Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
història

Els catalans a les trinxeres del 1914

El conseller Raül Romeva presideix aquest diumenge un concert d’homenatge als catalans que van morir a la guerra europea | Uns 200 catalans van morir a la sagnant batalla del Somme | Els cònsols del Regne Unit, Lloyd Millen, i de França, Edouard Besley, assistiran a l’acte

per Redacció, 24 d'abril de 2016 a les 11:30 |
Uns 200 catalans van morir a la sagnant batalla del Somme | John Warwick Brooke
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El conseller d’Afers i Relacions Internacionals, Exteriors i Transparència, Raül Romeva, presideix en nom del Govern el concert que aquest diumenge es fa al Palau de la Música per retre homenatge als catalans que van participar com a voluntaris de la Legió Estrangera francesa en la Primera Guerra Mundial (1914-18). Hi seran presents també els cònsols de França, Edouard Besley, i del Regne Unit, Lloyd Millen. L’acte es fa abans que aquest juliol es commemorin els cent anys de la batalla del Somme, potser la més sagnant de les de la guerra del 14. Els historiadors parlen de prop d’un milió de baixes, entre les quals hi va haver dos-cents fills de Catalunya.

Al Somme, les tropes aliades –britànics i francesos- van intentar trencar el front occidental alemany, a la zona de la Picardia, entre la capital francesa i Bèlgica. La batalla va ser de desgast, i encara ara els estudiosos de la història militar discuteixen qui la va guanyar. Els qui la van perdre ja se sap, els combatents. Però la contesa va allargar-se fins al novembre i els aliats tan sols van fer-se amb uns pocs quilòmetres.  


Una Catalunya aliadòfila

L’esclat de la guerra el 1914 va fragmentar Europa entre les potències aliades, França, Gran Bretanya i la Rússia tsarista –a les quals s’afegirien els Estats Units el 1917-, i els anomenats imperis centrals, Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia. Davant del conflicte, Espanya va romandre neutral. En general, els sectors més conservadors mostraven simpatia per Alemanya i els més liberals per França. Entre les elits espanyoles, però, la causa aliada era vista amb distància, amb l’excepció del comte de Romanones, líder liberal que propugnava entrar en el conflicte al costat de França.
 
A Catalunya, era majoritària l’opinió proaliada. La francofília dominava entre les esquerres i el catalanisme, tot i que hi havia sectors de la Lliga proalemanys. L’entusiasme per la causa aliada va anar penetrant en la societat catalana, però els cercles progermànics tampoc quedaven inactius. La guerra i els seus bàndols van dividir el país. Foren uns anys en què no era aconsellable demanar en un restaurant una truita a la francesa… A inicis del 1916 es va crear un comitè de germanor amb els aliats, que va impulsar Joan Soler i Pla, ànima de la Unió Catalanista. La xifra dels catalans que es van allistar és un debat sense solució. Es va arribar a parlar de 12.000 voluntaris enrolats en el regiment de marxa de la Legió Estrangera, però predomina la idea que foren molts menys. Altra cosa és si s’afegeixen els nord-catalans, ciutadans administrativament francesos, que es van enrolar en les tropes de l’exèrcit convencional francès.

La Primera Guerra Mundial va suposar el final de tot un món. Quan va començar, el tsarisme encara imperava a Rússia, el kàiser a Alemanya i la monarquia a Viena, on regnava Francesc Josep, el vidu de Sissi. Tot un univers es va esfondrar el 1918. Els grans imperis es van disgregar i van sorgir noves nacions com Polònia, Txecoslovàquia, Hongria… El punt cinquè dels famosos Catorze punts del president nord-americà Wilson obria la porta al reconeixement del dret d’autodeterminació, un senyal que va ser rebut amb optimisme entre els sectors catalanistes.


Pas d’histoires, messieurs

La guerra va coincidir amb una crisi del règim polític espanyol i els aliats eren, o això semblava, els defensors dels drets dels pobles. Les potències vencedores van establir les noves lleis de les relacions internacionals al Tractat de Versalles (1919), que exigia unes contribucions a Alemanya que l’economista Keynes, membre de la delegació britànica, va veure amb molta perspicàcia que Berlín no podría asumir. No només això, sinó que la humiliació amb què es volia castigar els alemanys seria l’anunci de noves guerres.

A Catalunya, però, la victòria aliada va reforçar la pressió del catalanisme. Va començar la Campanya per l’Autonomia, mentre es mirava cap a París buscant aliats per la causa catalana. Ha quedat en l’imaginari del catalanisme la resposta que el primer ministre francès, Clemenceau, hauria donat a una delegació catalana que el 1919 l’hauria anat a veure per demanar suport als drets nacionals catalans: “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires”. És possible que l’anècdota sigui més novel·lesca que real, i que el vell polític republicà, ídol durant un temps de les esquerres franceses, no ho digués mai. Però la frase explica bastant bé com la realpolitik acaba imposant-se quasi sempre. Malgrat el sacrifici idealista, en aquest cas, de centenars de catalans.

El sacrifici dels voluntaris catalans al Somme i la identificació amb els ideals dels aliats va deixar un pòsit, que es va comprovar amb motiu de la visita a Barcelona, el 1920, del general Joffre, nord-català i mite vivent de la guerra, visita que es va convertir en un acte d’afirmació patriòtica i va acabar amb incidents. La participació catalana a la guerra no va obrir el camí al dret d’autodeterminació de Catalunya. Però sí que va impulsar encara més les ànsies del catalanisme per fer valer els drets nacionals.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació