Grégoire Delacourt: «Escriure és tocar l'infinit»

Grégoire Delacourt (Valenciennes, 1960) és un enamorat de l'emoció que provoca la literatura. Es nota quan parla, quan escriu, quan somriu i quan comparteix la complicitat amb el seu interlocutor. Amb una llarga trajectòria com a publicista de renom per a grans empreses multinacionals, la felicitat va arribar-li amb els llibres, a punt de fer els cinquanta anys. La seva primera novel·la, L’Écrivain de la famille (2011), va ser guardonada a França amb deu premis literaris –entre els quals el Marcel Pagnol 2011, el Rive Gauche 2011 i el Coeur de France 2011–, però és gràcies a La llista dels meus desitjos (2012) que es consolida com una estrella. La seva nova criatura, Les quatre estacions de l'estiu (Edicions 62 / Maeva) és un delicat tractat sobre l'amor, la necessitat de tenir-lo i la "primera vegada". Amb música de fons, amb la cadència de l'estiu i amb el sol d'una platja inoblidable.
 
- La seva darrera novel·la és plena de motius recurrents. Un d'ells, el constant ús de les lletres de cançons que complementen i subratllen l'acció... Són cites que fan la mateixa funció que, per exemple, un poema.
 
- El meu problema narratiu era fer una novel·la en quatre trossos, i no fer quatre històries. un cop feta, considero que és una autèntica novel·la, amb quatre punts de vista. I per això calia que, més enllà del tema de l'amor, es vinculés tota la història amb altres elements. Les cançons d'amor, sovint, són cançons d'estiu, cançons per anar a ballar, on intentem abraçar, posar la mà sota la samarreta per tocar allò desconegut o fer un petó a una noia per primera vegada –haig de dir que, a mi, em van bufetejar– . Totes aquestes cançons estan vinculades a desigs i a la sensualitat. Quan les escoltem, semblen totalment idiotes, però hi ha coses molt boniques, certament com la poesia, com bé dius. Jo volia retre homenatge a totes aquestes cançons d'amor que la societat, normalment, no té en consideració.

 - En tot aquest engranatge melòdic, però, hi ha una cançó cabdal, Hors-saison, de Francis Cabrel.
 
- És el contrapunt del llibre, perquè la cançó parla de "fora de temporada", quan jo estic explicant un llibre sobre les estacions de l'amor, en temporada estival. Cabrel canta sobre una altra cosa, el desert de l'amor: quan la gent se'n va i no queda ningú. M'agradava que hi hagués aquesta amenaça "d'avui estimem, però demà potser ja no queda ningú".
 
- Una idea que es reforça amb un altre dels motius recurrents, la fi del món. Curiosament, el concepte surt a través de personatges i teories tan diverses com les de Paco Rabanne o Nostradamus.
 
- Passa el mateix que amb les cançons. Es tractava de crear una petita amenaça al final de l'any 1999. Si tenim només sis mesos per viure i per estimar-nos, ¿què fem? Ens diuen que l'amor és per sempre, però no és cert, l'amor no dura! Tot això que estem comentant són aquests fils que he anat teixint per a què amb els quatre punts de vista dels personatges hi hagi elements comuns. Però, també, amenaces comunes.
 
- Al primer relat, la mare d'en Louis li pregunta què està fent –en referència a una noia, la Victoire–, i ell li respon: "estic esperant". En part, contradiu la mateixa pulsió del relat, perquè la persistència no ens assegura l'èxit, ni l'amor.
 
- És totalment cert. Louis diu que espera, perquè vol que Victoire esdevingui una dona per poder ser la seva parella. Amb 15 anys, ell ja té un desig d'home, però ella és encara massa jove, només en té 13. Però aquell estiu, Victoire començarà a tenir la regla, i aquella sang que els havia d'unir –perquè ja pot fer l'amor amb ella a partir d'aleshores– els desunirà, crearà una barrera de foc entre ells dos. Louis espera amb molta paciència, no té pressa, l'estima. I viu aquest error de pensar que l'amor dura per sempre. El problema és que ella, quan li ve la regla, pensa una altra cosa: ¿per què Louis, si tinc tots els homes del món al meu abast? En Louis la perdrà. Ell sent un amor massa calmat, massa dolç i s'equivoca una mica. La sinceritat no sempre és una virtut, en l'amor.- Tots els relats tenen aquesta necessitat que tenen les persones de trobar una altra persona, d'acostar-s'hi, de mantenir-se amb al seu costat. Volia fer un tractat sobre aquesta necessitat d'estimar?
 
- No sóc un escriptor amb missatges. De fet, tenia ganes de treballar sobre el tema de l'amor, perquè abans havia escrit un llibre sobre el desamor, un llibre difícil, molt fosc, sobre la manca d'amor, un infanticida i sobre la mort del meu pare. Després d'allò, tenia ganes d'una cosa més lleugera, com un vals. El cert és que la manca d'amor i l'amor es troben, perquè tots necessitem amor.

Grégoire Delacourt. Foto: Adrià Costa

- "Les penes d'amor són també una forma d'estimar", diu al final del primer relat.
 
- És important, aquesta frase. Tots necessitem estimar, és l'única seguretat que fa que seguim vius i que siguem éssers humans. Édith Piaf ho diu: "sense amor no som res". I crec que és això: tots necessitem amor. El gran error és que fem creure els nostres fills que l'amor és per sempre, i això no és pas el més important. La durada no importa, importa la intensitat. podem tenir 5 o 10 grans històries d'amor al llarg de la vida. Massa gent té històries d'amor amb gent que ja no s'estima... i amb qui segueix. Quin horror! Hi ha gent que es casa i diuen allò de "pel millor i el pitjor". I jo dic que no, que pel pitjor no cal!
 
- Abans em deia que les cançons d'estiu encarnaven el desig, la felicitat, una espurna de poesia vitalista. L'esperit del llibre és, també, aquest?
 
- El punt de partida del llibre era la nostàlgia de la primera vegada. Avui en dia, amb el Facebook i les xarxes socials, la gent intenta recuperar amics del passat, antics amors.. És molt trist anar a buscar al passat el que no trobem al present. Jo intento explicar per què les primeres vegades ens marcaran per sempre, per què determinaran la nostra manera d'estimar per tota la vida i per què pensem que el d'abans sempre era millor.

- Era aquest, el germen de la novel·la?

- Al principi, com a gènesi del llibre, jo volia explicar la vida d'una parella al llarg de cinquanta anys. Però tècnicament, des del punt de vista narratiu, no en tenia ganes. Aleshores, vaig agafar aquesta parella i la vaig dividir en quatre trossos. Aquest és el punt de partida del llibre. La primera vegada sempre comporta una gran melancolia per a l'ésser humà.
 
- A banda del component emocionals de les cançons, a Les quatre estacions de l'estiu també hi ha d'altres referències molt significatives. M'ha sorprès molt la cita que fa, al primer relat, d'Abyss, una pel·lícula sobre profunditats marines, i com recupera la imatge, molt subtilment, a la darrera part, quan els dos cossos se'n van cap a l'aigua. Aquestes referències són claus per crear estímuls al lector?
 
- Jo visc molt en l'art actual: la pintura, el cinema, les sèries... I això m'alimenta molt, igual que altres llibres. M'interesso molt per l'època en què vivim i les referències que tenim són molt importants. Ja en tinc prou dels llibres parisencs que citen grans autors per dir "sóc molt literari". A la gent els agraden road movies i els agrada la vida, i cal que la vida entri al cor dels lectors.
 
- Potser per això cita la bellesa de Vanessa Paradis en un fragment del llibre...
 
- Exactament, perquè tots sabem que és molt guapa! Totes aquestes referències, les meves, les comparteixo amb la gent, perquè formen part de la mateixa època i de la mateixa història, Ho procuro fer en tots els meus llibres, perquè és important. I és important perquè és veritat. Perquè venim d'aquí, som els fills d'aquesta cultura. Els vincles són per gaudir-ne.
 
- Si em permet una petita broma: després de la demanada que li va interposar Scarlett Johansson, no té por que Vanessa Paradis faci el mateix?
 
- No, no! Vanessa Paradis és una simple cita al llibre. Scarlett Johansson era el tema del llibre, encara que no fos ella en si. Certament, és divertit. Sóc un home que va ser perseguit per Scarlett Johansonn i hi ha molts homes que els hagués agradat ser-ho!
 
- M'ha explicat molts dels secrets del llibre, sobretot de la recerca de l'amor. Però, què és el que busca Grégoire Delacourt amb la literatura?
 
- Vaig començar a escriure cap als cinquanta anys, i m'hi van empènyer les ganes de sentir plaer, de fer una cosa que m'agradés. Treballo en el món de la publicitat des de fa 35 anys. He estat una gran vedet de la publicitat a França. I veia que tothom, als cinquanta anys, complia el seu somni: es compra una casa gran, un cotxe vermell italià, convida a una noia jove i rossa per anar a navegar... I la gent em deia: "tu que tens ganes de fer amb cinquanta anys?" Vaig girar la pregunta, i me la vaig fer de nou: "què et sap greu no haver fet amb la teva vida?" I la resposta era: fer un llibre. Ho vaig fer i vaig sentir molt plaer. Després d'escriure aquest llibre em vaig adonar que, a banda del plaer, escriure em permetia ampliar la meva vida. Amb la literatura puc estimar gent, els puc matar, els puc retrobar, puc fer el bé i el mal... Puc llençar divuit milions d'euros per la finestra... I puc anar a buscar el lloc on sóc feliç.
 
- Què té la literatura que enganxa tant?
 
- La literatura és l'art més barat del món. Només necessites un paper i un llapis. Per fer un quadre has de comprar tela, cavallet, pintura, producte per netejar els dits, etc. Per fer un llibre no: és gratis! Escrius que 10.000 cavalls creuen la Plaça Catalunya de Barcelona totalment esbojarrats i la gent s'ho imagina! Si Scarlett Johansson truca a la meva porta, la puc veure! A la vida real no tenim totes aquestes coses. Ni tan sols al cinema, perquè tenir 10.000 cavalls és molt car. Escriure és tocar l'infinit.