11
de maig
del
2016
Actualitzat
el
12
de maig
a les
6:55h
La Setmana de la Poesia a Barelona ha posat aquest dimarts la rúbrica a set dies d'invasió poètica amb la celebració del XXXII Festival Internacional de Poesia al Palau de la Música. Entre silencis expectants, discrets llums de lectura i aplaudiments, la vetllada ha volgut reflectir una situació "malauradament generalitzada al nostre món": la de milers de refugiats que han de sortir dels seus països a causa de les seves idees, i de la violència que les vol extingir. La veu dels sis poetes participants ha estat un clam per denunciar la injustícia que viu a prop de casa nostra, així com també per prendre consciència d'uns conflictes que no ens haurien de ser aliens.
Mireia Calafell i Francisco Brines, barcelonina i saforenc, han compartit escena amb quatre poetes que han patit, directament, les conseqüències de la repressió en zones de conflicte i, també, el consegüent exili. "Tot ells, poetes que carreguen amb el pes de la persecució", segons han afirmat Manel Forcano i Teresa Colom –directors artístics del certamen– en la intervenció prèvia al recital. Les quatre veus han estat Violet Grigoryan, com a commemoració del centenari del genocidi armeni de l’any passat; el poeta iranià exiliat a Mèxic Moshed Emadi; la poeta libanesa defensora dels drets de les dones, Joumana Haddad; i la poeta i novel·lista Easterine Kire, de Nagaland, un petit estat de l’Índia oriental, que té una llengua i una cultura úniques que viuen sota amenaça.
Poesia i consciència, agafades de la mà
Mireia Calafell, darrer premi Lletra d'Or per Tantes mudes (Perifèric, 2015) i una de les joves veus més excepcionals del país, ha estat l'encarregada d'obrir el torn poètic. Autora d'una obra que sempre troba la connexió íntima amb el públic, Calafell s'ha mostrat contundent quan ha denunciat "la vergonya d'aquesta Europa que permet el naufragi" o quan ha fet visibles "els llops que no moren mai". De veu captivadora, paraula pausada i calfred constant, la poeta barcelonina ha estat la millor porta d'entrada al subjugant món que vindria després, demostrant que és una autora de nivell internacional. A la fi de la seva intervenció, Calafell ha tingut un record per Dolors Miquel, dedicant-li el poema Diacrític.
Mohsen Emadi ha estat el següent en aparèixer en escena, enèrgic i fent explosionar els sons d'una parla que vol defugir del silenci i de l'horror. L'autor iranià va deixar el seu país l'any 2009 després d'haver participat en les protestes de l'anomenada "Revolució verda" i va dedicar els dos poemes llegits a Farzad Kamangar, poeta kurd de 32 anys penjat el 2010, i al refugiat Kambiz Rustayi, que es va suïcidar el 2011. Tot seguit, Joumana Haddad (Beirut, 1970) ha impressionat amb un recitat auster i sostingut per la potència d'allò que anava relatant. La poeta també ha recitat en català (en pinzellades com "els boscos en el meu cos són les nafres dels qui ho intentaren" o "no sóc l'euga rebel ni la dòcil").
Violet Grigoryan (Teheran, 1962), nascuda en una família de refugiats armenis establerts a l'Iran, ha compartit els mots d'Amor i Elegia amb la gravetat d'una veu que ressona endins, pròfuga dels retops d'una caverna feta de cossos, besos, llocs i pèrdues. Easterine Kine (Kohima, 1959) ha afegit un nou accent, el de les tribus del poble naga, en un tast de poesia breu, amb esquitxos de natura i d'una innocència ancestral. En darrer lloc, Francisco Brines (Safor, 1932), que ha clos el seu torn amb una lectura on ha homenatjat el cantaor Morente –anys després que aquest li comentés uns versos d'El usurpado– i s'ha guanyat un càlid i sostingut aplaudiment amb la lectura de Mi epitafio, demostrant que és una glòria viva de la poesia peninsular.
Per acabar, el XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona –que ha comptat amb la direcció escènica de Mal Pelo, el violí de Joel Bardolet i la dansa de Pep Ramis i María Muñoz, en uns entreactes sempre al punt just– ha donat pas al "setè poeta convidat": Ramon Llull. L'escriptor i filòsof ha reviscolat en un final conjunt on cadascun dels participants ha llegit un fragment de la seva obra en la pròpia llengua. Sis poetes parlant de l'amic, de l'amat, i de l'amor, en un darrer minut que ha estat una bona rúbrica per un festival que és part del cor d'una ciutat que estima les paraules i que també dóna escalf a les persones que en necessiten.
Mireia Calafell i Francisco Brines, barcelonina i saforenc, han compartit escena amb quatre poetes que han patit, directament, les conseqüències de la repressió en zones de conflicte i, també, el consegüent exili. "Tot ells, poetes que carreguen amb el pes de la persecució", segons han afirmat Manel Forcano i Teresa Colom –directors artístics del certamen– en la intervenció prèvia al recital. Les quatre veus han estat Violet Grigoryan, com a commemoració del centenari del genocidi armeni de l’any passat; el poeta iranià exiliat a Mèxic Moshed Emadi; la poeta libanesa defensora dels drets de les dones, Joumana Haddad; i la poeta i novel·lista Easterine Kire, de Nagaland, un petit estat de l’Índia oriental, que té una llengua i una cultura úniques que viuen sota amenaça.
Poesia i consciència, agafades de la mà
Mireia Calafell, darrer premi Lletra d'Or per Tantes mudes (Perifèric, 2015) i una de les joves veus més excepcionals del país, ha estat l'encarregada d'obrir el torn poètic. Autora d'una obra que sempre troba la connexió íntima amb el públic, Calafell s'ha mostrat contundent quan ha denunciat "la vergonya d'aquesta Europa que permet el naufragi" o quan ha fet visibles "els llops que no moren mai". De veu captivadora, paraula pausada i calfred constant, la poeta barcelonina ha estat la millor porta d'entrada al subjugant món que vindria després, demostrant que és una autora de nivell internacional. A la fi de la seva intervenció, Calafell ha tingut un record per Dolors Miquel, dedicant-li el poema Diacrític.
Mohsen Emadi ha estat el següent en aparèixer en escena, enèrgic i fent explosionar els sons d'una parla que vol defugir del silenci i de l'horror. L'autor iranià va deixar el seu país l'any 2009 després d'haver participat en les protestes de l'anomenada "Revolució verda" i va dedicar els dos poemes llegits a Farzad Kamangar, poeta kurd de 32 anys penjat el 2010, i al refugiat Kambiz Rustayi, que es va suïcidar el 2011. Tot seguit, Joumana Haddad (Beirut, 1970) ha impressionat amb un recitat auster i sostingut per la potència d'allò que anava relatant. La poeta també ha recitat en català (en pinzellades com "els boscos en el meu cos són les nafres dels qui ho intentaren" o "no sóc l'euga rebel ni la dòcil").
Violet Grigoryan (Teheran, 1962), nascuda en una família de refugiats armenis establerts a l'Iran, ha compartit els mots d'Amor i Elegia amb la gravetat d'una veu que ressona endins, pròfuga dels retops d'una caverna feta de cossos, besos, llocs i pèrdues. Easterine Kine (Kohima, 1959) ha afegit un nou accent, el de les tribus del poble naga, en un tast de poesia breu, amb esquitxos de natura i d'una innocència ancestral. En darrer lloc, Francisco Brines (Safor, 1932), que ha clos el seu torn amb una lectura on ha homenatjat el cantaor Morente –anys després que aquest li comentés uns versos d'El usurpado– i s'ha guanyat un càlid i sostingut aplaudiment amb la lectura de Mi epitafio, demostrant que és una glòria viva de la poesia peninsular.
Per acabar, el XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona –que ha comptat amb la direcció escènica de Mal Pelo, el violí de Joel Bardolet i la dansa de Pep Ramis i María Muñoz, en uns entreactes sempre al punt just– ha donat pas al "setè poeta convidat": Ramon Llull. L'escriptor i filòsof ha reviscolat en un final conjunt on cadascun dels participants ha llegit un fragment de la seva obra en la pròpia llengua. Sis poetes parlant de l'amic, de l'amat, i de l'amor, en un darrer minut que ha estat una bona rúbrica per un festival que és part del cor d'una ciutat que estima les paraules i que també dóna escalf a les persones que en necessiten.