13
de maig
del
2016
Actualitzat
el
16
de maig
a les
9:17h
Obres com La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, Temps de segona mà. La fi de l'home roig o Els nois de zinc han convertit Svetlana Aleksiévitx en una de les veus més respectades i admirades del periodisme literari internacional. Guardonada amb el darrer Premi Nobel de Literatura, la bielorussa ha arribat a Barcelona per participar en dos esdeveniments que han generat una gran expectació. El primer, l'entrevista amb públic que farà aquest dissabte a la Fabra i Coats de Barcelona, en el marc de la Fira Literal. El segon, l'acte al CCCB d'aquest dimecres dins les activitats del Kosmópolis.
Entre una munió de periodistes, aquest divendres al matí Aleksiévitx ha parlat d'alguns detalls de la seva obra, del seu compromís i, especialment, del seu ofici: un periodisme que beu de l’etnografia i de la història oral i que ha acabat convertit en un gènere propi, en una "novel·la de veus" en què una successió de testimonis componen "un retrat polifònic de la realitat". En el seu cas, el retrat de l’antiga Unió Soviètica i la posterior descomposició. Però, també, la pervivència i la rèplica d’aquests antics relats avui en dia, en el temps que ella anomena "de segona mà".
El comunisme: bona idea, mala realització
La Premi Nobel 2015, que es considera periodista per damunt d'escriptora, ha aprofundit en molts dels temes que ha anat retratant en llibres que ja són imprescindibles per entendre el darrer terç de segle XX a Europa. "Porto trenta anys escrivint l'enciclopèdia de la utopia vermella", ha afirmat, per afegir que, sense cap mena de dubte, "la idea comunista és una idea que tornarà a les nostres vides". Segons ha afirmat, a Rússia regnava un cert romanticisme en temps de Perestroika. "La idea del comunisme és molt bonica, però la realització no", assegura. "Crec que no estem preparats per a això, perquè no tenim possibilitats que tothom visqui feliç".
"Aleshores, ens semblava que vindria la llibertat –subratlla–, ens sentíem herois lluitant contra el comunisme. Ara, però, hem de viure amb les rates que van sortir de la nostra pròpia naturalesa". Aleksiévitx s'ha mostrat convençuda que cada persona té un monstre a dins. "Va venir la llibertat, però ningú no tenia ni idea de què era. Ningú no pensava que arribaria el capitalisme, no ens pensàvem que tot el petroli seria per Abramóvich! No estàvem preparats per aquest món cruel". La conclusió és clara: "Manen els lladres. Els oligarques han tornat al poder, perquè no volen perdre allò que havien robat".
Periodisme per sobre de tot
"Sóc periodista", ha afirmat, amb rotunditat, Aleksiévitx. "De petita, estimava molt el meu pare, i volia fer el mateix que ell. Aquesta professió és la meva vocació des que tinc ús de raó". Però ella reivindica un periodisme rigorós i de qualitat, lluny de la banalització. Tot citant Ortega y Gasset ("el segle XX és el de la insurrecció de les masses i cada persona té dret a no desaparèixer sense rastre"), l'escriptora bielorussa ha reivindicat la necessitat de trobar un sentit a una professió que és essencial: "el periodisme tracta amb la informació i la literatura amb el misteri de la vida humana".
Potser per això, Aleksiévitx afirma que per saber alguna cosa "cal renovar-se contínuament, com a persona i com a intel·lectual. Jo no només cerco el periodisme, sinó també m'interesso per la pintura, per la música, etc., i també m'agrada caminar pels carrers de les ciutats". Tot això s'integra en la intuïció i acaba fent obres empàtiques i on és més fàcil aconseguir un gran testimoni. "En una entrevista, no porto mai una llista de preguntes, sempre em faig amiga de l'entrevistada". Tothom mereix desaparèixer havent deixat un rastre, segons l'autora: "vull aconseguir que em parlin amb idioma humà".
Els nous projectes de l'autora semblen seguir, encara més, aquests preceptes, ja que ara mateix es troba escrivint un llibre sobre l'amor. "Vull entendre què és i per què ens van donar aquest consol". En aquest sentit, l'autora ha afirmat que en el nou llibre s'enfronta al repte d'entendre l'amor com a "culminació i sentit de tot: tant l'amor com la mort són les coses més importants per a una persona". Un nou repte que suma a una obra singular, poderosa i reeixida. Sense banalitats i anat al moll de l'ós de qüestions que són, sempre, part de l'essència mateixa de la vida dels homes i les dones.
Entre una munió de periodistes, aquest divendres al matí Aleksiévitx ha parlat d'alguns detalls de la seva obra, del seu compromís i, especialment, del seu ofici: un periodisme que beu de l’etnografia i de la història oral i que ha acabat convertit en un gènere propi, en una "novel·la de veus" en què una successió de testimonis componen "un retrat polifònic de la realitat". En el seu cas, el retrat de l’antiga Unió Soviètica i la posterior descomposició. Però, també, la pervivència i la rèplica d’aquests antics relats avui en dia, en el temps que ella anomena "de segona mà".
El comunisme: bona idea, mala realització
La Premi Nobel 2015, que es considera periodista per damunt d'escriptora, ha aprofundit en molts dels temes que ha anat retratant en llibres que ja són imprescindibles per entendre el darrer terç de segle XX a Europa. "Porto trenta anys escrivint l'enciclopèdia de la utopia vermella", ha afirmat, per afegir que, sense cap mena de dubte, "la idea comunista és una idea que tornarà a les nostres vides". Segons ha afirmat, a Rússia regnava un cert romanticisme en temps de Perestroika. "La idea del comunisme és molt bonica, però la realització no", assegura. "Crec que no estem preparats per a això, perquè no tenim possibilitats que tothom visqui feliç".
"Aleshores, ens semblava que vindria la llibertat –subratlla–, ens sentíem herois lluitant contra el comunisme. Ara, però, hem de viure amb les rates que van sortir de la nostra pròpia naturalesa". Aleksiévitx s'ha mostrat convençuda que cada persona té un monstre a dins. "Va venir la llibertat, però ningú no tenia ni idea de què era. Ningú no pensava que arribaria el capitalisme, no ens pensàvem que tot el petroli seria per Abramóvich! No estàvem preparats per aquest món cruel". La conclusió és clara: "Manen els lladres. Els oligarques han tornat al poder, perquè no volen perdre allò que havien robat".
Periodisme per sobre de tot
"Sóc periodista", ha afirmat, amb rotunditat, Aleksiévitx. "De petita, estimava molt el meu pare, i volia fer el mateix que ell. Aquesta professió és la meva vocació des que tinc ús de raó". Però ella reivindica un periodisme rigorós i de qualitat, lluny de la banalització. Tot citant Ortega y Gasset ("el segle XX és el de la insurrecció de les masses i cada persona té dret a no desaparèixer sense rastre"), l'escriptora bielorussa ha reivindicat la necessitat de trobar un sentit a una professió que és essencial: "el periodisme tracta amb la informació i la literatura amb el misteri de la vida humana".
Potser per això, Aleksiévitx afirma que per saber alguna cosa "cal renovar-se contínuament, com a persona i com a intel·lectual. Jo no només cerco el periodisme, sinó també m'interesso per la pintura, per la música, etc., i també m'agrada caminar pels carrers de les ciutats". Tot això s'integra en la intuïció i acaba fent obres empàtiques i on és més fàcil aconseguir un gran testimoni. "En una entrevista, no porto mai una llista de preguntes, sempre em faig amiga de l'entrevistada". Tothom mereix desaparèixer havent deixat un rastre, segons l'autora: "vull aconseguir que em parlin amb idioma humà".
Els nous projectes de l'autora semblen seguir, encara més, aquests preceptes, ja que ara mateix es troba escrivint un llibre sobre l'amor. "Vull entendre què és i per què ens van donar aquest consol". En aquest sentit, l'autora ha afirmat que en el nou llibre s'enfronta al repte d'entendre l'amor com a "culminació i sentit de tot: tant l'amor com la mort són les coses més importants per a una persona". Un nou repte que suma a una obra singular, poderosa i reeixida. Sense banalitats i anat al moll de l'ós de qüestions que són, sempre, part de l'essència mateixa de la vida dels homes i les dones.
Svetlana Aleksiévitx, aquest divendres al CCCB Foto: Esteve Plantada