22
de maig
del
2016
Actualitzat
el
04
d'octubre
a les
20:23h
El Museu Etnològic-Museu de les Cultures del Món redescobreix en una exposició el passat colonial de Barcelona, la cara més lletja de la ciutat preolímpica. La mostra porta per títol "Ikunde. Barcelona com a metròpoli colonial" i es podrà veure a partir del 10 de juny. Us n'oferim un tast.
Aquesta és encara una història poc coneguda que segurament incomodarà un sector de l'opinió. Més que Madrid, va ser Barcelona la gran capital colonial de l'estat espanyol. La seva condició portuària i el seu potencial industrial la van convertir en una metròpoli colonial. Des de finals del segle XIX, hi va haver una transferència d'inversions cap a l'Àfrica subsahariana que va tenir el seu punt central a la Guinea espanyola, que després de la independència (1968) seria anomenada Guinea Equatorial.
Un grup d'investigadors fa anys que treballen el tema de Barcelona com a metròpoli colonial, dins de l'Observatori de la Vida Quotidiana, que col·labora amb el Grup de Recerca sobre exclusió i control social (GRECS) de la UB. La mostra que es veurà al Museu de Cultures del Món del carrer de Montcada ha estat comissariada per Andrés Antebi, Alberto López, Eloi Martín i Pablo González.
Cinquanta anys d'una captura
L'antropòleg Andrés Antebi ha declarat a NacióDigital que "hem volgut explicar la presència colonial a Guinea a través d'una icona com ha estat Floquet de Neu. No és una mostra sobre Guinea, sinó sobre la nostra petjada a Guinea".
L'octubre de 1966, uns camperols guineans van capturar un goril·la albí, una rara avis, després de deixar malferida la mare. El van vendre a Jordi Sabater Pi, que aleshores estava a càrrec del centre d'aclimatació i conservació d'animals d'Ikunde, prop de la ciutat de Bata, que depenia del zoològic de Barcelona. Va ser ell qui el va batejar amb el seu tan popular nom. El centre d'Ikunde s'havia obert l'any 1959, amb l'impuls d'Antoni Jonch, director del zoològic de Barcelona i home molt proper a l'aleshores alcalde Josep Maria de Porcioles.
Ikunde era un projecte important que tenia un objectiu de recerca però també comercial de flora i sobretot de fauna. La data de la fundació d'Ikunde no és anecdòtica. El 1959 és l'any en què Espanya vol institucionalitzar la situació a la colònia i crea les províncies de Río Muni (la zona continental) i Fernando Poo (les illes).
Andrés Antebi explica la rellevància del centre d'Ikunde: "Era un espai finançat pel zoològic de Barcelona, el Museu Etnològic que dirigia August Panyella i per Parcs i jardins de l'Ajuntament". Per Antebi, "Floquet de Neu és un dels símbols de tot un entramat de saqueig colonial". Les captures d'animals eren constants aquells anys i sortien a un cost molt econòmic, ja que es tractava d'una colònia espanyola. Tot quedava a "casa".
Floquet de Beu va ser traslladat a Barcelona molt aviat. Tenia poc més de dos anys d'edat. El 19 de març del 1967, dia de sant Josep, va ser dut com a regal a l'alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, qui el va "rebre" al seu despatx. El van fer seure a la cadira del batlle i els mitjans gràfics van immortalitzar l'instant. Diuen que el goril·la va aprofitar el moment per defecar, però en tot cas l'endemà la premsa va poder retratar Porcioles, aleshores un alcalde poderós amb vara alta dins del règim, saludant l'animal, que era del que es tractava. La Barcelona sòrdida del franquisme havia trobat un símbol atractiu per mostrar; això sí, l'havia hagut d'anar a trobar ben lluny de casa.
La Guinea espanyola, l'escola de Millet
L'exposició aporta dades sucoses sobre l'herència colonial. Moltes empreses van abocar-se a la Guinea espanyola amb un objectiu clar: l'extracció de la seva riquesa natural, sobretot cafè, cacau i fusta. Eren anys en què molts fills de les bones famílies catalanes eren enviats a Guinea a fer fortuna. Un dels més destacats va ser Fèlix Millet.
Fèlix Millet i Maristany, el pare del futur saquejador del Palau de la Música, era un dels màxims directius de la Companyia Agrícola i Industrial de Fernando Poo (Caifer SA) i va enviar el fill a dirigir durant un temps diversos negocis a la colònia. Sembla que va tocar tots els gèneres, des de fusta a plàtan i cacau. El cert és que va tornar encara més espavilat que quan va marxar. La prova és que només de retorn a Barcelona ja va entrar a estudiar a l'IESE. Les condicions per als "emprenedors" eren molt bones, la mà d'obra era barata... Guinea va demostrar amb Millet i amb altres casos que podia ser una bona escola de negocis.
Colonialisme al nomenclàtor
El nomenclàtor de la ciutat és ple de records colonialistes, presents d'una manera estranya, amb una normalitat feta de desmemòria. El Moll de la Fusta, avui espai bucòlic de la ciutat que mira al mar, va ser durant molt de temps el punt d'entrada del saqueig colonial. Aquí recalaven els vaixells carregats de fusta i cacau.
Però el nomenclàtor atresora més records d'aquell passat colonial que ja no ha de tornar. Com el carrer de Fernando Poo, que recorda el nom d'una de les dues províncies espanyoles que formaven Guinea. Un altre carrer barceloní, a la zona alta, com correspon, és Manuel Iradier, que homenatja un basc aventurer del segle XIX que també va trepitjar aquelles terres i es va convertir en exponent de l'africanisme.
Un museu que es redefineix
L'exposició sobre Ikunde va més enllà. Suposa la redefinició ideològica del Museu Etnològic, un projecte dissenyat pel seu director, Josep Fornés. Cal recordar que en els seus inicis, el museu es deia Etnològic i Colonial. En declaracions a NacioDigital, Fornés ha explicat que "un museu és un espai de confiança en el qual s'han de fer reflexions complexes i insegures, que aportin una lectura nova i crítica del que hem estat".
Pel director de l'Etnològic, "amb aquesta exposició mirem de repensar la pròpia memòria colonial i fer-ho de manera autocrítica". El discurs de Fornés està en línia amb les paraules que l'alcaldessa Ada Colau va dir l'octubre del 2015, quan el museu es va reobrir després de romandre tancat quatre anys: "Barcelona mereix mirar-se a si mateixa i al món, lluny de les mirades colonials i de tòpics folkloritzants".
Guinea Equatorial no ha tingut sort. Després de la independència, el 1968, va caure en les mans de Francisco Macías, un líder nacionalista que no va saber gestionar l'etapa postcolonial i va convertir-se en un dictador brutal. El 1979, els guineans van passar del foc a les brases amb l'anomenat "cop de llibertat" del tinent coronel Teodoro Obiang. Havia de dur la llibertat, però encara governa ara amb puny de ferro.
Aquesta és encara una història poc coneguda que segurament incomodarà un sector de l'opinió. Més que Madrid, va ser Barcelona la gran capital colonial de l'estat espanyol. La seva condició portuària i el seu potencial industrial la van convertir en una metròpoli colonial. Des de finals del segle XIX, hi va haver una transferència d'inversions cap a l'Àfrica subsahariana que va tenir el seu punt central a la Guinea espanyola, que després de la independència (1968) seria anomenada Guinea Equatorial.
Un grup d'investigadors fa anys que treballen el tema de Barcelona com a metròpoli colonial, dins de l'Observatori de la Vida Quotidiana, que col·labora amb el Grup de Recerca sobre exclusió i control social (GRECS) de la UB. La mostra que es veurà al Museu de Cultures del Món del carrer de Montcada ha estat comissariada per Andrés Antebi, Alberto López, Eloi Martín i Pablo González.
Carnet Floquet de Neu.Foto: Arxiu
Cinquanta anys d'una captura
L'antropòleg Andrés Antebi ha declarat a NacióDigital que "hem volgut explicar la presència colonial a Guinea a través d'una icona com ha estat Floquet de Neu. No és una mostra sobre Guinea, sinó sobre la nostra petjada a Guinea".
L'octubre de 1966, uns camperols guineans van capturar un goril·la albí, una rara avis, després de deixar malferida la mare. El van vendre a Jordi Sabater Pi, que aleshores estava a càrrec del centre d'aclimatació i conservació d'animals d'Ikunde, prop de la ciutat de Bata, que depenia del zoològic de Barcelona. Va ser ell qui el va batejar amb el seu tan popular nom. El centre d'Ikunde s'havia obert l'any 1959, amb l'impuls d'Antoni Jonch, director del zoològic de Barcelona i home molt proper a l'aleshores alcalde Josep Maria de Porcioles.
Ikunde era un projecte important que tenia un objectiu de recerca però també comercial de flora i sobretot de fauna. La data de la fundació d'Ikunde no és anecdòtica. El 1959 és l'any en què Espanya vol institucionalitzar la situació a la colònia i crea les províncies de Río Muni (la zona continental) i Fernando Poo (les illes).
Andrés Antebi explica la rellevància del centre d'Ikunde: "Era un espai finançat pel zoològic de Barcelona, el Museu Etnològic que dirigia August Panyella i per Parcs i jardins de l'Ajuntament". Per Antebi, "Floquet de Neu és un dels símbols de tot un entramat de saqueig colonial". Les captures d'animals eren constants aquells anys i sortien a un cost molt econòmic, ja que es tractava d'una colònia espanyola. Tot quedava a "casa".
Floquet de Beu va ser traslladat a Barcelona molt aviat. Tenia poc més de dos anys d'edat. El 19 de març del 1967, dia de sant Josep, va ser dut com a regal a l'alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, qui el va "rebre" al seu despatx. El van fer seure a la cadira del batlle i els mitjans gràfics van immortalitzar l'instant. Diuen que el goril·la va aprofitar el moment per defecar, però en tot cas l'endemà la premsa va poder retratar Porcioles, aleshores un alcalde poderós amb vara alta dins del règim, saludant l'animal, que era del que es tractava. La Barcelona sòrdida del franquisme havia trobat un símbol atractiu per mostrar; això sí, l'havia hagut d'anar a trobar ben lluny de casa.
La Guinea espanyola, l'escola de Millet
L'exposició aporta dades sucoses sobre l'herència colonial. Moltes empreses van abocar-se a la Guinea espanyola amb un objectiu clar: l'extracció de la seva riquesa natural, sobretot cafè, cacau i fusta. Eren anys en què molts fills de les bones famílies catalanes eren enviats a Guinea a fer fortuna. Un dels més destacats va ser Fèlix Millet.
Fèlix Millet i Maristany, el pare del futur saquejador del Palau de la Música, era un dels màxims directius de la Companyia Agrícola i Industrial de Fernando Poo (Caifer SA) i va enviar el fill a dirigir durant un temps diversos negocis a la colònia. Sembla que va tocar tots els gèneres, des de fusta a plàtan i cacau. El cert és que va tornar encara més espavilat que quan va marxar. La prova és que només de retorn a Barcelona ja va entrar a estudiar a l'IESE. Les condicions per als "emprenedors" eren molt bones, la mà d'obra era barata... Guinea va demostrar amb Millet i amb altres casos que podia ser una bona escola de negocis.
Colonialisme al nomenclàtor
El nomenclàtor de la ciutat és ple de records colonialistes, presents d'una manera estranya, amb una normalitat feta de desmemòria. El Moll de la Fusta, avui espai bucòlic de la ciutat que mira al mar, va ser durant molt de temps el punt d'entrada del saqueig colonial. Aquí recalaven els vaixells carregats de fusta i cacau.
Però el nomenclàtor atresora més records d'aquell passat colonial que ja no ha de tornar. Com el carrer de Fernando Poo, que recorda el nom d'una de les dues províncies espanyoles que formaven Guinea. Un altre carrer barceloní, a la zona alta, com correspon, és Manuel Iradier, que homenatja un basc aventurer del segle XIX que també va trepitjar aquelles terres i es va convertir en exponent de l'africanisme.
Un museu que es redefineix
L'exposició sobre Ikunde va més enllà. Suposa la redefinició ideològica del Museu Etnològic, un projecte dissenyat pel seu director, Josep Fornés. Cal recordar que en els seus inicis, el museu es deia Etnològic i Colonial. En declaracions a NacioDigital, Fornés ha explicat que "un museu és un espai de confiança en el qual s'han de fer reflexions complexes i insegures, que aportin una lectura nova i crítica del que hem estat".
Pel director de l'Etnològic, "amb aquesta exposició mirem de repensar la pròpia memòria colonial i fer-ho de manera autocrítica". El discurs de Fornés està en línia amb les paraules que l'alcaldessa Ada Colau va dir l'octubre del 2015, quan el museu es va reobrir després de romandre tancat quatre anys: "Barcelona mereix mirar-se a si mateixa i al món, lluny de les mirades colonials i de tòpics folkloritzants".
Guinea Equatorial no ha tingut sort. Després de la independència, el 1968, va caure en les mans de Francisco Macías, un líder nacionalista que no va saber gestionar l'etapa postcolonial i va convertir-se en un dictador brutal. El 1979, els guineans van passar del foc a les brases amb l'anomenat "cop de llibertat" del tinent coronel Teodoro Obiang. Havia de dur la llibertat, però encara governa ara amb puny de ferro.