literatura catalana

Josep Maria Espinàs, vitalisme i lucidesa

L’escriptor publica un recull de "visions i estampes" sobre la mort i els diversos nivells de comprensió que en fan les diverses societats

per Esteve Plantada/ACN , 21 d'abril de 2016 a les 16:19 |
Josep Maria Espinàs al despatx de casa amb la seva Olivetti | ACN
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'incombustible Josep Maria Espinàs –de 89 anys plens de vitalitat– presenta novetat per aquest Sant Jordi, La vella capitana. Navegant per la Vida i la Mort (La campana), el seu norantè llibre. Escrita "per impuls", l'obra és un recull de visions i estampes sobre les convencions, els rituals, i també a conceptes i percepcions de la societat sobre la mort i els diversos nivells de comprensió que en fan les societats. Segons explica l'autor, morir “és molt més que deixar de viure, és un procés d’aprenentatge i acceptació”.

Amb la mort convertida en matèria primera del llibre, Espinàs ja explica a l'inici del llibre que els funerals no són només un lloc "trist sinó, sovint, incòmode", fet que va poder palesar a la cerimònia d’un bon amic, on Espinàs va tenir una sensació especialment estranya. “Com si no fos el seu funeral, sinó un espot mal dissenyat de la mort en general”. Arran d’aquestes sensacions, l’autor es va dir que valia la pena “repassar” tot allò que es produeix al voltant de la mort, i així és com va començar el llibre.


Un mort "molt viva"
 

Coberta de «La vella capitana» Foto: La Campana


Lluny de la transcendència, Espinàs munta un collage de “visions, estampes i angles” des dels quals mirar aquest tema tan “complex” i, al seu parer, massa desterrat de la conversa pública. "La mort pot ser molt viva", reivindica, i se’n pot parlar de moltes maneres, “amb tendresa, angoixa o amb un punt d’ironia”. El llibre també trenca l’antagonisme clàssic entre la vida i la mort com entitats separades: “dos enemics que no ho són tant”. L'autor defensa que la mort és “molt més que deixar de viure”, i exposa com va anar descobrint que la mort existeix a tot arreu.

Abundant en el tema, Espinàs tampoc esquiva parlar de la seva posteritat, com a escriptor. “No hi pensat mai, ni en la personal ni la literària”. El seu llegat no l’ha preocupat mai, assegura aquest convençut que després de la mort ve, simplement, “la inexistència”. I hi afegeix, recorrent de nou a la ironia: “Si no m’ha preocupat la vida mentre la vivia, com em pot preocupar quan no hi seré i no dependrà de mi en absolut. No tinc cap ambició de perdurar”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació