23
de maig
del
2016
Actualitzat
el
24
de maig
a les
6:52h
Alexander van der Bellen serà el nou president d'Àustria. Serà el nou resident del Hofburg, l'antic palau imperial per on, fa molts anys, van viure els monarques de la cort vienesa. Pels salons que va trepitjar Sissi, ara es mourà aquest vell professor universitari procedent de l'ecologisme. No està gens clar que Van der Bellen gaudeixi millor de l'estada que l'emperadriu melancòlica. Per primer cop des de la fundació de la República, el cap de l'Estat no és una persona auspiciada pels dos grans partits del país, el Socialista (SPO) i el Popular, que ara cogovernen junts. Però ha guanyat, in extremis, la segona volta amb els vots de tots ells i dels qui no volien empassar-se un personatge com Norbert Hofer perquè els representés com a cap d'Estat.
Van der Bellen s'ha fet un lloc en la política austríaca, però no ha estat gràcies al seu carisma. Als seus 72 anys, són encara més evidents els trets que han conformat la seva imatge: serietat, austeritat, certa distància envers l'interlocutor, currículum acadèmic (és doctor en Ciències Econòmiques) i un aire paternalista que potser ha acabat anant-li bé. Va néixer a Viena quan la capital era una ciutat del III Reich, en l'etapa final de la Segona Guerra Mundial. La seva defensa de l'acollida als estrangers és una mostra de coherència per una persona que és filla de refugiats. En el seu cas, de pare d'origen holandès i mare estònia que van anar a viure a Rússia i van fugir de l'estalinisme. De la petjada eslava de la seva nissaga li ha quedat l'amor per la literatura russa del segle XIX.
Un problema que ha tingut Van der Bellen en aquesta campanya ha estat la irritació que genera en els rengles del Partit Socialista, ja que ell en va ser membre per abandonar-lo i esdevenir un dels rostres del Partit Verd austríac, que va liderar entre 1997 i 2008. A mida que l'SPO perdia encant i es veia erosionat per dècades d'hegemonia, els Verds emergien com una veu nova, fresca i rebeca als aires emmoquetats de la Viena oficial.
El més probable és que Van der Bellen s'adapti a la funció de president d'Àustria, un càrrec representatiu, per damunt de faccions i que exigeix no intervenir massa en la política real. De la seva capacitat d'encarnar un país hereu d'un Imperi –el dels Habsburg- fet de sumes i acollides, en depèn una part de l'equilibri polític, però sobretot social d'Àustria. Van der Bellen s'ha mogut pels cercles intel·lectuals de la intelligentsia vienesa. Ara li toca polsar bé la temperatura dels austríacs. Si sap connectar també amb segments populars d'una societat cada cop més polaritzada, el seu èxit pot ajudar a cohesionar la república. Però malgrat la seva elecció, bastida per damunt de perills, les forces de la intolerància són aquí per romandre, com un advertiment a una classe dirigent que ha de saber llegir els missatges.
Van der Bellen s'ha fet un lloc en la política austríaca, però no ha estat gràcies al seu carisma. Als seus 72 anys, són encara més evidents els trets que han conformat la seva imatge: serietat, austeritat, certa distància envers l'interlocutor, currículum acadèmic (és doctor en Ciències Econòmiques) i un aire paternalista que potser ha acabat anant-li bé. Va néixer a Viena quan la capital era una ciutat del III Reich, en l'etapa final de la Segona Guerra Mundial. La seva defensa de l'acollida als estrangers és una mostra de coherència per una persona que és filla de refugiats. En el seu cas, de pare d'origen holandès i mare estònia que van anar a viure a Rússia i van fugir de l'estalinisme. De la petjada eslava de la seva nissaga li ha quedat l'amor per la literatura russa del segle XIX.
Un problema que ha tingut Van der Bellen en aquesta campanya ha estat la irritació que genera en els rengles del Partit Socialista, ja que ell en va ser membre per abandonar-lo i esdevenir un dels rostres del Partit Verd austríac, que va liderar entre 1997 i 2008. A mida que l'SPO perdia encant i es veia erosionat per dècades d'hegemonia, els Verds emergien com una veu nova, fresca i rebeca als aires emmoquetats de la Viena oficial.
El més probable és que Van der Bellen s'adapti a la funció de president d'Àustria, un càrrec representatiu, per damunt de faccions i que exigeix no intervenir massa en la política real. De la seva capacitat d'encarnar un país hereu d'un Imperi –el dels Habsburg- fet de sumes i acollides, en depèn una part de l'equilibri polític, però sobretot social d'Àustria. Van der Bellen s'ha mogut pels cercles intel·lectuals de la intelligentsia vienesa. Ara li toca polsar bé la temperatura dels austríacs. Si sap connectar també amb segments populars d'una societat cada cop més polaritzada, el seu èxit pot ajudar a cohesionar la república. Però malgrat la seva elecció, bastida per damunt de perills, les forces de la intolerància són aquí per romandre, com un advertiment a una classe dirigent que ha de saber llegir els missatges.