Cent anys del mapa de l'Orient Mitjà

Primavera del 1916. Europa es dessagna a les trinxeres. La Primera Guerra Mundial ha provocat que els fills de les principals nacions del continent lliurin les seves vides al servei dels interessos colonials i geoestratègics de les potències. Els aliats (França, Regne Unit i Rússia, i molt aviat els Estats Units) xoquen amb els Imperis Centrals (Alemanya, Àustria-Hongria, Imperi otomà). D’altres ho viuen des de fora, com Espanya, acostumada ja a assistir als esdeveniments internacionals com a espectadora de mirada baixa.

Mentre els soldats moren, però, els diplomàtics reelaboren polítiques i comencen a pensar en l’escenari postbèl·lic. Els ulls de les cancelleries francesa i britànica estan posats, sobretot, en l’Imperi otomà, vast i desgastat.

El 16 de maig es va firmar, en secret, l’anomenat Acord d’Àsia Menor. Ho van perpetrat sir Mark Sykes i François Georges Picot, representants diplomàtics respectivament del Regne Unit i de França. Per això ha estat més conegut com a acord Sykes-Picot. Ras i curt, dibuixava les fronteres dels nous estats de l’Orient Mitjà, sotmesos a l’hegemonia de les potències, que establien les seves zones d’influència. Moltes d’aquestes fronteres són qüestionades un dia i un altre i se’ls atribueix una gran responsabilitat en molts dels conflictes que han assolat la regió des d’aleshores. Pobles diferents, identitats tribals i confessions foren forçats a conviure dins d’unes determinades zones d’influència, que més tard esdevindrien estats formalment independents. El territori de la Gran Síria (el Líban i la Síria d’avui) van caure en zona francesa. Bona part de l’actual Iraq (les zones de les ciutats de Bagdad i Bàssora)  van ser sotmesos al poder britànic, com també Transjordània (avui, Jordània). El territori que s’estenia cap a l’Iran actual fou considerat àmbit d’influència de Londres. Palestina i les ciutats de Jerusalem i Natzaret van ser definits com a zona sotmesa a mandat internacional, però al final la Societat de Nacions va posar-les sota el protectorat de Londres.

Un acord secret

L’acord Sykes-Picot havia de romandre secret. La Rússia tsarista aspirava també a formar part del repartiment del pastís (bàsicament, amb l’accés al Mediterrani a través dels Dardanels). Però la Revolució de 1917 i el triomf bolxevic van alterar els plans. Els nous dirigents soviètics van fer públics els termes de l’acord per deixar en evidència les potències capitalistes. 

Per fer empassar el contingut dels acords, les potències firmants van  voler assegurar-se l’acceptació de dirigents i pobles locals. Es van fer promeses que no es van complir. Sykes i Picot havien garantit un estat pel poble kurd, que encara espera. Es va mentir vilment al xerif de la Meca, Hussein, a qui es va garantir un gran estat àrab des de Damasc a tota la península Aràbiga. També es van donar esperances a la comunitat jueva de tenir un estat propi. 

Moltes d’aquestes promeses donarien lloc amb els anys a protestes, revoltes i establiment de noves fronteres. El Líban, Síria i l’Iraq esdevindrien estats a partir dels anys quaranta. Dos germans de la dinastia haixemita (fills del xerif de la Meca) regnarien a Jordània i l’Iraq, sota protecció de l’amo real, Gran Bretanya. Però mentre que la monarquia jordana ha aconseguit sobreviure a tots els embats de forma quasi miraculosa, a Bagdad van pintar bastos. L’any 1958, un sagnant cop militar va culminar amb la massacre de la família real. Com a Síria, un seguit de cops militars van dur la inestabilitats als nous països. França i Gran Bretanya anaven perdent peces i influència. El Líban, nascut com una república dominada pels cristians ortodoxos i maronites, es va veure sacsejat per les tensions confessionals i l’augment de la població musulmana, que va reclamar més presència en les institucions de poder.  

Els designis colonialistes dels grans estats van topar des de l’inici amb la realitat d’un món àrab extraordinàriament complex. Pràcticament cap dels estats que sorgiria a partir dels anys vint va respondre a les previsions europees. Començant pel mateix estat otomà, que després de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial, va entrar en una forta crisi interna. Kemal Ataturk, militar d’idees republicanes i nacionalista turc, va suprimir el sultanat el 1923 i va fundar la Turquia moderna.

Cent anys després, l’Acord Sykes-Picot continua sent vist pel món àrab com el símbol d’una voluntat de domini occidental. El fracàs de les polítiques europea i, més tard, nord-americana, en aquella regió és una evidència.