis o hi havia altres factors?
 
- En el món del llibre per a adults he tingut bastanta pega... O potser, simplement, que els llibres que els mostrava no interessaven. Això també podia passar, és clar. Una vegada, a València, en els Premis Andròmina que dóna 3i4, el jurat discutia si em donaven el premi a mi o el declaraven desert... En un moment determinat de la deliberació, l'Eliseu Climent els va comminar a decidir-se i van tirar una moneda enlaire, a cara o creu. Va sortir cara, que me'l donessin. Però un membre del jurat s'hi va negar... i el van declarar desert!
 
- El seu cas sembla un greuge històric...
 
- I te'n puc explicar més! Amb la novel·la que va venir després d'Els Orangutans, El carreró contra Còssima (1969), vaig estar en tractes amb en Joan Sales per publicar-la al Club Editor. Què va passar? Que va fer amb mi el que feia amb tothom: va voler posar mà a la novel·la i fer-se-la seva, com a editor. Vaig anar a casa seva, vaig menjar una xocolata desfeta salada –tot per publicar el llibre!–, em va comentar que no li agradava el final –era un final obert, "de pel·lícula", em deia–, i després, res de res. En aquesta ocasió, però, la culpa va ser meva. Jo era molt jove i pensava que la novel·la era només meva i no hi volia cap intervenció de ningú, ni d'en Joan Sales. Aquí em vaig equivocar.
 
- Totes aquestes desventures resulten molt curioses, sobretot si tenim en compte que Joaquim Carbó és un dels autors catalans més llegits de l'última meitat de segle.
 
- Això és molt relatiu. Per nois i noies, segur... Però és que ara em costa editar amb La Galera, on hi he publicat uns vint-i-cinc llibres. És senzill d'entendre, perquè ara hi ha un intent generalitzat d'aconseguir un bestseller que domini el mercat. I sembla com si tot el que s'ha fet fins al moment ja no valgués.
 
- No es redistribueixen els llibres antics?
 
- Tinc uns seixanta llibres per a nois i noies descatalogats, en magatzems. L'editor vol promocionar el llibre que treu, com és ben normal. No és la meva intenció queixar-me, sinó constatar quin mercat editorial tenim actualment. En el fons, això no m'afecta gaire, perquè jo sempre he venut moltíssim gràcies al boca-orella, que és fonamental en el circuit de nois i noies. I els professors, per sort, encara segueixen recomanant La casa sota la sorra i Lacolla dels deu. I això és magnífic.
 
- Aquest any fa cinquanta anys de la publicació de La casa sota la sorra, una de les seves grans fites.
 
- Sí, serà reeditat per Columna. Publicaran tres llibres en un sol volum: La casa sota la sorra (1966), Els bruixots de Kibor (1981) i La casa sobre les mines (1998), que ara és d'actualitat per tot el tema dels refugiats. Estic molt content.
 
- La literatura per a joves ha canviat molt, des que va publicar La casa sota la sorra.
 
- No em veig fent coses del tipus Geronimo Stilton o Harry Potter, que ara són un autèntic fenomen. Jo continuo amb la meva fórmula: fer una història, mirar que tingui un sentit i procurar que no sigui alliçonadora. Mai no he volgut alliçonar, però, si era per a nois i noies, sempre he procurat que acabés bé. Mai es pot induir a un nen a la desesperació!
 
- Això és un dels punts que diferencien la seva obra per adults i per a joves. Les novel·les "adultes" acostumen a ser més fosques, amb un punt eròtic, picant i escatològic. Ha assimilat molt bé els dos discursos, practicant-los quan calia.
 
- Sí, tens raó. Però, en el fons, el protagonista de Va com va! vindria a ser un Felip Marlot per a adults. En un llibre per nens no se m'acudirien segons quines escenes, evidentment.- Quan fa la vista enrere, què sent quan veu tota aquesta obra publicada, amb 130 llibres?
 
- Mai no he esperat res, ni he pensat en la transcendència. Sóc molt poc ambiciós. Jo m'he divertit molt i escriure ha estat una manera fantàstica d'ocupar el temps. Em fa l'efecte, també, que la meva dona m'ha ajudat molt a fer-me tocar de peus a terra. Gràcies a ella no m'he convertit en un vanitós, perquè sempre m'ha repetit que l'escriptura és una feina com una altra.
 
- Les lleixes d'aquest despatx on som són plenes de llibres. Hi veig molts volums d'editorials independents: LaBreu, Males Herbes, Edicions 1984, Lleonard Muntaner, Periscopi...
 
- Sí, evidentment! És un fenomen que m'interessa moltíssim, perquè ha estat una gran sortida per molts autors. Sobretot pels joves, que de no ser per aquestes petites grans editorials els hauria passat com a mi amb Edicions 62 o Columna: que els haurien frenat. Sort n'hi ha hagut! A més, totes estan donant a conèixer autors estrangers molt bons.
 
- A Va com va! crida molt l'atenció la manera com està escrit, amb una abundància d'un lèxic que ja no és en ús, amb molta frase feta, molta locució i moltes expressions, alguns afegit de cançó, algun vers...
 
- És un bagatge de records de coses que t'han impactat en algun moment.
 
- La llengua que ara es parla ha patit un retrocés. La seva opció literària és part d'una lluita perquè el català literari no es perdi?
 
- Mira, serà el que hagi de ser. No aconseguirem res posant-nos pedres al fetge. Quan els "pares de la pàtria" figura que s'embutxaquen milions i són uns xoriços... Si un pobre home diu una paraula incorrecta, què li vols anar dir? A més, imagino que en el futur que tots acabarem parlant anglès. Si fa feredat: les corals de poble canten gospel! Tota la vida lluitant per poder cantar en català, i ara que podríem fer-ho a tota pastilla, no ens ve de gust! Què hi vols fer? Jo només intento fer el que crec que he de fer.
 
- Què en pensa del famós manifest del Grup Koiné?
 
- Estem vivint una situació tan delicada, que qualsevol cosa que es digui pot ser mal entesa. De vegades cal fer un esforç per comprendre totes les posicions i entenc que parlar en termes de "llengua única" és contraproduent, perquè et poses en contra el 50% de la població. Cal anar amb molt de compte.
 
- En temes com aquest, l'equilibri de forces és realment complicat.
 
- A mi em diuen pessimista, però em considero un realista a qui li agrada tocar de peus a terra. A Castellterçol, que hi tenim una caseta, està ple de banderes i estelades als balcons i a tot arreu. Però només hi ha vuit subscriptors Cavall Fort! Només vuit! I el cinema doblat al català? I el teatre? I la literatura traduïda? El primer pas que hauria de ser que ens avoquéssim cap a la cultura. Si no, no hi ha res a fer.